& piscolabis librorum

L’ensulsiada de Catalunya (1939), darreres publicacions abans del genocidi cultural

2012-01-26T23:00:00.000+01:00

S’ha parlat de si es pot escriure després de l’Holocaust però mai s’ha reflexionat de si es pot escriure i publicar amb l’espasa de Damocles d’un genocidi cultural al damunt com el que va patir Catalunya avui fa setanta-tres anys. Com que ja hem analitzat en vàries ocasions les primeres publicacions en català després del 26 de gener del 1939 (Calendari del pagès i Sonata a tres tiempos de Miquel i Rius) ara volem incidir sobre els llibres publicats en els darrers dies d’una República moribunda i d’una Catalunya tocada de mort.

Colofons on hi consten les dates dels llibres La porta oberta de Carles Pi Sunyer, Faust de Goethe, Prismes de Sebastià Sánchez-Juan i El vestit típic de Joan Amades, de l'edició original en català. La il·lustració de Josep Narro per al primer llibre ja és tot un prel·ludi del que s'albirava

En primer lloc hem de ser conscients que molts d’aquests llibres foren publicats en una carrera a contracorrent perquè els seus autors i promotors tenien molt clar que la seva publicació seria prohibida per les autoritats feixistes només pel sol fet de ser escrites en català, independentment del seu contingut. Per aquest motiu parlem de genocidi en adaptar-nos a la Convenció per a la prevenció i repressió del crim de genocidi, aprovada per les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948:
En aquesta Convenció significa igualment genocidi qualsevol acte deliberat comès amb la intenció de destruir la llengua, religió o cultura d’un grup nacional, racial o religiós amb motiu del seu origen nacional o racial o creences religioses com:
a) Prohibir l’ús de la llengua del grup en les seves relacions diàries, a les escoles o en la impressió de publicacions escrites en la llengua del grup.
b) Destruir o impedir l’ús de biblioteques museus, escoles, monuments històrics, llocs de culte o altres institucions i objectes culturals del grup.

CARLES PI SUNYER. La porta oberta (Nadal 1938). Il·lustració de Josep Narro

Hom fou conscient que les noves autoritats autoritàries pretendrien anorrear el català com a idioma per considerar-lo per se com a idioma separatista tal com manifestaren:
El Caudillo Franco formula la promesa solemne de respetar en Cataluña todo lo auténtico e íntimo de su ser y de su autarquía moral que no aliente pretensiones separatistas, ni implique ataques a nuestra sacrosanta unidad. Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje en el uso privado y familiar no será perseguido (...) (Ban de Don Eliseo Álvarez Arenas, Jefe de los Servicios de Ocupación de Barcelona, 1938). Malgrat bans i declaracions com aquesta és curiós que el català, com a idioma, no tingué cap llei que el prohibís per a la seva publicació (no així en la retolació al carrer i en altres àmbits) però la censura prèvia va fer-lo inviable de facto com veurem.

SEBASTIÀ SÁNCHEZ-JUAN. Prismes (Gener 1939)

Entre els llibres publicats abans de l’ensulsiada podem trobar gèneres de totes menes, des de poesia, teatre, novel·la, propaganda política, traducció d’obres clàssiques i estudis científics. Per donar una ullada d’aquesta varietat molt representativa de la República avui hem seleccionat cinc dels darrers llibres publicats entre el 15 de novembre del 1938, quan les tropes feixistes traspassaven l’Ebre en direcció a Barcelona, i el 26 de gener, quan aquest centre editorial cau definitivament. Analitzant per sobre aquests llibres podem veure que les circumstàncies de cadascun d’ells és diferent i amaga una història humana al darrera, representatives del moment de por i caos.

Dedicatòries autògrafes de Carles Pi Suñer, Sebastià Sánchez-Juan i Joan Amades

Entre els llibres que analitzem hem de diferenciar dues tipologies com són els de publicacions propagandístiques per a una institució i una editorial de llarga tirada i després les altres publicacions que podem considerar autoedicions per seu restringit tiratge. Els primers utilitzen un paper corrent i els darrers el paper té una certa qualitat i les edicions a més de ser numerades en pocs exemplars acostumen a anar signades per l’autor. Aquestes darreres edicions de connotacions luxoses que es produïren al llarg de la guerra tingueren els seus detractors davant l’escassetat del paper en èpoques bèl·liques. Així doncs, L. Castedo el 4 de juny del 1937 denuncia a Treball, òrgan del PSUC, que la 1a Fira del Llibre que s’inaugurà ahir no pot, de cap manera, seguir aquesta direcció exclusivament comercial. Una Fira del Llibre a la Catalunya antifeixista d’avui, ha d’ésser un mitjà, un procediment utilíssim a facilitar l’autoeducació del treballador. No pot ésser un negoci de llibreters desaprensius. Hem comparat una llista de llibres que dóna la Comissió Oficial. Hi hem anotat dues o tres obres de preus assequibles. Les altres excedeixen de molt al que un obrer pot esmerçar en un llibre. Deixem-nos, definitivament, de preciosismes editorials. Al treballador solament li interessa poder llegir una lletra clara, espaiada, assequible i de pocs diners. Res més. El que tingui cantoneres daurades i magnífics gravats a l’interior, poc li importa. Notes aclaratòries del text, sí; com més millor. Devessalls de paper couché, portada i contraportada d’alts vols.

PERE VERGÉS. Escola del Mar (1938-1939)

El primer llibre que analitzem és el que publicà la Conselleria-Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona titulat Escola del Mar del que en Pere Vergés en fou l’autor com a director i ànima d’aquesta escola emblemàtica pel seu ensenyament avançat. Fou un llibre de clara propaganda política i per aquest motiu fou políglota (català-castellà-francès-anglès) per a denunciar els bombardejos de Barcelona personificats en el que destruí l’Escola del Mar el 7 de gener del 1938. A la portada del llibre hi consta que fou publicat el juliol del 1938 però en realitat no fou imprès fins a principis del 1939 que és quan La Humanitat en fa referència.

Postals políglotes publicades paral·lelament al llibre l'Escola del Mar

El llibre és l’únic text del seu autor en el que parla directament a la seva pedagogia d’una manera global. Va acompanyat d’una sèrie de fotografies –de les que després se’n feu un tiratge raríssim de postals- que il·lustren la vida quotidiana de l’escola. El llibre però és d’una raresa extraordinària ja que en biblioteques públiques només n’hi ha set exemplars. Tinc el convenciment que l’edició fou destruïda pel mateix Pere Vergés que devia témer les represàlies de les noves autoritats franquistes que s’apropaven. Vàries coses m’hi fan pensar en aquesta autodestrucció per no ser delatat: l’escassetat dels llibres existents actualment i el fet que no es conservi cap exemplar ni en l’actual biblioteca de l’Escola del Mar ni en les escoles Garbí i Pere Vergés d’Esplugues i Badalona que fundà posteriorment a la seva jubilació del 1965, malgrat que la biblioteca escolar fou i és un dels eixos vertebradors del seu ideari pedagògic.

Edifici de l'Escola del Mar que fou bombardejat i incendiat per les bombes feixistes

L’altre element que m’hi fa pensar és que si el 50 % del professorat de Catalunya fou depurat pels franquistes... com pot ser que el director d’una de les escoles emblemàtiques de la renovació pedagògica de la Mancomunitat i de la República de Barcelona continués en el seu càrrec? Malauradament les seves memòries dictades a Robert Saladrigas (1973) acaben quan l’escola fou bombardejada i no ens diu res d’aquesta publicació i tampoc hi figura aquest interessantíssim llibre com a bibliografia de les memòries. Hi podem veure com Pere Vergés durant la guerra fa la viu-viu i té com a objectiu tirar endavant l’escola contra tots els impediments per la qual cosa no dubte en afiliar-se a l’UGT per no tenir problemes i a parlar amb qui calgui per aparentar una normalitat malgrat la guerra. Tenint en compte la seva biografia, com va poder superar el qüestionari de depuració que es passava als mestres?:
¿Hacía actos de propaganda política? ¿Cuáles?
¿Pertenecía a alguna sindicación?¿La propagaba?
Periódicos a qué estaba suscrito o que más leía.
¿Se le puede considerar adicto al Glorioso Movimiento Nacional?

Colofó amb dibuixos infantils a l'Escola del Mar de Pere Vergés

La depuració no fou una tasca innocent sinó ben vertebrada com ho comprovem en el discurs pronunciat a Pamplona el 1945 pel cap del Servei Nacional d’Ensenyament Primari, Romualdo de Toledo y Robles:
En el Magisterio español y en todos los cuerpos del Estado se está procediendo a una depuración que pronto será regulada de modo definitivo. No quiero mirar hacia el pasado, sino hacia el porvenir, y decir a los maestros españoles, que el régimen del porvenir, mientras yo regente la Educación nacional, será un regimen de confianza, porque espero que el montón de muertos que tenemos ante nuestra vista, y la sangre derramada, bastarán para que aquellos que tuviesen un resto del error pasado en el fondo de sus conciencias, se incorporen llenos de entusiasmo a los nuevos dogmas de la Patria. Esa experiencia tràgica no la ha vivido España en vano, y el fundamental deber, el primero que tiene el Gobierno de España, es hacer que no sean infecundos en ningún terreno los sacrificios de nuestros muertos. Y yo tengo la conciencia segura de que si hoy no arrancásemos con mano dura esa semilla silencionsamente arrojada en el surco, com dice Fernando de los Rios, no podríamos tener la esperanza de una salvación definitiva para la Patria. Y yo siento gravitar sobre mi consciencia esa responsabilidad, y por mi no ha de quedar; y yo creo que tampoco por vosotros.

Organigrama de la vida social a l'Escola del Mar segons Pere Vergés

En un recent article publicat a La Vanguardia per Jordi Font –director de l’Institut del Teatre i antic alumne de l’Escola del Mar- ens dona la clau en explicar una anècdota en la que malgrat totes les humiliacions que Pere Vergés havia patit queda molt clar que el seu objectiu era continuar la seva tasca pedagògica com si d’un designi superior es tractés. Això és el que explicaria la voluntat de fer desaparèixer els màxims exemplars d’aquest llibre que ja no tindrien difusió ni interior ni exterior per a salvar el seu projecte pedagògic. I podem observar com el seu objectiu quedà preservat i que els pocs exemplars sobrevivents no el van delatar.

Faust de Goethe, en la traducció de Josep Lleonart

El següent llibre, el Faust de Goethe, que ja el vàrem comentar en un apunt monogràfic , és potser el que podríem anomenar com el darrer dels llibres “normals” publicats en aquest període. És una molt bona traducció de Josep Lleonart –amb correcció estilística de Sebastià Sánchez-Juan- de l’obra de Goethe, de difícil traducció, però que es va tirar endavant per tal de poder celebrar els 10 anys de l’editorial. Per això es va fer l’esforç en publicar-lo malgrat saber que les tropes franquistes estaven entrant en territori català. La portada fou dissenyada per Les -Ángel Lescarboura- i tot el llibre fou concebut com una petita joia que intentava posar el català al nivell de les llengües majoritàries pel que fa a traduccions.

Faust de Goethe, en la traducció de Josep Lleonart

El juliol de 1938 Edicions Proa deia que si no hagués estat la guerra, que ha impossibilitat de tenir paper regularment (...) avui la col·lecció constaria de més de cent títols en compte dels 90 que arribà a publicar. Aquests impediments propis de la guerra però no frenaven la seva activitat i així en la revista Meridià, el febrer del 1937 es reconeixia que l’Editorial Barcino i Edicions Proa, són les úniques entitats editorials que amb llurs publicacions, més o menys regulars, mantenen l’existència del llibre català. La resta d’edicions i editorials estaven sotmeses als nous vents que corrien amb la guerra i restaven fora del que podríem anomenar “la normalitat editorial”. Per aquest motiu l’Albert Manent i en Joan Crexell comenten que l’últim gran llibre que va sortir al final del 1938 o al començament de gener del 1939 fou el Faust de Goethe en traducció de Josep Lleonart, publicat per les Edicions Proa amb motiu del Xè aniversari de la seva fundació. Catalunya no podia oferir millor comiat a les acaballes d’ésser un país culturalment lliure.

CARLES PI SUNYER. La porta oberta (Nadal 1938)

El tercer llibre interessant d’aquest darrer període és el que per Nadal del 1938 edità el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Carles Pi Sunyer com a nadala de felicitació amb un curt tiratge de 200 exemplars destinat a les seves amistats. El llibre titulat La porta oberta és una petita obra de teatre simbolista de ressons orientalistes. Fou una edició feta amb molta cura i il·lustrada per Josep Narro, amb paper Ingres que li dona un aspecte luxós malgrat les seves petites dimensions i que sorprèn en els moments en que vivia Catalunya en aquell moment però tenint en compte qui era l’autor... Malgrat això, hem de veure-hi un esforç per continuar dintre de la normalitat per part del Conseller de Cultura que va proclamar en la inauguració de la 2a Fira del Llibre que poques vegades s’haurà donat en el curs de la història, l’exemple d’un poble que, enmig de la lluita, malda per les coses de l’esperit i de la cultura. No podem deixar de veure aquesta nadala com un comiat adreçat als seus amics, segur com n’estava Carles Pi Sunyer que només l’esperava l’exili o l’afusellament per les seves responsabilitats al càrrec d’una conselleria de la Generalitat.

SEBASTIÀ SÁNCHEZ-JUAN. Prismes (Gener 1939)

Per una altra banda el 12 de gener del 1939 el poeta Sebastià Sánchez-Juan, actualment conegut pels cal·ligrames que va publicar en el llibre Fluid en els primers moments de la seva carrera literària que per la resta de la seva obra. El llibre fou publicat per “Edicions 3 eren 3” –vinculada a Editorial Políglota- el 1939 i es titulà Prismes i fou una antologia dels seus llibres anteriors (Fluid, Constel·lacions, Elegies, Cua de gall, Divacacions i Cançons i Poemes), amb pròleg de Josep Lleonart i un apèndix on incorpora les rectificacions que va fer respecte de les primeres edicions. Curiosament el llibre no incorporà cap dels seus cal·ligrames que el farien més conegut posteriorment degut a que en certa manera va renegar d’aquesta poesia més experimental. Malgrat estar publicat dues setmanes abans de l’entrada dels franquistes a Barcelona el llibre va ser autoritzat a ser distribuït -discretament- gràcies a que Sebastià Sánchez-Juan es posà al servei dels feixistes i n’esdevingué un dels caps de la censura a Barcelona i a partir d’aquest moment només publicà en castellà.

SEBASTIÀ SÁNCHEZ-JUAN. Prismes (Gener 1939)

El darrer cas és el de Joan Amades qui durant tot el 1938 ja va anar publicant els seus llibres d’estudis folklòrics (11 en total) per ser distribuïts en reduïts cercles mentre treballava de funcionari administratiu (no tenia estudis universitaris) per al Museu de Tradicions Populars. La distribució dels seus llibres funcionava d’una manera casolana, com una petita empresa familiar, amb uns quants mecenes que l’ajudaven comprant les seves publicacions perquè pogués subsistir econòmicament. Quan esclatà la guerra Joan Amades estava preparant el llibre El vestit tipic, un estudi molt ben estructurat dels països de parla catalana durant el s. XIX, conscient que hem procurat, fins on ens ha estat possible,de recollir la darrera alenada del nostre vestit típic, no tal com és –gairebé no n’ha arribat res a la nostra generació-, sinó tal com havia estat en extingir-se. No ens proposem d’investigar què havia estat el nostre vestit enllà del temps, tasca que considerem plena d’esculls i de llacunes. Ens donaríem per molt satisfets si assolíssim només d’investigar la fesomia del nostre vestit a les seves darreries.

JOAN AMADES. Indumentaria tradicional publicat (1939) finalment en castellà

D’aquest llibre en Joan Amades ja en comptava amb les proves d’impremta quan entraren les tropes franquistes. Conscient que era un llibre d’estudi específic del segle XIX i que no tenia res de polític el presentà a les noves autoritats a impremta el 23 de març del 1939 segons consta al costat del segell de Governació. El llibre, però, no fou autoritzat i com explicà Consol Mallofré, cunyada d’Amades i activa col·laboradora, en entrar els franquistes van ordenar que tot el que estigués en impremta calia dur-ho a la censura. Així ho van fer portant-hi un exemplar de proves. Els van dir: “vuelvan mañana”. L’endemà Sánchez Juan (el mateix que en aquells moments distribuïa el seu llibre de poesies en català) els va dir que no estava permès imprimir-lo. Aleshores Amades li va demanar: “És que hi ha alguna cosa contra el règim? Jo faig folklore, no pas política”. Sánchez Juan respongué: “No, però és que està escrit en català. Tradueixi’l i publiqui’l”. I així ho va fer, i destruí el plom de l’edició catalana, tot guardant-se un exemplar de les proves. Aquest exemplar únic és el que es conserva al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC), on es custòdia el llegat de Joan Amades i que ens l’han deixat consultar i que el podeu consultar en xarxa.

JOAN AMADES. Indumentaria tradicional publicat (1939) finalment en castellà

Joan Amades, que havia estat depurat com a administratiu del Museu per catalanista i que no comptava amb un sou per a mantenir la família, traduí el llibre al castellà i en feu un tiratge de 350 exemplars (25 dels quals en paper de fil i les il·lustracions aquarel·lades). Aquesta traducció és gairebé una rèplica exacte de l’exemplar català amb alguna il·lustració de més i alguns canvis (sobretot afegits) que milloraven l’edició anterior molt lleument. Només hi consta un lacònic edición corregida y aumentada, traducida del original catalán por el mismo autor que delaten una certa ràbia però cap referència a l’aconsellada i gairebé preceptiva frase Año de la Victòria ni cap mena de colofó on hi constés quin dia i onomàstica coincidia quan es va publicar del 1939 perquè llavors es veuria obligat a incloure la fatídica frase.

JOAN AMADES. Indumentaria tradicional, publicat (1939) finalment en castellà

Com va dir Joan Oliver l’11 de març de 1938 a la revista Meridià: els escriptors només poden col·laborar a l’obra de redreçament i millora del país d’una sola manera: produint literatura, bona literatura, obra artística, de la que salva el temps i l’espai, i ennobleix el nom i la memòria d’una terra i fixa una personalitat nacional en l’assemblea dels grans pobles. Com hem pogut veure en aquests cinc casos, totes les motivacions per a escriure i publicar fins al darrer moment foren diferents i la seva manera d’actuar després d’aquell 26 de gener del 1939 també. L’exili, la resistència interior o la col·laboració foren les úniques sortides a l’ensulsiada provocada pels feixistes.

BIBLIOGRAFIA

CREXELL, JOAN. El llibre a Catalunya durant la Guerra Civil. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990.

GONZÁLEZ-AGÀPITO, JOSEP I MARQUÈS I SUREDA, SALOMÓ. La repressió de professorat a Catalunya sota el franquisme (1939-1943). Barcelona, Institut d’Estudis Catalnas, 1996

MANENT, ALBERT i CREXELL, JOAN. Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988.

MARQUÈS, SALOMÓ. L’exili dels mestres (1939-1975). Girona, Llibres del segle, 1995

SALADRIGAS, ROBERT. L’Escola del Mar i la renovació pedagògica a Catalunya. Converses amb Pere Vergés. Barcelona, Edicions 62, 1973.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva proclamació

Izas, rabizas y colipoterras (1964) de Joan Colom i Camilo José Cela, dues visions de la prostitució barcelonina

2012-01-18T08:30:00.001+01:00

De tots els llibres de fotografia -els anomenats phothobooks- publicats a Espanya aquest és, sense cap mena de dubte, el més conegut i divulgat internacionalment. Com irònicament va comentar la seva editora Esther Tusquets, aquest va ser el primer best-seller de Lumen, molt abans que els llibres de Mafalda de Quino o El Nom de la Rosa d’Umberto Eco fossin un esplèndid èxit i ajudessin econòmicament a l’editorial a sobreviure. El llibre pertany a la col·lecció “Palabra e Imagen” que intentava combinar ambdós conceptes amb fotògrafs i escriptors de prestigi del moment amb un format (21,5 x 22,5 cm.) i estètica homogenis i enquadernats en cartoné que reforça la coherència de la col·lecció, amb temes políticament incorrectes com el toreig, cacera, boxa i com és en aquest cas, la prostitució.

D’aquesta col·lecció ja n’hem parlat abans (La caza de la perdiz roja i Toreo de Salón) i ja n’hem pogut apreciar la qualitat però a la seva època el concepte era tant exquisit i alhora car que no tingueren l’èxit desitjat. El llibre d’avui, Izas, rabizas y colipoterras, fou l’excepció que confirmà la regla i aquest èxit de vendes es degué, sense cap mena de dubte, al tema que tractava i per l’escàndol que provocà en publicar-se el 1964. El llibre fou dissenyat, seguint les directrius dels anteriors llibres, per Cristián Cirici i Oscar Tusquets a base de paper cuixé per a les fotografies de Joan Colom i paper acartolinat verdós per al text de Camilo José Cela. A més la coberta s’utilitzà unes àgils diagonals compostes per tota una sèrie de contactes fotogràfics que ja ens insinua la manera de treballar de Joan Colom amb la feina de camp directa i la feina posterior d’analitzar el material fotografiat entre l’atzar i la intuïció com ja veurem més endavant. De fet Esther Tusquets definí a Joan Colom com a insigne retratista de putas, a las que llevaba años espiando obsesivo, con la cámara escondida bajo la gabardina.

El llibre compta amb el text de Camilo José Cela que el va escriure a partir de les fotografies malgrat l’advertiment final (igual que a Toreo de Salón) que las fotografías que ilustran este libro se insertan únicamente por su valor artístico y documental, sin que, por otra parte, los textos de Camilo José Cela guarden relación alguna con las personas que aparecen fotografiadas, ni las quieran aludir. El text que juga entre la mofa i el sarcasme és molt representatiu de la manera eruditament grollera d’escriure del Premi Nobel, cosa que sembla que li disgustà a Joan Colom per la certa manca de respecte que representava vers les meuques fotografiades. És evident que les fotografies el van a esperonar tant que l’escrigué ràpidament (des del gener al febrer de 1963) i va triar com a títol un poema anònim del Cancionero General del 1557 d’Anvers on es citen les diverses maneres d’anomenar les prostitutes:

De quantas coymas tuue Toledanas
De Valencia Seuilla y otras tierras
Yças Rabiças y Colipoterras
Hurgamandera y Putaraçanas.
de quantas siestas noche y mañanas
Que venian a buscar dando de zerras
Las Vargas la Leonas y las guerras
Las Mendez, la Correas y Gaytanas.
Me veo morir agora de penuria
en esta desleal isla maldita
pues mas a punto estoy que sant Hilario.
Tanto que no se yguala a mi luxuria
ni la de fray Alonso el Carmelita
ni aquella de fray Treze el Trinitario.

El que és sorprenent és que un llibre com aquest fos publicat en plenes celebracions dels 25 Años de Paz del franquisme que pretenien donar una imatge impol·luta d’Espanya i que emfatitzaven les virtuts virtuals del seu règim. La mateixa Esther Tusquets explica com aquest llibre passà la censura de forma anòmala a través del nou ministre de Información y Turismo, Manuel Fraga: El libro había pasado censura de modo irregular, debido a la amistad que unía a Cela con Fraga (fue Cela quien se lo pasó directamente al ministro, saltándose todos los trámites), causó un escándalo ¡y fue el primer best seller de Lumen! Hem de pensar que encara faltaven fins i tot dos anys per a l’aprovació de la Ley de Prensa (1966) i que la censura era un element permanent. Malgrat això, i com sempre en les dictadures qui mana és el de dalt i el que pot fer i desfer aleatòriament o per amistat com molt bé demostra el ministre franquista Manuel Fraga.

Així doncs, aquest fou el primer llibre de Joan Colom, tot un pas cap a la seva professionalitat que, degut precisament a aquesta publicació com veurem, contradictòriament quedà estroncada. Joan Colom treballava com a comptable i a estones lliures es va dedicar a fotografiar la Barcelona més oculta de les mirades oficials, la del Barri Xino. La zona de les prostitutes, però, la fotografià amb un abric que ocultava la màquina de fotografiar amb la que es passejava pels seus carrers i anava disparant a l’atzar però amb intuïció per poder polir la composició en el laboratori fotogràfic de casa. Aquest sistema li va permetre una gran llibertat de moviment i d’espontaneïtat en el resultat final fotogràfic. És tant espontani que és corprenedor perquè no intenta ni endolcir ni degradar una realitat sinó de mostrar-la tal com és, sense ornaments. Gairebé com si li donés la raó a Capa que afirmava que si les teves fotos no són bones és que no eres prou a la vora.

Joan Colom es vinculà a la fotografia de manera tardana, als 36 anys, i entrà a l’Associació Professional de Fotografia de Barcelona i exhibí la seva obra en solitari per primera vegada amb l’exposició titulada “El carrer” a la Sala Aixelà, de la mà de J.M. Casademont el 1961. Ironicament Joan Fontcuberta diu que fou Oriol Maspons qui va pensar que les fotos de les putes eren cosa bona per a un nou títol de la col·lecció “Palabra e Imagen” i va proposar la idea a Lumen. Maspons, que tenia un olfacte i un ull sagaços i només comparables amb la seva mordacitat, afegia amb aquesta iniciativa un nou argument a les raons per les quals la història el recordarà més pel seu paper d’agitador orgànic de la seva generació que per la seva producció creativa. Altres fonts comenten que en principi s’havia pensat en publicar tot el reportatge de Joan Colom sobre el Barri Xino però que fou Camilo José Cela qui canvià aquesta orientació i es declinà per a parlar només del tema de la prostitució.

Com que Lumen havia signat un contracte amb Camilo José Cela per a la realització de tres textos (el primer fou Toreo de Salón i el tercer no s’arribà a publicar mai) li passaren les fotografies per a que escrigués el segon text contractat. És curiós el que Esther Tusquets comenta de com anaven els contractes amb els escriptors del moment i diu que en Cela fou el primer que abans de parlar de res parlava de diners i afegeix que unos años después –no muchos- esto sería lo normal (se discutirían los derechos del autor con su agente literario y la negociación se centraría en el aspecto económico), pero en los años 60, para bien y para mal, se hablaba mucho menos de dinero. Quedamos, pues, las dos -amb una companya de Lumen- bastante desconcertadas.

En el cas de les fotografies li compraren els drets de reproducció per a publicar el llibre. Conjuntament amb el text de Cela el llibre destaca per la seva cruesa sense concessions el que va provocar com hem dit un petit escàndol. Esther Tusquets ens comenta que las fotografías de Colom (entonces apenas conocido y hoy Premio Nacional de Fotografía -2002-), que iban a ser el punto de partida de Izas, eran imágenes de unas mujeres terribles, hundidas en el último peldaño de la miseria, patéticas algunas hasta caer en la monstruosidad. De nuevo Cela se ciñó absolutamente al trabajo de Colom, con unos textos descarnados, salvajes. Se trataba, como en el otro libro, de personajes reales, fácilmente reconocibles, y la única furcia atractiva y joven –una muchacha vestida de blanco y en distintas poses- presentó una denuncia pero no acudió al acto previo de reconciliación y todo quedó en agua de borrajas. Malgrat que la sang no arribà al riu Joan Colom quedà tocat d’aquest afer i es retirà del que havia de ser una prometedora carrera fotogràfica. Pensem que el crític i agitador del món fotogràfic barceloní J.M. Casademont havia di que ... con Colom se llega a la cúspide de todo un movimento... Continuà fotografiant però per a ell mateix i no fou fins molts anys més tard que hom el convencés per a fer públiques les seves impagables fotografies sobre Barcelona.

Les fotografies de Joan Colom ens porten a un cert vouyerisme que ens planteja els límits del que és moral o no. De fet, un llibre així on tothom surt a cara descoberta no hagués provocat una querella, sinó com diu Joan Fontcuberta, moltíssimes i seria un llibre que no es publicaria. Colom el que pretenia era sense cap mena de dubte captar el carrer com a teatre humà i mostrar la vida del submón dels desheretats, amb tota la seva cruesa. Per això va recòrrer a la clandestinitat de la presa perquè sinó no hagués captat la vida tal com era. Joan Colom sempre diu que jo faig el carrer, i és cert perquè com va dir el sistema de treball m’havia de permetre fer fotografies de manera regular i continuada, setmana rere setmana, sense posar en perill la meva integritat física i sense perdre la capacitat d’atrapar les situacions de manera viva i espontània. De fet aquest sistema el tornà a utilitzar per a unes fotografies del judici del Cas Rovirosa per a la Gaceta Ilustrada en les que va poder captar clandestinament els protagonistes d’aquest sonat cas.

Joan Colom aconseguí crear un estil propi El seu estil es caracteritza precisament per una certa despreocupació plàstica i un afany testimonial, tal com raja. Podríem buscar com a precedent a Brassaï i el seu Paris de nuit (1933) però la càrrega estètica que té li treu protagonisme al fet testimonial. En el cas de les fotografies de Sagarra (anys 30) i malgrat que no hi ha intensions plàstiques les i els protagonistes ja sabien que els anaven a fotografiar i posaven per a l’ocasió, el que els treu espontaneïtat. Potser Margaret Michaelis (1936) és la fotògrafa que més precedent pot arribar a ser de Joan Colom malgrat que quan es publicaren les seves fotografies a la revista AC del GATCPAC no hi feren constar la seva autoria. No fou fins una dècada després de Joan Colom quan una nova generació, i en aquest cas de fotògrafes femenines, donaran una nova visió del tema de la prostitució utilitzant en alguns casos la clandestinitat per a aproximar-se més al tema. És el cas de Carnival Strippers (1976) de Susan Meiselas, Das ist ja zum Peepen (1983) d’Elisabeth B., Dirty Windows (1996) de Merry Alpern i The Lusty Lady (1997) d’Erika Langley.

Índex final del llibre

El llibre aprovat directament per Manuel Fraga fou ignorat per la crítica franquista del moment i va ser el boca orella el que va permetre que fos el primer èxit de Lumen. A l’exterior la Mostra di Venezia li atorgà el Lleó de Bronze en la categoria de Premi internacional a la millor col·lecció de llibres o a la millor revista dedicada al cinema o a la fotografia. Aquest premi agafà l’editorial i els seus protagonistes desprevinguts perquè no s’hi havien presentat i ni tant sols coneixien el premi! A partir d’aquest moment el llibre i la col·lecció tingueren el reconeixement internacional que es mereixia i com a tal és dels pocs llibres espanyols que consten en l’ampli catàleg (discutible però una autèntica referència) de The Photobook de Martin Parr i Gerry Badger i que surt a totes les antologies sobre aquest tipus de llibres.

El sempre sarcàstic Joan Fontcuberta fa una lectura de la publicació de Izas, rabizas y colipoterras molt aguda i el titlla com l’apropiació “gauchedivinista” del Barri Xino, com la reivindicació per un sector culte i progressista de la burgesia catalana d’una marginalitat canalla que així esdevé marginalitat castissa, i contribueixi a construir, malgrat la distància social i ideològica, l’imaginari col·lectiu barceloní de postguerra.

BIBLIOGRAFIA:

FERNÁNDEZ MELERO, PEDRO. Serie Palabra e Imagen. Editorial Lumen. Madrid, Real Sociedad Fotográfica, 2008

FONTCUBERTA, JOAN. Los colores de la carne. Granada, Diputación de Granada, 2007

TUSQUETS, ESTHER. Confesiones de una vieja dama indigna. Barcelona, Bruguera narrativa, 2009.

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History volume I. Londres, Phaidon Press Inc., 2004

VARIS AUTORS. Joan Colom. Fotografies de Barcelona, 1958-1964. Barcelona, Lunwerg editores, 2005

Contes catalans il·lustrats de la Segona República (1931-1939), continuïtats i canvis

2012-01-10T08:30:00.000+01:00

SALVADOR PERARNAU. Ales humanes. Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1938. Il·lustracions d'Antoni Clavé

A en Sergi Freixes i Jordi Garriga, uns dels culpables de la meva afecció als llibres republicans i comissaris de l’exposició Contes infantils de la guerra.

JORDI CANIGÓ. Les aventures d'en Titelleta. Barcelona, Editorial Bonavía, 1932. Il·lustració de Ramon Batlle

Aprofitant que el Museu d’Història de Catalunya ha muntat la interessant exposició Contes infantils de la guerra i que fa poc ha estat el Dia de Reis avui parlarem d’il·lustració i llibre infantil a l’època republicana. Esperem que aquest apunt us pugui servir d’al·licient per a visitar l’exposició perquè realment val la pena i cal felicitar al Museu pel plantejament que està realitzant d’aquest espai tant petit però tant ben aprofitat de la recepció. En temps de retallades, quan tots els pressupostos es veuen reduïts i sobretot els de cultura és d’agrair que un museu com aquest, en principi estàtic i que sembla destinat a un públic sobretot escolar, dinamitzi les exposicions temporals de manera intel·ligent amb delicatessens com aquesta. Als Reis d’Orient només cal demanar que es pugui fer una exposició virtual que en deixi testimoni de la feina feta i un catàleg que aprofundeixi en una temàtica com aquesta i que quedin com a record d’una feina ben feta que ha costat el seu esforç de concepció i realització.

Peter Pan y Wendy, el niño que no quiso crecer. Barcelona, Editorial Juventud, 1935. Il·lustracions d'A. Saló

Quan analitzem la producció destinada a un públic infantil hem de tenir en compte que és un sector editorial molt divers ja que hi ha diferències d’edat i interessos molt heterogenis dintre d’aquesta franja de lectors. Malgrat que hagi aquests problemes inicials no hi ha cap mena de dubte que tradicionalment aquesta dificultat ha servit per a innovar a través dels il·lustradors, l’experimentació tipogràfica, formats, continguts literaris... Per aquest motiu en els llibres infantils moltes vegades tant el contingut com el continent van junts perquè la il·lustració i l’aspecte físic tenen una importància cabdal a l’hora de fer més atractiu i comercial un llibre. En certa mesura el llibre infantil esdevé un objecte artístic per si mateix per la cura que a vegades hi ha en el seu resultat final.

COLLODI. Les aventures de Pinotxo. Barcelona, Editorial Joventut, 1934. Il·lustrador J. Vinyals

En el llibre infantil són fonamentals dos conceptes bàsics que poden anar en paral·lel o a vegades fins i tot divergir com són la necessitat d’evasió i l’aspecte pedagògic. L’evasió és important per a atrapar a la lectura al jove lector però moltes vegades s’ha fet massa èmfasi en l’aspecte pedagògic tant de tipus ideològic com catequista. I Catalunya, com veurem, en l’època republicana, i anterior i posterior, tindrà sempre una gran dosi d’aquest aspecte que moltes vegades primarà fins i tot per sobre dels aspectes més lúdics! Com és lògic, les circumstàncies culturals i polítiques queden reflectides en el llibre infantil com molt bé palesa l’exposició esmentada.

RAMON TORROJA. Lectures suggestives. Barcelona, Editorial Montserrat, 1931. Il·lustracions de Martínez Surroca

La tipologia del llibre infantil també és molt variada per a adaptar-se a l’objectiu que es persegueix i així és com ens podem trobar des dels contes als manuals pedagògics, sil·labaris, cartilles, enciclopèdies, llibres de lectures, catecismes, llibres per a nens i llibres per a nenes... Per una altra part no hem d’oblidar que Catalunya fou el centre de producció editorial més important d’Espanya amb una gran part destinada a l’exportació a països de sud-americans. El pes d’aquesta gran producció editorial d’exportació va tenir elements positius i negatius per al llibre en català ja que el bilingüisme dels lectors catalans permetia obviar aquesta llengua com a mercat.

FERRAN SOLDEVILA. Història de Catalunya. Primeres lectures. Barcelona, Editorial Seix i Barral, 1933. Il·lustración de Vinyals. Amb significativa publicitat enganxada d'Estat Català.

El llibre en català a més va haver de lluitar a principis del s. XX contra el desconeixement ortogràfic general de la nostra llengua però l’expansió del fenomen d’En Patufet capgirà una situació que posteriorment la Mancomunitat s’encarregà de reblar amb la xarxa d’escoles, biblioteques i amb les normatives fabrianes. En certa manera podríem dir que els llibres i les revistes infantils foren el substitutiu de la manca d’escola catalana que Catalunya ha patit crònicament fora de moments molt concrets. Aquest element substitutiu és el que moltes vegades, massa, l’ha dotat d’un element ideològic més enllà del lúdic.

VALERI GARRICK. El gato sanson i Petits contes per a nois petits. Barcelona, Editorial Juventud i Editorial Joventut, 1929 i 1935. Il·lustracions de Valeri Garrick. Aquest cas és significatiu pel que fa al retard de la publicació de llibres en català i de l'aprofitament d'autors estrangers.

Quan mirem la producció de llibre infantil d’època republicana ens adonem que hi ha una gran continuïtat amb el període anterior perquè les bases ja s’havien establert i la Dictadura de Primo de Rivera més que anorrear tot el que s’havia fet esperonà l’activitat i l’activisme. La Segona República en aquest cas no fou un canvi sinó una continuïtat que ajudà a consolidar una estètica prèvia però que introduí també de noves que no acabaren de consolidar-se degut el tall del franquisme. Sense cap mena de dubte l’escola republicana obligatòria, pública, laica i mixta hagués canviat una tendència de la que només podem veure alguns elements de renovació estètica com vam poder observar en les cobertes de llibres de literatura per a adults.

HANS CRISTIÀ ANDERSEN. Ocell Blau. Barcelona, Edicions Mentora, 1935. Il·lustrat per J. Sánchez Tena i adaptat per Valeri Serra i Boldú

Malgrat això en el període republicà es viu una certa crisi de productivitat ja que escriptors de prestigi que s’havien dedicat amb més o menys encert a la literatura infantil com Ferran Soldevila, Rovira Virgili, Josep Carner, Carles Riba, etc. deixen de fer-ho per a centrar-se en una producció que hom considera més intel·lectual. Això també afectà els traductors dels que Carner, Riba o Marià Manent en formaven un elenc imprescindible que garantien certa qualitat en la literatura infantil catalana. Algunes editorials, fins i tot per a abaratir costos, suprimeixen les edicions en català per a centrar-se en les castellanes que garantien unes vendes més grans i la seva exportació.

Rondalles de Hans Andersen i Rondalles de Grimm. Barcelona, Editorial Joventut, 1933 i 1935. Il·lustrades per Arthur Rackham i traduïdes per Josep Carner i Marià Manent i Carles Riba

Pel que fa als il"lustradors el món editorial continuà donant suport als més consolidats com Junceda, Lola Anglada, Llaverias, Joan d’Ivori, Apa... però cada vegada més s’aprofitaren els il·lustradors originals de textos estrangers. Fins i tot com és el cas d’Arthur Rackham l’editorial Juventud/Joventut n’adaptà l’enquadernació a més de les seves il·lustracions per als contes clàssics de Grimm, Anderses i el Llibre de les Fades. El fet que es conservessin els il·lustradors estrangers originals es devia tant al fet de respectar les característiques de l’edició primigènia, per pretigiar l’editorial amb il·lustradors estrangers com per a abaratir costos.

El ratón Mickey en la corte del Rey Arturo. Barcelona, Editorial Molino, 1934

Hem de pensar que dues editorials catalanes com són Molino i Juventud dirigides per la família Molino i Josep Zendrera respectivament van sortir a l’exterior a imitar noves maneres de fer i de publicitar els seus productes. Per això no és estrany que ambdues tinguessin firmes estrangeres de primer ordre i ambdues innovaren el nostre panorama amb la introducció dels primers pop-up i llibres desplegables. A més l’Editorial Molino fou la primera editorial que es va fer ressò del fenomen Walt Disney introduint els seus personatges a Espanya i fundant la Revista Mickey i creant un club de lectors que va arribar als 55.000 socis. L’èxit de Walt Disney fou tal que se’l piratejà des d’un bon començament, se’n feren versions pornogràfiques i Rafael Tasis es planyia que no es traduís al català. Hem de pensar que aquest tipus de publicacions entrava en contradicció amb publicacions com En Patufet i el seus grups de recolzament com havien estat antigament els Pomells de joventut de gran càrrega ideològica i catalanista.

M.B. Nadal. Barcelona, Foment de la Pietat, 1933. Il·lustracions d'A. Utrillo

Pel que fa a les editorials més importants destinades al món infantil cal destacar-ne, a més de les ja citades, l’editorial Meteora que era subsidiària de Joventut o Juventud (en funció de la llengua en què publicava), Muntañola (que plega el mateix 1931), Políglota, Foment de la Pietat, Editorial Catalana, Araluce i Molino (aquestes darreres publicaren íntegrament en castellà). Aquestes editorials publicaren centenars d’obres de tot tipus però molt poques s’atreviren a publicar obres d’origen soviètic com a Madrid va fer l’Editorial Cenit. Aquí com a màxim cal destacar la publicació del llibre de la pel·lícula de gran èxit dintre dels públic infantil anomenat Emili i els detectius, d’E. Kaestner amb fotogrames del film i dibuixos de l’il·lustrador alemany .

E. KAESTNER. Emili i els detectius. Barcelona, Editorial Joventut, 1935. Del bloc El còmic en català.

Llibres com aquest representaren una autèntica raresa dintre de la producció catalana i és significatiu el record d’infància de Ramon Ribé -autor del bloc Una vida de conte- en que explica una vivència personal a l’entorn d’aquest llibre:
Aquell any els Reis m’havien dut un conte. Se’n deia Emili i els detectius. Encara el tinc. És un llibre gros, amb fotos de la pel·lícula. S’havia publicat abans de la guerra. Estava segur que cap dels companys en tindria un de tan maco i vaig voler presumir-ne. El vaig dur a classe.
Acabàvem de repassar a cor “los pecados capitales” i anàvem per “los artículos de la fe”. No els entenia i m’avorria. Amb el meu llibre obert sobre els genolls (duia pantaló curt) sota un pupitre esquifit, tot ratllat i tacat de tinta blava, llegia d’amagat. De sobte, de cua d’ull, vaig veure una ombra fosca al meu costat.
-¿Qué lee el señor (…)? Aquí el P. Simeón va dir el meu cognom (els profes ens deien “señor”).
Em va agafar el llibre. Se’l va mirar llargament.
-¿No le da vergüenza leer un libro comunista? ¿en catalán?
Als vuit anys jo no sabia què era ser “comunista” i menys encara que l’Erich Kästner, l’autor, ho era. Estic segur que el P. Simeon tampoc ho sabia. Feia servir la paraula com un insult, una condemna.

ANGEL FERRAN. 3 al Pol. Sabadell, I. G. Montaner, 1934. Il·lustrat per Quelus

Aquesta dinàmica de continuïtat o còpia del que es feia a l’estranger es començà a trencar a través d’alguns llibres concebuts a Catalunya i que pretenien anar una mica més enllà. Destacarem dos casos significatius com són 3 al Pol (1934) d’Àngel Ferran i il·lustrat per Quelus que ja hem analitzat anteriorment i Els nois de cara al poble (1932) d’E. Serra i Roure i il·lustrat per Grau Sala. Ambdós llibres, a més de comptar amb un format quadrat tenen unes il·lustracions força valentes que estan més en consonància amb l’estètica de les avantguardes europees amb l’afegit que literàriament s’allunyen de les fórmules imperants del moment. Són dues mostres no significatives de tota l’època republicana però que ens deixa entreveure cap a on podria haver anat el món dels contes infantils catalans si la guerra no els hagués aturat.

E. SERRA ROURE. Els nois de cara al poble. Barcelona, Impremta Altés, 1932. Il·lustracions de Grau Sala

És significatiu de la nova situació que es començava a crear en època republicana el plantejament que en el pròleg del llibre de Serra i Roure se’ns deixà tota una declaració de principis:
El llibret dóna, d’acord amb la meva consciència social, una educació vitalment democràtica i universalista per als nis. Contra els prejudicis,l familiars de capelletes burgeses, la passió amorosa d’’una caritat, que no és l’almoina, sinó el sacrifici. Contra les insinuacions temoregues dels menestrals, aspirants a burgesos, la serenitat obrera de la igualtat. Contra les elaboracions complicades dels intel·lectuals de casta, la simplicitat del Crist.
Aquesta educació, realitzada pel procediment instintiu, arriba a produir l’esperit de revolta, que és el que de fet interessa en els països socialment endarrerits.

Antoniorrobles. El gato con botas. Barcelona, Cuentos Estrella, 1937. Il·lustracions de Bartolozzi

Precisament l’inici de la guerra va significar certs canvis en l’edició de llibres per a infants. Així doncs, tots els llibres marcadament catequistes o de cert regust de sagristia no es publicaren malgrat que si que es continuaren editant, sobretot a través de la revista En Patufet, llibres amb moralina clàssica o fins i tot conservadora. És significatiu que també es publiquessin llibres d'alt contingut ideològic com els Cuentos Estrella amb El gato con botas il·lustrat per Bartolozzi i totalment adaptat per Antoniorrobles -autors que tenien molt èxit a Madrid- en el que se'ns expliquen els contes tradicionals com si d'autèntics revolucionaris i antifeixistes avant-la-lettre fossin els seus protagonistes.

Auca del noi català, antifeixista i humà. Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937. Il·lustracions de Josep Obiols

En contraposició a aquest tipus d’obres des del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles, es decidí engegar el que s’anomenà la Biblioteca infantívola (1937). Editaren set llibres amb un format estètic semblant al d’Els nois de cara al poble i en els que es convidaren diversos literats i il·lustradors a participar-hi. És una col·lecció que es caracteritza només pel seu format i l’escut de la Generalitat ja que la part literària (auca, poema, conte, història i parèmies amb autors com Salvador Perarnau, Rafael Tasis, Lola Anglada, Manuel Amat i Antoni Rovira i Virgili) i la part estilística dels il·lustradors (Junceda, Obiols, Lola Anglada, Artur Moreno, Antoni Clavé i Xirinius) són ben diverses.

Exemplars de la Biblioteca infantívola del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937

En aquesta diferència és on rau la gràcia d’aquesta Biblioteca infantívola en la que es pretén adoctrinar als infants però no des d’un partidisme ideològic –ja que n’hi havia massa partits- sinó des d’una moral laica i catalanista. El llibre de l’Auca del noi català antifeixista i humà o el d’El més petit de tots en serien els casos més marcats ideològicament però la resta també participen d’aquest atmosfera combativa que intentava crear nous ciutadans per a un nou món malgrat el moment bèl·lic que s’estava vivint. Aquesta col·lecció podria ser una de les claus que ens permetés albirar què podrien haver estat els contes infantils a Catalunya si no hagués hagut la interrupció franquista i els estranys viaranys que la il·lustració va prendre a partir d'aquell moment. Si voleu aproximar-vos a aquest món, ja ho sabeu, us espera una petita gran exposició al Museu d’Història de Catalunya.

LOLA ANGLADA. El més petit de tots. Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937

BIBLIOGRAFIA:

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Barcanova – Biblioteca de Catalunya, 1997

LLANAS, MANUEL. L’edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939). Barcelona, Gremi d’editors de Catalunya, 2005.

VARIS AUTORS. El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui. Palma de Mallorca, Institut d'Estudis Baleàrics, 2008

Cuentos del abuelito. Barcelona, Editorial Ramon Sopena, 1940. No consta ni autor ni il·lustrador

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva proclamació

A l’entorn de la primera edició del Canigó (1885-1886) de Mossèn Cinto Verdaguer

2011-12-31T08:30:00.000+01:00

A l’Agnès de la classe Canigó

Quan fa uns dies comentava amb uns companys blocaires que pretenia fer aquest apunt em van comentar sorneguera que sobre els altres llibres podia dir el que volgués perquè no hi ha gairebé res escrit però que sobre el Canigó, llegenda pirenayca del temps de la reconquista de Mossèn Cinto Verdaguer havia de vigilar molt perquè ja està tot més o menys dit. Fixeu-vos que l’anomenem “El Canigó” i és potser el llibre en català més mític de tots els que s’han escrit. Els seus versos són analitzats un per un en múltiples articles que l’interpreten i reinterpreten sense aturador. Per això no us parlaré ni dels 4.000 versos en dotze cants de mètrica canviant (el vers heroic de la cançó de gesta alterna amb el sospir líric de la balada, el romanç amb l’oda, l’himne amb la pastorel·la, el diàleg dramàtic amb la complanta), ni de com es va gestar des del 1879, ni de com va ser rebut per la crítica del seu moment ni tampoc de les repercussions polítiques que tingué.

Mapa litogràfic controvertit dels Pirineus de Josep Giralt adjunt a l'edició del Canigó

Aprofitant que enguany s’ha celebrat el 125è aniversari de la seva publicació he esperat el darrer dia per a publicar aquest apunt en el que parlaré únicament i exclusiva del llibre com a objecte. Veient el panorama de publicacions específicament verdaguerianes potser em poso on no em demanen però no he trobat res (que segur que deu existir) específic sobre l’estètica i les variants de la primera edició d’El Canigó. Per a poder fer aquest apunt he remenat una vintena de primeres edicions del Canigó entre els que estan en biblioteques públiques i a la venda. Tot va començar en analitzar l'exemplar que tenia del dret i del revés i vaig començar a veure coses que no lligaven. En primer lloc vaig constatar que hi havia exemplars enquadernats de diferents colors (gris i vermellós i un sol exemplar de color marronós) i fins i tot unes cobertes historiades més espectaculars que sempre són reproduides i citades com les corresponents a la primera edició. Per una altra banda hi havia en el nostre exemplar una anomalia tipogràfica curiosa, i és que el número de la pàgina 132 estava estranyament duplicat no per doble impressió sinó per culpa del caixista de la impremta que va dubtar entre posar-lo en un lloc o un altre i finalment quedaren ambdues xifres. De tots els exemplars consultats cap té aquesta anomalia tipogràfica.

L’altre element a destacar d’aquest exemplar és la seva dedicatòria a Silví Thos i Codina, anomenant-lo poeta, a més d’amic, ja que a més de divulgador científic i enginyer especialitzat en aigua participà amb molt d’èxit en Jocs Florals conjuntament amb el seu germà Terenci Thos i Codina, autor de Lo llibre de la infantesa, primer llibre infantil en català. La relació epistolar amb els mataronins Thos i Codina, uns dels prohoms de la Renaixença, prova la profunda amistat i admiració mútua que es tenien. En una carta que Mossèn Cinto li adreçà a Silví el 30 de novembre de1884 li agraeix l’obsequi de la seva Descripción física, geológica y minera de la provincia de Barcelona i, després de queixar-se amistosament que no publicava poesia, lloa l'obra tècnica puig ab aqueixa obra nos en regala, no un volum, sinó una pedrera per ferne. Nosaltres li demanavam un canti d’aygua de les montanyes de Mataró y V. Ne fa brollar una font, ahont tots los poetes de seny vindran á veure. Grans mercés repetesch, per aixó y per l idea de darnos haviat ab son germà, inolvidable Rondalayre, que li agrairé salude en mon nom, una toya de tota flor de tota flayre, digne de anar á les mans del rey. Deu los do, a tots dos, tants anys de vida com los desitja per be del pais y de ses lletres. Aquesta carta és prou significativa de l’amistat que els unia, de l'intercanvi de llibres i de com Verdaguer aprecia un estudi científic sobre el territori català com a font d’inspiració poètica en el moment en que estava escrivint el Canigó en el que territori i poesia arriba a la màxima expressió.

Dedicatòria a Silví Thos i Codina el 31 de desembre de 1885

La dedicatòria a més té un element molt interessant i és la datació en la Vigilia de Ninou, 1885. Popularment en català el dia 1 de gener se’l coneix amb el nom de Ninou i la Vigília del Ninou és el dia anterior, per la qual cosa la dedicatòria fou escrita el 31 de desembre de 1885. És cosa sabuda que malgrat el llibre porti data del 1886 per tot arreu -coberta, colofó final del llibre i mapa litografiat- ja estava imprès pels volts de Nadal del 1885 pel que es suposa que la Tipografia de Giró de Barcelona fou massa diligent sobre la programació de l’edició. Hom també creu que el fer constar la data del 1886 de manera tant constant es degut a que es volia fer coincidir la data de la publicació del llibre amb l’inici de les obres de restauració del monestir de Ripoll.

Decoracions del Canigó com a capçalera de cada poema, obra d’Alexandre de Riquer i gravat per Josep Thomas

Dels quatre llibres dedicats que conserva la Biblioteca Nacional de Catalunya dos estan dedicats -a Claudi Girbal i a Melcior de Palau (traductor de L’Atlàntida al castellà)- i datats justament el Ninou 1886. Sobta aquesta coincidència en el Ninou i no seria descartable que les dedicatòries les fes seriades ja que en totes signa Jacinto Verdaguer Pbre. mentre que a les altres no hi apareix el nom sencer sinó la inicial i el cognom. A més en Terenci Thos i Codina comentava que el 1895 Mossèn Cinto li envià el poema Sant Francesch amb la dedicatòria destinada a un altre amic perquè en el moment de la tramesa havia intercanviat el llibre, el que demostraria que el nostre poeta tenia uns llibres reservats a les seves amistats que els enviava amb dedicatòria. Sigui com sigui, aquestes signatures són molt interessants per a certificar manuscritament per Mossèn Cinto que ja corrien exemplars l'any 1885 com el seu epistolari ja havia evidenciat.

Pel que fa a l’editorial que s’encarregà de la publicació és tracta d’una de les més conservadores ideològicament parlant, la Tipografia Católica (actual Editorial Casals). Fou fundada per Primitiu Sanmartí (que hagué de marxar a l'inici de la tercera carlinada) i Xavier Casals perquè amb el suport de varios socios de la “Juventud Católica” y otras asociaciones propagandísticas, a proyectar la publicación de una “Biblioteca Popular” dentro de la cual combatir mediante el reparto de opúsculos y hojitas los nefastos errores entonces nacientes, y para ello acudieron al doctor Sardà, que a pesar de su juventud destacaba ya como aventajado polemista por sus artículos periodísticos. Amb aquest ideari publicaren obres tant capdals dintre de l'integrisme catòlic com El liberalismo es pecado (1884) de Sardà i Salvany o d’altres com El matrimonio civil, Masonismo y catolicismo o ¿Para qué sirven las monjas? Aquesta editorial a més del Canigó va publicar altres obres verdaguerianes com Lo somni de Sant Joan (1887) o Roser de tot l’any (1894). El caràcter de reivindicació del catolicisme com a element forjador imprescindible de la pàtria catalana que conté el Canigó s’avenia d’allò més bé a l’ideari que hem vist d’aquesta editorial.

L’editorial preparà una enquadernació en tela i ferros eclèctica per al llibre en sintonia d’altres llibres ja publicats com el mencionat d’El liberalismo es pecado de Sardà i Salvany. Aquesta editorial també publicava aquestes enquadernacions amb dos colors, en gris o en un to vermellós per als seus altres llibres. En aquest cas la contracoberta portava el monograma d’en Verdaguer (una V amb una creu al mig) que identificava les seves obres. Malgrat això, i preveient la transcendència que havia de tenir aquest llibre, Mossèn Cinto va encarregar a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner -que ja li havia dissenyat la coberta de L’Atlàntida i que era fill del prestigiós enquadernador Pere Domènech- una coberta més impressionant que la preparada per l’editorial. En una carta del 15 de novembre de 1885 el poeta escriu a l’arquitecte que ha vist els dibuixos del projecte de coberta però que li ha d’afegir una creu sobre l’arc de Sant Martí ja que per a ell és bàsic aquest aspecte cristià de l’obra. De fet, li fa dir a l’Abat Oliva quan un grup de monjos han plantat i adorat la creu al cim de la muntanya:

Del iris bell la virolada cinta
sobre la Creu del Canigó se mostra
corona celestial que un ángel pinta.

Cobertes del Canigó. La primera la vermellosa (el color més nombrós de les consultades) i la historiada per Domènech i Montaner

Aquesta coberta més espectacular és la que hom ha fet passar sempre com a la corresponent a la primera edició però com ja hem vist en les dedicatòries de Mossèn Cinto en els exemplars que comentem totes tres ja estaven disponibles a finals de l’any 1885. De fet, les dedicatòries datades l'any 1885 les trobem en exemplars enquadernats en tela gris i vermellosa però cap en la que va dissenyar Lluís Domènech i Montaner i va executar-la Francesc Jorba. Si el 15 de novembre encara s’estava retocant el disseny d’aquesta coberta el temps era just per tenir-la enllestida i potser llavors hauríem de parlar com de primeres edicions stricto sensu aquestes més sòbries de l'editorial.

Pàgina 132 del nostre exemplar amb el número duplicat no per sobreimpressió (el poema no ho està de sobreimprès) sinó per errata tipogràfica

L’error de paginació de la pàgina 132 que hem comentat anteriorment devia ser localitzat ràpidament ja que no l’he pogut detectar en cap dels altres exemplars consultats. Això ens portaria a pensar que de facto aquest exemplar seria dels primers exemplars que sortiren de la impremta precisament per a localitzar errates abans del tiratge definitiu. Una vegada solucionat l’error de doble paginació els exemplars posteriors haviend'estampar-se fins a fer-ne, hem de suposar, unes quantes reimpressions amb els dos tipus de cobertes (sòbria i historiada).

Decoracions del Canigó com a capçalera de cada poema, obra d’Alexandre de Riquer i gravat per Josep Thomas

L’interior fou decorat en els guarniments que encapçala cada poema per Alexandre de Riquer amb unes sanefes més o menys al·lusives al contingut del text. Aquí és on n’Alexandre de Riquer fa volar tota la seva imaginació per a treure motius medievalitzants i florals amb un cert eclecticisme seguint la seva línia estètica d’aquest moment abans d’eclosionar com un dels màxims artistes del modernisme. Plàsticament l'artista juga amb els blancs i negres per provocar uns contrastos prou interessants i luxosos que s'adiuen perfectament a l'obra.

Sabent que Silví Thos i Codina era enginyer i geòleg ves a saber si va mig arrencar el mapa de Josep Ricart en un rampell d'indignació davant els defectes del mapa que hom va criticar.

L’altre element decoratiu és el mapa dels Pirineus, obra de Josep Ricart del que Mossèn Cinto en conservava les pedres litogràfiques i era qui anava fent els tiratges per a les reimpressions posteriors. El mapa havia de ser una bona guia pels lectors que no coneixien els Pirienus com els coneixia Mossèn Cinto, soci del Centre Excursionista de Catalunya. Sobretot el mapa havia de ser útil per a seguir el Cant Quart -Lo Pirineu- protagonitzat pel vol que fan Flordeneu i Gentil per sobre de la serralada. El mapa, però, fou motiu d’una gran polèmica ja que Ramon Arabia i Solanas en el número d’abril de 1886 del Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalanes en criticava les greus deficiències i el 25 d’agost del 1889 L’Avenç publicava un article en el que es diu que és molt manco y mal fet y pot ser pe’ls francesos una pobre mostra del estat dels treballs geografichs entre nosaltres. Mossèn Cinto davant aquestes crítiques optà per a que en la reedició del 1901 i en les successives aquest mapa no aparegués.

Decoracions del Canigó com a capçalera de cada poema, obra d’Alexandre de Riquer i gravat per Josep Thomas

L’altre element que difereix entre aquestes primeres edicions i les posteriors és la dedicatòria que en el Cant Onzé titulat Oliva li dedica al digníssim successor del bisbe abat en la seu de Vich, lo Excm. Sr. Dr. D. Josep Morgades i Gili. En aquest moment les relacions entre el poeta i el bisbe de Vic eren excel·lents ja que Verdaguer el veia com a restaurador de la pàtria ja que havia tingut la iniciativa de restaurar físicament el monestir de Ripoll assolat per la desamortització de Mendizábal. Les posteriors circumstàncies del Cas Verdaguer van fer que les relacions entre el bisbe Morgades i Mossèn Cinto es convertissin en enfrontament de tal manera que a les edicions posteriors en Verdaguer suprimí aquesta dedicatòria.

Cant onzè titulat Oliva dedicat al bisbe Morgades de Vic

Sobre el tema, en el seu article En defensa pròpia, en Verdaguer va escriure que la plana major dels que assistiren, lo dia 21 de març de 1886, a la inauguració de les obres del monestir de Ripoll presencia una cerimònia que a molts féu venir les llàgrimes als ulls. Després del solemne ofici i funcions religioses i patriòtiques del matí, nos reunírem en un col·legi, i, després de dinar en la sala principal, s'aixeca lo senyor bisbe del lloc de la presidència i, dirigint-se'm a mi, me posa al front una corona de llorer, dient-me commogut i plorant: «Vos corono en nom de Catalunya». La gran part dels assistents no sabien res d’això i la sorpresa fou completa per ells i per mi, puig al sentir la suau olor del llorer ja me'l vegí damunt i sobre mos polsos posat per mon propi bisbe. (...) Jo allavors estava al capdamunt de la pujada de la vida; acabava d'estampar lo Canigó, un de quals cants, Oliva, és dedicat a son successor lo bisbe Morgades; mes confesso que, si hagués vista venir aqueixa cerimònia, no m'hauria acostat a Ripoll de deu llegües, i, si ja m'hi hagués trobat, m'hauria esquitllat d'una manera o d'altra abans d'entrar en la sala.
Tinc massa fe en les corones que posa Jesucrist als que li són fidels fins a la mort, per creure en les d'aquesta vida miserable, que s'esfullen si no es tornen de punxes.

Darrera edició (2011) del Canigó en format DVD amb la recitació complerta del Canigó per 125 persones que ha promocionat la Fundació Jacint Verdaguer. Més que recomanable!

L’altre diferència entre aquesta primera edició i les posteriors és que aquesta curiosament no inclou el poema més famós, el del diàleg entre els dos campanars que es situa al darrera de tot el llibre. Aquest darrer poema si que està inclòs en la darrera edició que s’ha fet en DVD i que representa un molt bon colofó a aquest 125è aniversari (que en realitat hauria de ser el 126è aniversari com hem vist...) de la primera edició que ens permet sentir diversos rapsodes interpretant parts del poema. A més els qui tenen problemes visuals greus poder sentir el poema de dalt a baix. Aquesta edició contrasta amb aquesta primera analitzada com si d’una alfa i una omega del món editorial català es tractés.

BIBLIOGRAFIA

GAROLERA, NARCÍS. Dotze cartes inèdites de Jacint Verdaguer a “Estudis de llengua i literatura catalanes/l. Miscel·lania Joan Veny”. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005.

LLANAS, MANUEL. L’edició a Catalunya: el segle XIX. Barcelona, Gremi d’Editors de Catalunya, 2004.

VELLVEHÍ I ALTIMIRA, JAUME. La relació de Jacint Verdaguer i Terenci Thos i Codina. Dues cartes inèdites de Verdaguer a “Anuari Verdaguer”. Vic, Universitat de Vic, 2006

El calendari de la Lliga del Bon Mot (1934), Joan Maragall i Joan Junceda units per la paraula neta

2011-12-20T08:30:00.000+01:00

A en Jaume Bosch, màxim expert d’en Junceda i sobretot amic.

Avui fa cent anys de la mort d’un dels més insignes poetes catalans, en Joan Maragall. Citar-lo és ja presentar-lo. El seu nom és del domini de tota persona mitjanament instruïda. I nosaltres, que tinguérem la sort de veure’l i sentir-lo mantes vegades i d’acompanyar-lo fins al seu últim viatge el dia del seu traspàs, i que sabem com pensava i què sentia respecte del mal mot, ens creiem amb el deure de presentar-lo a la primera ocasió urbi et orbi, sota aquest caire de la depuració de la llengua. Però, qui fou qui va escriure aquest text i que, com comenta, va estar gairebé en el capçal del llit el dia de la seva mort? No és ni més ni menys que mossèn Ricard Aragó, popularment conegut com a Ivon l’Escop, el fundador d’una de la Lliga del Bon Mot.

De la Lliga del Bon Mot no en parlarem gaire perquè altres veus més autoritzades ja ho han fet prèviament i no cal repetir el que ja està disponible en xarxa. El nom d’aquesta associació ja és prou revelador de les seves intencions de purificació de la llengua catalana i va en paral·lel a altres iniciatives que feien una crida vers una acció col·lectiva per lluitar contra la pornografia, la blasfèmia, els mals costums i, en els casos més radicals, contra el liberalisme. Aquest moviment és un dels signes més clars d’un conservadorisme a la catalana que va predominar durant tota la primera meitat del segle XX i que continuà durant el franquisme i que, empeltat, arriba fins als nostres dies. Aquest moviment de puresa, però, comptà amb el vistiplau i el suport incondicional de molts intel·lectuals de primera fila que hi col·laboraren més o menys activament.

Partitura de Narcisa Freixas titulada Vot d'infants.
La participació d’intel·lectuals molt diversos va potenciar la Lliga del Bon Mot com és aquest cas d’una composició musical de la popular Narcisa Freixas adreçada als infants, motiu de preocupació de l’Associació.

Com tota associació s’havia de finançar d’alguna manera i per a commemorar els seus 25 anys de lluita en pro de la paraula no contaminada editaren el calendari del 1934 amb dos dels intel·lectuals més propers i que des dels inicis els havien ajudat: Joan Maragall i Joan G. Junceda. Ambdues personalitats, però, no eren un cas aïllat i d’altres com Llaverias, Joan Alcover, Roca i Heras, Sanz Escartín, Ramon Rucabado, Joaquim Ruyra i Torras i Bages. Joan Llimona, Prat de la Riba, Narcisa Freixa... participaren activament en les iniciatives d’Ivon l’Escop.

Aquesta trajectòria de participació col·lectiva durà molts anys i fins i tot La Caixa de Pensions arribà a ser la dipositària de l’acció social de La Lliga del Bon Mot, el que curiosa i contradictòriament suposà la seva desactivació per la futura manca d’interès dels directius de l’entitat bancària una vegada passat el primer abrandament, com posteriorment reconeixeria el mateix Ivon l’Escop.

Segurament corresponent al mes de desembre

Aquest calendari, però, fou una de les iniciatives de La Caixa de Pensions tal com ho demostra que La Vanguardia anunciés el 30 de gener del 1934 la iniciativa a l’Hospitalet de Llobregat en la que se difunde un calendario para el corriente año, editado por la Obra del Bon Mot, organismo de acción cultural de dicha institución. Este calendario, con motivo del XXV aniversario de la fundación de la «Lliga del Bon Mot», ha sido dedicado al eminente poeta Juan Maragall, con dibujos de Junceda. Han sido entregados ejemplares de dicho calendario a las escuelas nacionales, municipales y particulares de la localidad, y a la mayoría de entidades culturales y políticas.

Fragment possiblement corresponent a l'octuble

El fet de publicar el calendari amb poemes de Joan Maragall no és balder. Hem de pensar que aquest fou el primer intel·lectual de pes específic ja que el 1908 va publicar l’article Alerta! a La Veu de Catalunya en suport de la iniciativa d’Ivon d’Escop en el que entre altres coses deia que no li cal ira al renec del nostre poble: renega per vici, per peresa d’expressió, per voluntat de rebolcar-se en el que hi hagi de més ínfim. (...) no hi trobareu més que el gust de dir una paraula baixa per a omplir un buit de la conversa, per trista gràcia, per broma o per impotència davant de qualsevol obstacle. A partir d’aquest moment, i en el poc temps de vida que li quedava al poeta la relació fou estreta i publicà altres articles de suport que foren recollits en el llibre publicat vers 1912 titulat En Joan Maragall i la Lliga del Bon Mot.

Fragment possiblement corresponent a l'abril

Aquest llibre recollia els articles que Joan Maragall va publicar sobre el tema més algun altre relacionat en el tema on deia coses tant contundents com: La bomba i el renec són, sobretot, una mateixa cosa: un desfogament destructor de la impotència per a crear. L’àngel que volgué i no pogué ésser com Déu, blasfemà. El qui odia la societat i no se sent fort per a transformar-la tira una bomba enmig de la plaça: el sentiment és el mateix: la impotència enrabiada. Ara fixeu-vos en la nostra excel·lència, en el renegar i en les bombes comunament, i digueu-me si no veieu en això un raig de llum tenebrosa. De mosques, mendicants, escombraries, pols i bullangues en tenim poc més o menys el que ens pertoca; però la bomba i el renec són l’excel·lència nostra. Tenint en compte que aquest article fou publicat a La Veu de Catalunya l’octubre del 1909, després de la Setmana Tràgica, Déu ni dó...!

Fragment possiblement corresponent al març

Si el prestigi d’en Joan Maragall estava assegurat, el d’en Junceda estava més que assolit dintre del món de la il·lustració. A més Junceda era un magnífic il·lustrador que havia col·laborat estretament amb la Lliga del Bon Mot fent acudits al·lusius al tema i a més era simpatitzant del Foment de la Pietat Catalana. Aquests aspectes el portaren a il·lustrat llibres de característica religiosa de tipus conservador com per exemple Tradicions religioses de Catalunya d’Agna de Valldaura (1926), Eustaqui de Joan Puntí i Collell (1934) i Fabiola del cardenal Wiseman (1931). A més va treballar intensament en publicacions, revistes i diaris considerats conservadors com La Publicitat, Almanaque de las Conferencias de San Vicente de Paul, La Veu de Catalunya, El Matí, Fulla dominical, La Veu de l'Àngel de la Guarda, En Patufet...

La vaca cega en dues versions. Una la del calendari de la Lliga del Bon Mot (1934) i l'altre per a Gallina Blanca (1938)

Per aquest motiu no és d’estranyar que quan la Lliga del Bon Mot volgués celebrar els seus vint-i-cinc anys pensés en dues de les figures més cabdals de la cultura catalana. Les poesies de Joan Maragall eren un èxit assegurat ja que aquest autor esdevingué un model poètic però les il·lustracions són d’allò més escaients. Cadascuna d’elles intenta captar només un moment del poema amb un cert misticisme i amb tota l’habilitat característica d’en Junceda. Els originals d’aquestes il·lustracions l’any 1986 foren exposats a la Sala Rovira de Barcelona conjuntament amb altres treballs realitzats per a la Lliga del Bon Mot. Els originals d’aquestes il·lustracions no estaven acolorits, per la qual cosa podem suposar que fou l’impressor qui afegí el color i no el mateix Junceda.

Full del juny del calendari amb els números i el santoral mensual corresponent

Malauradament els calendaris són dels papers efímers que menys es conserven perquè té precisament una funcionalitat temporal molt limitada i després passa a ser un destorb dintre d’una llar. Una vegada passat el seu any, la neteja que tothom fa del que ja no és útil passa factura a aquest tipus d’impresos i per això els calendaris antics ens han arribat de manera fragmentàriament o senzillament no s’han conservat. En el cas del present calendari per al 1934 de la Lliga del Bon Mot només en coneixem un full sencer (el de juny) i onze il·lustracions d’en Junceda amb el seu corresponent poema maragallià, retallats i sense els dies ni el santoral ni les frases al·lusives al Bon Mot que anaven a la part baixa de cada full. Això vol dir que no hem conservat la correlació entre il·lustració i mes de l’any destinat a cadascun dels poemes. Esperem que algú ens doni notícies sobre aquest aspecte ja que per a les atribucions només ens fonamentem en la base de la hipòtesi i certa lògica a l’hora de relacionar poema il·lustrat i mes.

La llengua de Salvador Perarnau amb il·lustració d'Antoni de Clavé a Ales humanes. Barcelona, Comissariat de Propaganda, 1938. Un llibre que mostra molt clarament la mateixa filosofia però en versió esquerranosa

Com podem observar en aquest imprès d’avui, l’època republicana fou alguna cosa més que progressisme d’esquerres o laïcitat i que els sectors més conservadors apostaren en aquest període per les solucions més sòlides poètica i plàsticament parlant. Però alerta, no oblidem que al costat d’aquestes iniciatives moralitzadores -que podríem anomenar de dretes- també hi havia una esquerra moralitzadora que en el fons també estava d’acord amb la neteja i depuració del llenguatge o en altres actituds cíviques, el que podríem anomenar moralitat laica.

PD. Us recomano una petita exposición Maragall, terrer espiritual que ha organitzat a l'Arxiu Joan Maragall. És molt petita amb llibres i originals però a més permet entrar al que va ser casa seva.

Fragment possiblement corresponent al maig

BIBLIOGRAFIA:

En Joan Maragall i la Lliga del Bon Mot. Barcelona, Lliga del Bon Mot, (1912)

L’ESCOP, IVON. Els Nostres Pensadors i el Bon Mot. Conferències donades per Ràdio Barcelona. Barcelona, Foment de Pietat, 1935

L’ESCOP, IVON. La paraula en la llengua. Barcelona, Editorial Políglota, 1921

MAS I SOLENCH, JOSEP MARIA. Ivon l’Escop i la lliga del Bon Mot: l’obra de Mn. Ricard Aragó. Barcelona, La Formiga d’Or, 1992

PARCERISAS,PILAR. Vint-i-set dibuixos de Junceda, destinats als calendaris de la Lliga del Bon Mot a “AVUI”. Barcelona, 20 de novembre de 1986.

Fragment possiblement corresponent al novembre

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a
la Segona República de les temporades 2010-2012

en commemoració del 80è aniversari de la seva proclamació

L'Anuari Oliva (1907), ensaig de materialisació d'un moment intelectual

2011-12-05T08:00:00.000+01:00

Coberta de l'Anuari Oliva amb un disseny de Renart

A Mironet du Bois

Avui fa cent anys que moria a Vilanova una de les persones més interessants del nostre patrimoni bibliogràfic, en Joan Oliva i Milà (1858.1911). Per dir-ho ras i curt, si el modernisme el componen, a més dels grans arquitectes, pintors i escultors, els grans artesans com Lluís Brú ( mosaic), Antoni Rigalt (vitrall), Gaspar Homar (moble), Lluís Masriera (joies) ... en Joan Oliva és el gran artesà modernista del llibre i també del noucentisme. A diferència d’aquestes destacadíssimes personalitats del modernisme que depenen en gran mesura de dissenys previs, en Joan Oliva dissenyava els seus llibres sense el guiatge de cap artista aliè al món editorial, a no ser com a col·laborador del mateix impressor. Això fa que les seves obres siguin úniques i que incomprensiblement el seu nom figuri en molt poques ocasions en els llibres que parlen globalment del modernisme com a art total.

Portada interior amb un exlibris mediavalitzant de Víctor Oliva

Si hi ha una cosa que no m’agrada dels grans artistes és la falsa modèstia o d’histrionisme a la manera de Dalí, per l’altre costat. En canvi Joan Oliva guarda una equidistància perfecte perquè és conscient que com a impressor està fent història i per a això el 1907 va publicar aquest Anuari Oliva, subtitulat ensaig de materialisació d'un moment intelectual, orgullós de la seva obra i sabedor que la pot presentar on calgui perquè sempre tindrà el reconeixement públic. Malgrat això, com a pencaire de mena que era no s’aturarà en l’autocomplaença i continuà treballant intensament cercant la perfecció de l’obra. Aquest anhel de perfecció no va acabar amb ell ara fa cent anys sinó que ho va saber transmetre als seus fills, Víctor i Demetri.

Justificació del tiratge i llista dels col·laboradors amb el símbol dissenyat per Víctor Oliva que els identifica dintre de l'Anuari

L’altre peculiaritat de la seva impremta és que no estava en el rovell de l’ou del modernisme català com ho era Barcelona, sinó que estava situat en una ciutat comarcal com era Vilanova (Garraf). Per això era conegut com la Impremta Oliva de Vilanova fins i tot quan els seus hereus van traslladar-la (1915) al carrer Casanova 169 de Barcelona amb el nom més pompós d'Institut Gràfic Oliva de Vilanova. Quan Ignasi Folch va escriure el seu article comentant l’aparició d’aquest Anuari Oliva a la revista Futurisme (juliol 1907) ho expressà d’allò més bé: Aquest nom d’Oliva es conegut y respectat; per això no cal que’l presentem als nostres lectors. Es vulgar el nom d’Oliva, mes quan un diu: ‘ Ho ha fet l’Oliva’,’es de l’Oliva’, ‘ se’n cuida l’Oliva’, ja tothom sab de qui’s parla: d’aquells homes de Vilanova que no’n fan més que un, com un es el seu cognom, que ells han honorat.

Col·laboració literària i artística d'Alexandre de Riquer

Però qui fou en Joan Oliva? Per poder entendre la complexitat de Joan Oliva no hi ha res millor que visitar la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova on s’ha inaugurat una molt interessant i recomanable exposició, Joan Oliva i Milà: erudit, i fidel bibliotecari (1858-1911), en motiu del centenari de la seva mort. En aquesta exposició vilanovina podem veure, a través dels plafons explicatius -amb ampliacions d’informació gràcies al codi QR- i de les vitrines la feina que va fer tant com a bibliotecari i home de confiança de la Biblioteca Víctor Balaguer, la seva proposta d’organització bibliotecària a nivell europeu i la seva feina d’impressor, que en aquest cas és la que més ens interessa. Pel meu gust trobo que les vitrines han quedat curtes per la ingent tasca que va desenvolupar. Hi trobo a faltar més desenvolupat l’aspecte d’impressor malgrat que reconec que a la Biblioteca Víctor Balaguer se’n destaqui més la tasca d’innovador bibliotecari.

La mort del seu pare l’obligà a posar-se a treballar als 12 anys i a entrar com a caixista d’una impremta on quedà lligat per sempre a l’olor del paper i la tinta. El 1880 marxà cap a Paris i Londres (el que li donà domini dels idiomes i contactes internacionals) per a perfeccionar l’aprenentatge com a impressor i com a bibliotecari. Quan tenia previst marxar cap als Estats Units fou cridat per Víctor Balagué per a que posés ordre a la biblioteca que havia donat a Vilanova. El 1896 començà els seus primers treballs com a impressor que el portà el 1899 a fundar la Impremta Oliva impressor al carrer Llibertat número 53 de Vilanova.

A partir d’aquest moment inicià una empresa meteòrica que el permeté imprimir dels millors llibres i impressos efímers del modernisme i dels inicis del noucentisme, amb una estètica personal que navegava (mai naufragava!) entre ambdues aigües amb una gran personalitat lluny dels arquetips més modernistes a la manera d’Alexandre de Riquer. Només com a exemple direm que dintre del seu catàleg destaquen Boires Baixes (1902) de Josep M. Roviralta amb il·lustracions de Lluís Bonnín i partitura d’Enric Granados (considerada obra mestra del modernisme), Els exlibris de Renart, Liliana d’Apel·les Mestres o Els dolços indrets de Catalunya de Torné Esquius per posar només quatre exemples de llibres monumentals amb una personalitat pròpia i independent. Només cadascú d'aquests llibres de manera individual ja haguessin passat a la història de la impremta i és que la Impremta Oliva de Vilanova es distingí per la seva qualitat, el que provocà que de seguida rebessin encàrrecs des de Barcelona i de fora de la ciutat

Exemple d'impressió japonitzant feta per al llibre Poesia & Prosa d'Ignasi de Ribera

Joan Oliva, i després els seus fills, aplicaren les darreres tècniques tipogràfiques però amb una cura molt especial que anava des de la tria meticulosa dels tipus mòbils o el paper fins a l’aplicació de tècniques que requerien un cert domini artesanal. L’aplicació de tintes clares sobre papers foscos o el procediment japonès de colors difuminats, reinventat mecànicament pels Oliva -que no se sap exactament com ho aconseguia- són dos d’aquests exemples del domini i la innovació com a impressors dels Oliva. Euniciano Martín creu que la tècnica japonitzant s’aconseguia per una irisación conseguida en la impresión por la simple regulación del vaivén de los rodillos que toman las diversas tintas de sectores distintos del tintero, separados entre sí por plomos. Sigui com sigui el que queda clar és l’aspiració vers la perfecció que tingueren els Oliva de Vilanova i que és el que els donà fama.

Quan el 1907 en Joan Oliva es proposà fer un anuari de propaganda com els que es feien a l’època (impremta Henrich y Cª, per exemple) prescindí del calendari i el convertí en un llibre de format quadratitzant (27 x 22 cm.) amb un recull d’articles escrits per intel·lectuals del moment com Antoni M. Alcover, Joan Alcover, Àngel Aguiló, Carlo Boselli, Josep Carner, Raimon Casellas, mossèn Miquel Costa i Llovera, Gustau Galceran, Ramon Miquel i Planas, Mateu Obrador i Bennassar, Víctor Oliva, Josep Pijoan, Josep Pin i Soler, Joan Pons i Massaveu, Joaquim Riera i Bertran, Alexandre de Riquer, Josep M. Roviralta, Santiago Rusiñol, Doctor Schulze i Xavier Viura. A més artísticament hi ha col·laboracions de Josep Triadó, Bruno Héroux, Ramon Ferrer, Llaveries, Riquer, Casas i Stanlaws.

Aquest conjunt divers de col·laboradors pretenia sintetitzar el concepte de varietas renaixentista amb que emprenien tots els encàrrecs ja que buscaven per a cadascun dels projectes la solució idònia. Per a això a l’Anuari Oliva es reprodueixen multitud d’exemples del que són capaços de fer però no la totalitat de la seva producció malgrat que al final, com a apèndix, s’inventarià tot el que havien publicat. Se’n tiraren 500 exemplars (9 exemplars en paper japó, 29 en paper allisat acigronat per als col·laboradors, 462 amb el mateix paper per a la venda) i consta que es cercà subscriptors per a aquesta obra de propaganda com ho indica un prospecte que constava 16 pàgines de l’anuari que es venia a 30 cèntims. Aquest aspecte és important per veure que anaven més enllà de propaganda que es reparteix als clients i el que es buscava, com ells ho anomenaven, fer un llibre d’art.

Pàgines amb la reproducció del Llibre de rajoles valencianes i catalanes que havien publicat

Aquest prospecte que publicitava l’Anuari Oliva indicava a qui anava adreçat:
Als bibliòfils, com el primer llibre d’art imprès a Espanya.
Als impressors, com la millor colecció de mostres de tipografia moderna.
Als exlibrites per la varietat d’exlibris que conté, la major part inedits.
Als artistes, per qu’es na glorificació de les arts del dibuix.
A les demés persones inteligents desitjoses de tenir un álbum que, tot distrayent la vista, ensenyi bellesa y elevi el gust.
Les intencions eren clares i s’hi esmerçaren tots els esforços. Malgrat les intencions de fer un altre anuari l’any següent aquesta iniciativa no tirà endavant i només els seus fills editaren un llibre semblant però no tant espectacular, el Keepsake, per commemorar el trasllat de la impremta de Vilanova a Barcelona l’any 1915.

Els esforços impressors de Joan Oliva foren continuats pels seus fills Víctor i Demetri amb llibres que anaren adaptant-se i innovant a l’estètica de cada moment amb il·lustradors de la talla d’Ismael Smith, R-C. Ricart, Josep Ribot, Roberto Montenegro, Xavier Nogués, Francesc Labarta... amb una continuïtat de llibres de gran interès com la Introducción al estudio del arte del alfabeto en Cataluña, La lámpara de Aladino, Aleluyas, Llibre d’or del Rosari a Catalunya, El Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1837-1930), Costums de Catalunya, Don Quixote of La Mancha, Tratado de monteria del siglo XV... Aquests llibres foren encàrrecs locals o fins i tot internacionals ja que la fama de la impremta traspassà fronteres. No és estrany que quan acabés la Guerra Civil Ernesto Giménez-Caballero una de les primeres coses que va fer en entrar a Barcelona fou l'encàrrec de la impressió del seu llibre ¡Hay Pirineos! o que Ediciones Jerarquia els ordenés la impressió de Corona de sonetos en honor de José Antonio Primo de Rivera el mateix 1939. És curiós que malgrat, la pulcritud d'aquestes publicacions i les que vingueren després, a partir d’aquest moment la impremta Oliva deixà d’experimentar i d'innovar en els seus dissenys i quedà com encallada, fent la viu-viu fins a la seva desparició.

Diverses marques d'impressors que havia tingut la Impremta Oliva de Vilanova

El bibliòfil Miquel i Planas que és el darrer en fer l’aportació literària per a aquest singular Anuari Oliva, en el seu petit article titulat Reflexions sobre l’art de fer llibres, després d’analitzar les virtuts què ha de tenir un bon llibre acaba dient que l’única raó es la de que no hi ha manuals ni tractats qu’ensenyin l’Amor. Y sols l’Amor es lo que dona a la freda materia el calor de la bellesa, sols l’Amor eleva el travall a art, sols l’amor sublima les vulgaritats de la tècnica, les rutines y les pesadeses de la feyna, fins a ferne poesía. En Guillem Morris ho digué: l’art es el travall fet ab amor, y aquesta perfecta intuïció de l’essencia de l’art el dugué a les sublimitats de la Kelmscott Press, imprenteta d’art establerta entre jardins, ben lluny del bullici de Londres, en el pacífich Hammersmith.

En definitiva, aquest Anuari Oliva és realment un ensaig de materialisació d'un moment intelectual. Com podreu comprendre, aquest no serà el darrer apunt (de fet ja és el tercer) que li dedicarem a la impremta Oliva de Vilanova i als seus llibres.

BIBLIOGRAFIA

BARJAU,, SANTI i OLIVA, VÍCTOR. Barcelona art i aventura del llibre. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002 (Estudi seriós i definitiu, malgrat l'enganyós títol, sobre la impremta Oliva de Vilanova, molt recomanable per a saber-ne més i per a gaudir de les obres que van publicar gràcies a l'esforç fotogràfic)

TRENCH BALLESTER, ELISEO. Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona. Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques de Barcelona, 1977.

VÈLEZ I VICENTE, PILAR. El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989.

El hombre infeliz (1823), d’incunables litogràfics i de llibres d’autoajuda

2011-11-28T08:30:00.000+01:00

Cada vegada estic més convençut que en els estudis del que sigui hi haurà un abans i un després d’internet no només per la quantitat d’informació que s’hi va abocant sinó també pels recursos que es posen a la disposició dels estudiosos en forma de catàlegs o bibliografia esparsa de difícil localització. Aquest convenciment que no paro de repetir-lo constantment el podem portar a la pràctica en l’estudi dels anomenats incunables litogràfics, dels que ja us en vaig parlar en una altra ocasió d'unes Semanillas de Setmana Santa.

Portada de Las Noches de Sa. Maria Magdalena

Els estudis sobre els orígens de la litografia a Espanya van començar ja fa un cert temps de la mà de Feliu Elias, Jesus Vega, Rosa Maria Subirana o Jordi Estruga i a cada estat de la qüestió o treball sempre surt alguna novetat o litografia inèdita. En el cas d’avui, malgrat no ser cap estudi general, aportarem dues novetats més dintre del catàleg del que anomenem incunables litogràfics. No és que siguin exemplars molt rars, el que passa és la seva temàtica ha passat de moda (són llibres morals i religiosos) i per la qual cosa no hi ha demanda i no han estat inventariats com caldria perquè aquesta etiqueta d’incunable litogràfic és recent i no tots els llibreters, afortunadament, la controlen.

Portades de dues edicions de l'Última despedida de la Mariscala

Però què són els incunables litogràfics? Són aquelles litografies (com a estampes independents o com a il·lustracions de llibres) que es van produir a Espanya abans del 1825 que és quan va finalitzar la exclusivitat per a l’explotació del nou mètode d’estampació de la impremta Brusi de Barcelona. Aquesta nova tècnica a la llarga va proporcionar abaratir costos d’impressió de gravats, els artistes podien participar directament en els gravats sense necessitat dels gravadors professionals, era ràpid d’execució, etc. En fi, una nova tècnica que millorà substancialment les arts gràfiques i que de fet les va revolucionar fins a l’aparició de la xilografia a contrafibra i sobretot dels mètodes de fotogravat a les darreries del s. XIX. Malgrat aquests avantatges els inicis foren molt durs i precisament aquesta és la gran gràcia (pels qui ens agraden els moments fronterers) d’aquests incunables litogràfics, que mostren aquestes dificultats a base d’il•lustracions una mica naïf o de impressions i reimpressions molt casolanes com veurem.

Portada d'El hombre infeliz

A Espanya, fora del Real Establecimiento Litográfico de José M. Cardano que rebé el suport institucional, la primera impremta privada que s’hi dedicà fou la d’Antoni Brusi i els seus descendents. Aconseguiren el monopoli d’explotació per a Espanya del nou mètode d’impressió que els fou definitivament derogat el 1825, per liberals entre altres raons. En aquests inicis la litografia es dedicà sobretot a petites estampes i a les portades dels diversos llibres tipogràfics que editava la casa Brusi. És a dir, sense grans pretensions i només buscant una millora estètica (i barata) d’il·lustrar els seus llibres. Aquesta humilitat de presentació dels llibres és la que un dia remenant a casa d’un brocanter em va sortir aquest exemplar editat per la casa Brusi de Barcelona el 1823, titulat El hombre infeliz en treinta y cinco diferentes estados de esta vida consolado en cada uno de ellos... de l’Abate D. Diego Zúñiga i treta a la llum pública per Manuel Amigó. Sinó coneixes la història i sobretot la cronologia dels incunables litogràfics et poden passar inadvertits molt fàcilment.

Una vegada a casa vaig veure que aquest llibre no constava en cap dels estudis d’incunables litogràfics però si registrat en els Catàlegs del Patrimoni Bibliogràfic dintre de biblioteques públiques. Això ens pot permetre veure que per a poder localitzar més incunables litogràfics inèdits el que cal és creuar les dades per internet. És a dir, si hi posem la impremta Brusi i els anys que van del 1820 al 1825 podrem localitzar tots els llibres que aquesta impremta va publicar. Llavors, i gràcies a internet, podrem consultar en les diverses biblioteques si aquests llibres d’aquest període de la impremta Brusi contenen algun traç de treball litogràfic, encara que només sigui per a realitzar una portada, com és el present cas. És una feina que, per exemple, quan Rosa Maria Subirana va fer el seu esplèndid treball sobre la litografia no es podia fer.

Lloms dels tres llibres

La present litografia de la portada d’El hombre infeliz és molt il·lustrativa del que precisament pretenia la impremta Brusi: intentar fer portades amb més diversitat de tipus de lletres (ja que són dibuixades manualment) i un petit dibuix decoratiu que poden fer-les una mica més atractives que les convencionals de tipografia. Aquest mateix tipus de portada el veiem en dos altres llibrets en octau menor (15 x 10,5 cm.) de la mateixa època que, aquests si, ja estan catalogats. Es tracta de l’Última despedida de la marsicala a sus hijos del Marqués de Caracciolo (amb traducció de Mariano Nifo) del 1823 i de Las noches de Sª Maria Madalena (traduïdes per Celestino de Carlé) del 1824, totes dues obres impreses a la Impremta de la Vídua de Brusi.

Gravat litogràfic de l'Última despedida de la Mariscala

Aquests dos llibres també mostren certes peculiaritats que ens mostren la relativa raresa dels incunables litogràfics i també la seva fragilitat. Així doncs, en el cas de l'Última despedida de la marsicala en l’estudi monogràfic dels incunables litogràfics a Catalunya de Rosa Maria Subirana només en coneix una estampació de la portada (sense el llibre) i afegeix que Feliu Elias parla del llibre complet i en ressenya “una bona làmina i un frontispici anònims”, de la que en desconeix l’estampa. Doncs bé, en aquest cas el llibre que tenim correspon a la definició de Feliu Elias ja que inclou també una litografia fins ara inèdita que òbviament reproduïm per tal de deixar-ne constància gràfica malgrat la seva escassa qualitat, però alt interès històric.

Gravat de Maria Magdalena comparat entre l'obra catalogada per Rosa Maria Subirana i l'exemplar que tenim

Pel que fa al llibre de Las noches de Sª Maria Madalena hem de comentar que el gravat mira a l’inrevés dels dos gravats que publicà Rosa Maria Subirana. Vaig comentar aquest cas amb un altre expert en aquest període, en Jordi Estruga (president de l’Associació de Bibliòfils de Catalunya), em digué que ell d’aquest llibre en té registrades set edicions diferents del gravat, amb Maria Magdalena mirant a la dreta o a l’esquerra, indistintament, i amb diverses variants. A què són degudes aquestes diferències en llibres que són iguals però que tenen diferències en portades i gravats? La resposta és fàcil.

Comparances de l'òliva de la Noches...

El procediment, que després tindria un gran desenvolupament, en aquesta fase inicial tingué molts problemes tècnics provocats per la mala qualitat de les pedres, la mala qualitat dels llapis litogràfics, etc. que els devia donar poca resistència en la impressió i la necessitat de repetir vàries vegades les litografies (portades i gravats) mentre que el llibre tipogràfic era el mateix de la tirada inicial desitjada. Aquestes anomalies, aquesta manera tant precària d’aplicar una nova tècnica d’un èxit futur fulgurant, aquestes il•lustracions de litògrafs poc dotats pel dibuix que els donen un aire infantil i naïf... és precisament on rau l’encant dels llibres d’en Brusi de principis del anys 20 del s. XIX.

Marbrats interiors dels llibres

Però a més a més aquests tres llibres esmentats són molt representatius del tipus d’edició que es feia en aquell moment amb unes enquadernacions en pell a la valenciana amb els lloms marcats amb diversos dibuixos de repertori decoratiu en or i amb les guardes interiors marbrades de diversos colors i diverses qualitats, en aquest cas una mica baixes ja que eren obres de divulgació popular i no estaven per encarir el seu preu amb gaires refinaments.

Pel que fa a la temàtica, els tres llibres també presenten una característica comuna, i és que són llibres d’autoajuda de l’època. Tots tres intenten ajudar al lector en el moment que pot tenir algun dubte per a sortir-se d’un moment delicat. Naturalment aquests llibres d’autoajuda estan sotmesos a la moral i a les normes eclesiàstiques del moment, com era normal. El títol més suggerent però equívoc és el de Las noches de Sª M. Madalena en el que després d’un primer capítol on explica que ha estat una pecadora compulsiva (sense entrar en detalls escabrosos perquè se suposa que el lector ja sap a què es refereix i no cal ser explícits per no excitar al personal...) passa a donar unes pautes per a arribar a ser un bon cristià, i com a conseqüència, una persona feliç amb si mateix i amb la seva comunitat.

Índex de la Despedida de la Mariscala

L’obra de l’Última despedida de la mariscala ens parla, en diversos capítols, del comiat que la vídua d’un mariscal, veient que està en els darrers moments de la seva vida, adreça als seus fills de diverses condicions (militar, eclesiàstic i filla per a maridar) aconsellant-los què han de fer per ser dignes al llarg de la seva vida. En aquest cas també dedica un capítol a explicar la seva vida superficial a la Cort de França (a la manera de la pel·lícula Ridicule) per passar després a donar una sèrie de consells sobre com han de comportar-se, què han de fer... per no caure en les temptacions de la vida fútil.

Índex d'El Hombre infeliz

En el llibre protagonista d’aquest apunt el concepte d’autoajuda ja és més modern i no tant arrelat a la tradició com els altres. Així doncs, a la manera dels típics catecismes de l’època en els que hi ha una pregunta i una resposta, aquest llibre intenta donar una resposta moral i alhora d’acció enfront de les adversitats que el món ens pot presentar. Mirant l’índex d’aquest llibre podem veure quines foren les preocupacions dels nostres antecessors, moltes molt coincidents amb les nostres i altres una mica distants, però que ben segur foren unes preocupacions que si les actualitzéssim no serien tant allunyades del que avui podem considerar com a un contratemps.

Malgrat que aquest llibre sigui una mica més de problemàtica actual, les constants referències i exemples basats en casos de la Història Sagrada, la Mitologia i la Història Clàssiques pesen massa sobre el text i no permeten que puguem parlar d’una moral laica i d’una manera d’enfrontar la vida com si ho féssim amb un psicòleg, cosa que seria rara en parlar d’un segle XIX encara arrelat a la tradició. Potser encara massa aviat per una psicologia moderna per a l’època com també fou massa aviat per a una litografia que començava a caminar.

BIBLIOGRAFIA:

ESTRUGA, JORDI. Els orígens de la litografia a Espanya, influencia catalana a “Anuario de la Asociación de Bibliófilos de Barcelona, 1995-1996”. Barcelona, Asociación de Bilbiófilos de Barcelona, 1998.

SUBIRANA REBULL, ROSA MARIA. Els orígens de la litografia a Catalunya. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1991.

SUBIRANA REBULL, ROSA MARIA. El gravat i les arts del llibre a “Art de Catalunya. Volum 10”. Barcelona, Edicions l’Isard, 2000.

VÉLEZ, PILAR. La revolució litogràfica. De l'home gravador a l'home gràfic a "Locus Amoenus" nº 8. Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2007.

Siluetes epigramàtiques (1933) de Tomàs Roig i Salvador Mestres, la caricatura de la intel·lectualitat republicana

2011-11-10T08:15:00.256+01:00

A la tieta Antònia, in memoriam

Segur que la frase que diu que darrera un gran home sempre hi ha una gran dona a la Montserrat Roig li hagués remogut l’estómac perquè ja me’l remou a mi... Avui fa 20 anys que va morir la Montserrat Roig (1946-1991), escriptora, periodista (si ambdues activitats es poden separar) i activista pels drets de les dones en uns moments força complicats i quan aquests eren sistemàticament arraconats i menystinguts. En el seu cas particular, però, aquesta frase inicial tindria una contrapartida que faria més o menys així: davant d'aquesta gran dona hi va haver un gran home.

SALVADOR MESTRES. Caricatures de Pompeu Fabra, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Lòpez-Picó, J. Millàs-Raurell i Joan Arús

Però... qui seria aquest gran home que aniria davant de la Montserrat Roig? Senzillament el seu pare, Tomàs Roig i Llop (1902-1987), un intel·lectual prou actiu en època republicana i també durant el franquisme i que avui ha caigut en el més impressionant oblit i només és mencionat per ser el pare de la Montserrat. Sé que caic, i amb molt de gust, en el que a la catosfera podríem anomenar síndrome Júlia Costa de reivindicar figures que el temps ha colgat en l'oblit. Però un bloc dedicat a llibres més o menys vells té això i com que m’agrada aquesta síndrome aprofito aquest record dedicat a la Montserrat Roig i la nostra sèrie d’apunts dedicats a la República a través dels seus llibres per a fer aquest apunt. Per a aquest motiu he desempolsat un dels llibres que tinc en més estima que és el de les Siluetes epigramàtiques, editat pulcrament per la Llibreria Verdaguer el 1933 i imprès a la sensacional impremta Sallent de Sabadell, que espera una bona monografia.

TOMÀS ROIG I LLOP i JOSEP MARIA SERRA. Silueta epigramàtica de Caterina Albert, 1952

Quan ja fa anys vaig anar a veure als meus pares amb aquest llibre sota el braç perquè l'acabava de comprar, la meva mare va exclamar més o menys: Mira, en Tomàs Roig! Aquest va ser un pretendent de la tieta Antònia, qui no en va voler saber res d’ell perquè deia que era lleig ja que duia ulleres de cul got, perquè devia ser molt miop. El teu besavi Florenci va tenir un gran disgust que no acabessin junts, perquè a més d’amic el considerava el gendre ideal ja que era un lletraferit com ell, una persona refinada i a més molt bona persona. De fet la meva tia àvia es va quedar per vestir sants i finalment s’encarregà dels meus besavis fins que van morir. És curiós pensar que si la tieta Antònia s’hagués deixat conquerir per en Tomàs Roig i s'haguessin casa, molt probablement avui no estaríem parlant d’aquesta commemoració dedicada a la Montserrat Roig.

TOMÀS ROIG I LLOP I SALVADOR MESTRES. Silueta epigramàtica d'Apel·les Mestres, 1933

En fi, deixem-nos de anècdotes vitals, de factors humans i de futuribles i passem sense més preàmbuls a comentar el llibre d’avui, una autèntica exquisidesa tant literàriament com gràfica, un autèntic regal per als sentits. És un llibre que compta amb dos autors, un de literari, Tomàs Roig i Llop, i un altre d’artístic gràfic, Salvador Mestres.

TOMÀS ROIG I LLOP I SALVADOR MESTRES. Silueta epigramàtica d'Aureli Capmany, pare de la Maria Aurèlia, 1933. Compari's aquesta caricatura amb la reproduïda més avall de Jaume Passarell

En Tomàs Roig i Llop fou un advocat lletraferit, d'aquells com Narcís Oller, Maurici Serrahima, Tomàs Garcés y Josep Maria Espinàs, que es dedicaren a la literatura amb molta passió. El seu nét Pau Vinyes i Roig descriu l’estudi-biblioteca del seu avi amb un apunt del seu bloc de manera molt apassionada però que copsa perfectament, això ens sembla als qui no el vam conèixer, l’ambient de la biblioteca i el caràcter del seu propietari, ara cedida al municipi d'Ulldecona d'on provenia la família. Que era un lletraferit ja ho sabia pels comentaris elogiosos de la meva mare, però el llibre mateix que comentem avui (i els seus conseqüents) ens permet albirar-ho clarament ja que els seus protagonistes són la intel·lectualitat del moment, a qui sense cap mena de dubte devia conèixer personalment. Amb un ambient com aquest no és estrany que sorgís i transcendís a la palestra pública una actriu com la Glòria Roig o una escriptora com l’homenatjada.

Autocaricatùra i epigrama de Salvador Mestres

En Tomàs Roig fou un advocat de prestigi, pel que sembla especialitzat en l’àmbit laboral, que li tocà defensar durant el franquisme a més d’una persona compromesa, de manera que fins i tot li va correspondre d'haver-lo d’amagar de les autoritats franquistes. Jurídicament s’especialitzà, a més, com a pèrit cal·ligràfic per tal d’esbrinar si alguna signatura o carta havia estat escrita sota pressió o directament era falsa. Des dels seus inicis, i entre altres activitats, fou un actiu col·laborador de Ràdio Associació de Catalunya, fundador i president del FESTA (Foment de l'Espectacle Selecte i Teatre Amateur), estigué vinculat al Premi Joan Crexells de l’Ateneu barcelonès, a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, en l’organització dels Jocs Florals a Tolosa de Llenguadoc durant la dictadura de Primo de Rivera, i organitzador dels primers orfeons i esbarts durant el franquisme. Aquest activisme el va portar a terme des de les seves posicions polítiques conservadores afins a la Lliga i amb fortes creences religioses.

Dedicatòria de Tomàs Roig i Llop en les segones Siluetes epigramàtiques a Francisco Giménez-Salinas

Literàriament, però, no tingué l’èxit que es podia esperar. Mirant la seva obra observem que la majoria dels llibres, sobretot els dels seus inicis, foren auto-edicions amb curts tiratges que van dels 50 exemplars als 300 exemplars i la majoria signats per l'autor i dedicats als seus amics. Aquest és el cas de l'exemplar que tenim del segon volum de les Siluetes epigramàtiques, del 1952, del qual ja parlarem més endavant. A més, foren edicions curoses, tirades sobre un paper ben triat (per exemple 300 en paper Fundació Bernat Metge, més 15 amb paper Japó imperial en l'edició del 1933) de les mateixes Siluetes epigramàtiques. La distribució d'aquestes primeres Siluetes epigramàtiques anà a càrrec d'Anselm Domènech, propietari de la Llibreria Verdaguer, amb qui l'unia una gran amistat.

Aquestes edicions també estigueren vinculades a l’ajut d’alguns amics i mecenes com fou el cas d’Eusebi Isern i Dalmau que fundà la Biblioteca Catalana de Autors Independents, el 1934 i amb qui va col·laborar. Malgrat els inconvenients de l’autoedició publicà des del 1924 fins els anys 70 de manera molt variada, des de poesia, contes, teatre, novel·les o biografies (Josep M. Folch i Torres i Prudenci Bertrana) a més de tres volums d’autobiografia.

Coberta de les Noves siluetes epigramàtiques de Tomàs Roig i Llop editades per Editorial Pòrtic el 1971 i amb coberta de Jordi Fornas

Les Siluetes epigramàtiques, com el seu nom indica, són una combinació d’epigrames -composicions poètiques breus de tipus festiu o satíric, de manera enginyosa- i les corresponents caricatures. Tomàs Roig i Llop comenta irònicament que és un gènere poc conreat a Catalunya atesa l'habitual susceptibilitat de la nostra gent. De fet, dels primers epigrames el seu autor sabé que no havien agradat a en Tomàs Garcés i a en Carles Riba mentres que en a la resta dels siluetajats havia tingut una bona acollida. Amb aquest format retrata molts intel·lectuals catalans que ell coneixia personalment. En certa manera la caricatura és la forma gràfica que més s'apropa a l'epigrama. La llargària dels diversos epigrames és desigual, malgrat que tots tendeixen a la brevetat per tal de tenir més força expressiva. Al llarg de la seva vida va publicar tres reculls d’epigrames amb una cadència de dinou anys: el 1934 –que és el que comentem més abastament-, el 1952 i el 1971, amb el nom de Noves siluetes epigramàtiques. Els dos primers llibres compten amb unes excel·lents caricatures mentre que el darrer no en té cap però la seva coberta fou dissenyada per Jordi Fornas qui ha mort recentment i fou un dels dissenyadors més actius de les darreries del franquisme.

JAUME PASSARELL. Cent ninots i una mica de literatura. Barcelona, Antoni Lòpez llibreter, 1930. Caricatura i descripció literària d'Aureli Campmany (sic), pare de la Maria Aurèlia Capmany

Els dos primers reculls d’epigrames mantenen una estètica molt semblant, fins i tot pel que fa a l'estil dels il·lustradors autors de les caricatures. El primer fou Salvador Mestres i el segon Josep Maria Serra i Constantí, ambdós futurs col·laboradors del TBO. A Catalunya aquesta col·laboració entre retrats literaris i caricatures dels personatges descrits humorísticament ja la trobem el 1930 en el llibre de Jaume Passarell Cent ninots i una mica de literatura, escrit i il·lustrat per ell mateix. (Aquest autor va ser el biògraf d’Eusebi Planas, però va haver de publicar-la amb el pseudònim de Salvador Bori perquè tenia prohibit publicar res, els anys quaranta, ja que havia estat un dels dibuixants del Papitu i per catalanista). En certa manera aquests caricaturistes recollien una llarga tradició catalana, que havia arrencat en ple s. XIX amb les caricatures litogràfiques de Tomàs Padró a les publicacions de sàtira política com La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Cu-Cut, El Bé Negre...i que arriba fins a El Jueves.

Comparança de les caricatures, i de les diverses maneres de fer, de Prudenci Bertrana segons Jaume Passarell (1930), Salvador Mestres (1933) i Josep Maria Serra (1952)

El primer caricaturista dels epigrames de Tomàs Roig fou Salvador Mestres (1910-1975), pel meu gust el millor dels tres que veurem. Dominà els trets dels representats fins a l’abstracció més experimental a la manera de les avantguardes, gràcies al domini del traç i a certs ombrejats que reforçaven la línia. Amb poca cosa en tenia prou i si tenim en compte que és una obra de joventut –tenia 23 anys- no és d’estranyar la carrera que va arribar a desenvolupar com a il·lustrador de mil i una temàtiques i després com un dels més grans gestors del cinema de dibuixos animats del nostre país.

D'aquestes primeres Silutetes epigramàtiques és interessant reproduir el que en diu el mateix Tomàs Roig i Llop a la seva interessant autobiografia:
Salvador Mestres va saber interpretar-me els textos admirablement. (...) Aquestes siluetes, en traduir-les a la realitat, les cuinava de la manera següent: recollia els detalls del personatge, les seves característiques, sense preocupar-me del que és menys important. Amb allò que interessa i el que no interessa, vagi emplenant una quatrilla amb trenta o quaranta notes del que he observat: alt, baix, magre, gras, té els ulls plorosos, una determinada arruga, un tic nerviós. parla d'aquesta maenera, etcètera. Tot això ho deixo en un calaix i al cap de quinze o vint dies ho agafo, m'ho remiro amb una ullada profundament i surt el retrtat d'una manera definitiva, sense cap retoc. És com si diguéssim disparar amb un sol tret. Hem d'apuntar i fer diana, si no fem diana és que no hem encertat la figura.

L'exemplar que em vaig reservar del llibre el relligà, com tots els meus, Emili Brugalla, relligadura de la qual estic molt orgullós, perquè és una extraordinària mostra de l'art d'un dels nostres millors artistes del seu ram, potser el primer. Ell també n'estava content i, en anar-li a abonar l'import, no volgué acceptar res, perquè hi havia gaudit massa, segons em va dir, per resoldre-ho en bitllets de banc.

JOSEP MARIA SERRA. Caricatures de Joan G. Junceda, Lola Anglada, Ignasi Agustí, Francesc Pujols, Josep Maria de Sagarra i Josep Maria Lòpez-Picó

El segon caricaturista fou Josep Maria Serra i Constantí (1922-2002), també molt hàbil, però pel meu gust amb els traços massa gruixuts i menys expressiu que Salvador Mestres, però això ja és una qüestió de gustos personals. De fet Josep Maria Serra tingué un gran èxit professional i es guanyà la vida com a caricaturista pels principals diaris barcelonins de la seva època i il·lustracions per a publicacions com TBO o el Patufet de la segona etapa.

Cobertes de les Siluetes epigramàtiques del 1933 i del 1952, amb les il·lustracions de Salvador Mestres i Josep Maria Serra respectivament mantenint una estètica semblant

Aquests dos caricaturistes aconseguiren reforçar, encara més, les descripcions epigramàtiques de Tomàs Roig i Llop, de manera que fins i tot es troben a faltar en el darrer lliurament, el del 1971. Els dos primers llibres aconseguiren formar una globalitat estètica i literària, amb un resultat excel·lent. Fins i tot les cobertes foren concebudes de manera molt semblant i per això sobta que el 1952 es fes una coberta a la manera republicana, i és que es concebí aquest segon lliurament com una autèntica continuïtat. Sense cap mena de dubte Tomàs Roig i Llop fou un home de gustos refinats, que va saber transmetre'ls als seus fills i a tothom que l'envoltava, també gràcies a la seva obra, que sortosament és el que perdura.

TOMÀS ROIG I LLOP i JOSEP MARIA SERRA. Silueta epigramàtica de Salvador Dalí, 1952

BIBLIOGRAFIA:

ROIG I LLOP, TOMÀS. Del meu viatge per la vida. Memòries 1931-1939. Barcelona, Editorial Pòrtic, 1978

Aquest apunt participa de l'homenatge col·lectiu de la catosfera dedicat
a la Montserrat Roig (1946-1991) en motiu del 20è aniversari de la seva mort

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les

temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva proclamació

Modo expedit, y practich de ajudar á morir (1756) de Josep Hibern, una manera diferent d’afrontar la mort

2011-11-01T21:47:00.001+01:00

Per Tots Sants, vigília de Difunts, acostumo a dedicar un apunt a la mort. Sóc de costums fixes i poc variables (encara que adaptables) i enguany torno a la mateixa temàtica, com si d’un ritual es tractés, perquè ja ho és. Steve Jobs, en el seu famós discurs de graduació a la Universitat de Standford, comentant l’experiència de quan li van detectar un tumor al pàncrees comentava que veure la mort en primera persona li havia fet adonar-se que allò que abans era una presència intel·lectual passava a ser una experiència tangible. Sortosament per a mi, aquests apunts de Tots Sants són una intel·lectualització de la mort perquè, malgrat que l’he viscuda de ben a prop en essers estimats com tothom que tingui una certa edat, mai no l’he experimentat en primera persona, naturalment.

Després de la secularització de la societat occidental la manera d’enfrontar-se a la mort ha canviat, malgrat que això depèn de la família de cadascú en major o menor mesura. La tecnificació de la medicina -que ens condemna a morir a l’hospital en comptes del nostre llit-, el veure la mort com una cosa anormal que s’amaga als petits, la no creença en el més enllà... han trastocat el ritual mortuori que havia quedat prefixat durant segles. Les cerimònies de comiat d’un difunt, bé siguin religioses o laiques, s’han transformat i hi regna certa desorientació del que s’ha de fer en cada moment. Ni els familiars mateix tenen clar si han posar-hi música (des del cant dels ocells fins a l’himne blaugrana...) o no, si han de fer recordatori, si han d’acomiadar el dol...

No voldria que aquest apunt s’entengués com una apologia a les formes antigues marcades per la tradició i les creences religioses cristianes perquè no és el cas. Arran del llibret d’avui, però, observem com fa només un cert temps hom afrontava la mort des del llit de casa, acompanyat de la família, amics i el mossèn si s’esqueia. El títol del llibre en resumeix a la perfecció el contingut: Modo expedit, y practich de ajudar á be morir, teixit de breus, y diferents Actes, Afectes, y Oracions Jaculatorias. Ab dotse Advertencias molt importants pera Exercici, y Ministeri tan Sant, y Meritori; (mirias be lo Prolec) y á la fi del Llibret, ab la Recomendació de la Anima, y ab lo Respons per la Anima del Moribundo, luego ques mort. El llibret (10 x 7 cm) fou imprès a Girona per Narcís Oliva, segurament el 1756, que podeu llegir en línia.

Facsímil de l'incunable l'Art de bé morir editat a Saragossa per Pau Hurus el 1493

Aquests manuals per ajudar o acompanyar a algú a morir-se són molt antics i a Catalunya arrenquen de Francesc Eiximenis -en ple s. XIV- i enllacen amb un dels primers incunables en català amb il·lustracions, com és l’Art de bé morir, imprès a Saragossa per l’alemany Pau Hurus el 1493. Aquesta tradició literària d’origen medieval respon a la necessitat d’allunyar el dimoni -que pot temptar el moribund a dubtar de Déu en el darrer moment- i empènyer-lo a la condemnació malgrat tot el que hagi pogut fer de bo al llarg d’una vida pietosa, ja que se n’aniria a n’orris si defallís en el darrer instant. De la mateixa manera, algú que hagués estat allunyat de Déu durant la seva vida, podria convertir-se en el darrer instant, penedint-se dels seus pecats i aconseguir la salvació –com explica la paràbola del fill pròdig- i aquesta seria una de les missions del qui s’encarregués d’ajudar a ben morir amb el suport del llibret.

Aquestes precaucions al voltant de la mort estaven justificades per la creença cristiana que fins al darrer moment podem guanyar o perdre la nostra plaça al Paradís i per aquest motiu sempre hem d’estar alerta, perquè no se sap quina una en pensa el diable, però en canvi mai no és tard per al penediment. Aquest tipus de literatura devota tingué cert predicament a través de parts concretes d’alguns devocionaris o, com és aquest cas, en petits manuals de butxaca per a ser utilitzats en els moments concrets a què estaven destinats. Aquest llibret tingué unes vuit edicions entre el 1756 (que és quan s’aprovà eclesiàsticament el text) i el 1820, imprès a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. A la darrera ciutat l’autor explicava filosofia a l’Estudi General, després d’haver passat per la Universitat de Cervera.

Aquest tipus de llibrets eren de divulgació molt popular i per això són escrits en català -per tal que la gent del poble, que és qui els havia de fer servir, els entengués. Clar i català perquè amb la mort no s’hi juga i cal seguir al peu de la lletra el ritual. Per això les primeres edicions són molt bàsiques, sense sofisticacions estètiques, i fins i tot el nostre exemplar i se suposa que la resta de l’edició té un defecte d’impressió com s’observa pel fet que les línies estiguin inclinades respecte als marges dels fulls. Les úniques decoracions que l’impressor es va permetre van ser un petit gravat d’una crucifixió (Jesucrist va morir per nosaltres i per això la mort per a nosaltres –pobres mortals- no és res més que una rememoració del seu patiment) i unes quantes decoracions tipogràfiques al principi i al final dels capítols.

Per a nosaltres més important que el contingut principal del llibre -que es compon d’un seguit de pregàries- és el pròleg perquè conté les indicacions o advertències d’ús del llibret i del moment de donar suport al moribund -i aquí és on podem observar com es vivia la mort en el segle XVIII. Així doncs ens diu que no sempre ha de estar dient, y parlant al malalt, perquè nol cansia, y molesti; ni tardia tant temps à dir, que lo malalt tinga lloch de quedar ociós y descuydát en lo que tant li importa, com es lo salvarse. També ens diu que no es menester alçar la veu, com hofan alguns, que criden y se cansan, y cansan al malalt, com si lo ajudar á Be morir fos predicár un Sermó de Quaresma; sino es, que la necessitat ho demania; com es ara, si lo malalt es dur de orella, ò si se dubta si ou, ò no ou, ò si està en sas ultimas agonias; que entonces si que ha de cridar, y alçár be la veu, no arrimát á la orella com se fá, quant lo malat te lo oído perfet: sino sobre lo cap en dretxura del Craneo, ò Cervell, perque de aqueix modo lo malalt ohirá millor lo que se li diu...

També és interessant constatar que l’habitació del moribund es devia omplir de gent de tota mena, ja que adverteix que quant lo Malalt estiga molt perilós, no permetia que en son aposento se tingan conversacions inutils, perque al malalt li serveixen mes de dany, que de profit, distraentlo de las cosas espirituals, y concernents per la salvació de sa Anima, y en aixó mes que los homens hi cauhen las donas, com á mes flacas, y debils de judici, ja desde sos principis. Llegint això es pot ben imaginar el moribund envoltat de gent, pendent del moment en que fes el darrer alè, com si d’un espectacle es tractés. Com veiem aprofita, també, de fer un comentari contrari a les dones –amb un dels estereotips clàssics que remarca les dones com a massa parladores i mancades d’enteniment -, seguint aquí també ben de prop Mossèn Eiximenis i en general un gènere literari medieval ben particular que fou la literatura misògina.

Hi ha altres elements que ens permetrien copsar com era la societat del moment però no allargarem més aquest apunt i acabarem amb el curiós exlibris manuscrit que trobem al final del llibre. El seu propietari ens deixà escrit (però no acabat) que Si este libro se perdiese como puede sucerder suplico al que se lo halle que me lo sepa volver y si no sabe mi nombre aqui lo quiere poner Jaime tiengo por nombre para por Cristo morir Quebedo por apellido para la Virgen servir y le dare para tabaco y tambien para Bever porque soi. És curiós com acaba en aquest soi, sense continuar amb una autolloança de la seva generositat, potser perquè això suposaria un pecat de supèrbia i ja se sap que quan hom és a les portes de la mort és millor és estar lliure de qualsevol pecat...

Cobertes republicanes (1931-1939), la revolució de l'epidermis dels llibres

2011-10-24T08:22:00.151+02:00

El món editorial és de les primeres indústries que noten les innovacions estètiques, perquè la confecció d’un llibre és ràpida i perquè les editorials, que cerquen les màximes vendes, intenten canviar i innovar el seu producte per tal d’aconseguir-les. A diferència d’altres disciplines artístiques el món del llibre, gràcies als seus tiratges, escampa les noves formes per tot arreu amb molta més difusió que la pintura o el gravat, per exemple. Aquest dinamisme en introduir novetats és contagiós en fer-se la competència entre editorials, i en conseqüència, resulta beneficiós per a la renovació estètica de la cultura visual.

El financiero, coberta dissenyada per Mariano Rawicz

Si bé els anys vint, abans de la proclamació de la República, ja s’observaven certs canvis estètics, com vam comentar en l’apunt anterior dedicat a l’estètica republicana (publicitat, cartells, revistes,etc.), és significatiu el comentari que va fer el dissenyador polonès Mariano Rawicz en les seves memòries quan comentava la seva arribada a Madrid (1930) des de l’Acadèmia de Arts Gràfiques de Leipzig: en los escaparates de las escasas librerías observo portadas de libros muy anticuadas y convencionales, como las que se estilaban en Europa central allá por el año 1910. También la presentación gráfica de los diarios y revistas lleva un atraso de veinte años en comparación con el resto de Europa. Presiento que tendré aqui un buen campo de acción.

Los hombres frenéticos, coberta anònima

Aquest pressentiment fou cert en certa mesura i tant ell com el seu company Mauricio Amster i altres estrangers (Frisco, Knoll, Geza Zsolt...) foren un dels factors d’animació de les cobertes dels anys 30. Malgrat això, aquest canvi en l’estètica de les cobertes neix de l’interior del país i com a conseqüència precisament de la censura de la Dictadura de Primo de Rivera. En aquest període (1923-1931) la censura es centrà sobretot en la premsa escrita i els fulletons petits. A partir de 200 pàgines els llibres no passaven censura segurs com estaven les autoritats que els llibres no podien canviar i menys transformar res perquè eren cars i menys en un país que consideraven que era d’analfabets. Aquest fet encaminà a una sèrie d’intel·lectuals compromesos en la llibertat a deixar de fer diaris o setmanaris d’idees esquerranoses i dedicar-se més a llibres del que hom anomenà literatura d’avançada. Hem de tenir en compte que el 1928 s’editaven 2.000 publicacions entre fulletons i llibres i que el 1933 aquesta xifra es duplicà, el que demostra el dinamisme de l’època.

Eros en las alambradas, il·lustrada per Kyst

El moviment editorial en aquells moments de canvis i d’agitació social es consolidà vers una literatura d’esquerres. Oposant-se a la literatura elitista i abstracta d’esquena al poble que atribuïen a Ortega i els del grup Revista de Occidente, es fundà l’Editorial Oriente (per contraposició òbvia al grup d’Ortega i perquè on surt el sol i on estava situada la URSS). Segons un dels seus protagonistes, José Venegas, es fundà con el propósito de publicar en castellano obras de tendencia avanzada, que circulaban por el mundo en otros idiomas; no aspirábamos a realizar un negocio productivo, sino simplemente a difundir entre los lectores de nuestra lengua esos libros que estaban formando la cociencia del porvernir de la humanidad.

Logotip d'algunes de les editorials innovadores

Malgrat que els inicis foren durs perquè ningú els volia distribuir els llibres finalment això es solucionà gràcies a la intervenció de Javier Mora i a les cobertes dissenyades per persones com Ramón Puyol que cridaren l’atenció d’una nova clientela. Després d’Oriente i gràcies a la facilitat que té l’esquerra per dividir-se i subdividir-se es crearen altres editorials com a escissions d’Oriente com la de Historia Nueva (José Venegas i César Falcón), Cenit (Giménez Siles, Graco Marsà i Juan Andrade), Zeus (Graco Marsà), Compañia Ibero Americana de Publicaciones (CIAP), Hoy (Juan Andrade), España (Araquistáin, Álvarez del Vayo i Negrín), Nuestro Pueblo (Giménez Siles), Estrella (Giménez Siles)... A Barcelona l’editorial Bauzà entre altres i a València l’Editorial Estudios (a la que li dedicarem un apunt monogràfic) i algunes altres estigueren en la mateixa línia tant ideològica com estètica.

Rojo contra rojo, coberta dissenyada per Ramón Puyol

Com podem observar els centres d’edició de literatura d’avançada foren Madrid, Barcelona i València. D’aquests centres se n’escaparen algunes editorials escampades per la geografia espanyola que participaren dels canvis encara que fos de manera puntual. En el cas de Barcelona, la gran potència editorial d’Espanya, la llarga tradició i l’estètica noucentista que imperà els anys 20 i 30 li suposà un cert fre a les innovacions. Per aquest motiu les cobertes barcelonines, fora del cas de Bauzà i d’alguna altra, no són el valent que van ser les altres editorials més noves. Curiosament aquests canvis es perceben més en revistes on participaren dissenyadors com Josep Sala o Llovet-Frisco que no pas en les cobertes.

El castillo de la verdad, llibre infantil amb coberta de Manuela Ballester

La revolución española, coberta dissenyada per Mauricio Amster

La temàtica que més van tocar aquestes editorials de literatura d’avançada foren sobretot d’anècdotes de política nacional i d’autors castellans de novel·la social com Arderius, Balbontín, Díaz Fernández, Arconada, Sender, Zugazagoitia i s’iniciaren en aquesta narrativa Miguel Ángel Asturias, César Falcón, César Vallejo i Uslar Pietri. També es nodriren de literatura progressista occidental, sobretot alemanya (Remarque, Glaser, Herman Hesse, Heinrich Mann, Ernst Toller, Arnold Zweig, Piscator), francesa ( Romain Rolland, Barbusse, André Malraux) i nord-americana (Dos Passos i Sinclair Lewis).

Coberta anònima amb fotomuntatge

A més d’aquests autors occidentals es publicaren documentals de tota mena sobre Rússia i el seu procés revolucionari, literatura russa de tota mena. A més d’aquests aspectes literaris més o menys revolucionaris també es publicaren pensadors del moviment comunista o anarquista com Marx, Lenin, Plejanov, Trostki, Bakunin, Kropotkin i Bujarin. Douillet en el seu llibre publicat el 1933 ¡...Asi es Moscú! Nueve años en el pais de los soviets comenta que el mercado del libro en Europa se nutre, en gran parte, hace algunos años, de obras relativas al estado de la Rusia actual.

Tam tam, coberta tipogràfica dissenyada per Garrán

Aquestes temàtiques és el que provocà que aquests llibres després del triomf franquista desapareguessin de les llibreries I biblioteques i el que és pitjor, de les biblioteques particulars. Quan la biblioteca de Max Aub, plena d’exemplars de literatura d’avançada, fou confiscada per les autoritats franquistes (a diferència de la de Pompeu Fabra que fou cremada...) fou dipositada a la Biblioteca Universitària de València, en el que hom anomena l’Infern, fora de la consulta dels seus usuaris. En l’estudi que Juan Manuel Bonet va dedicar a la biblioteca de l’artista Santiago Pelegrín observa el buit de llibres de l’època republicana malgrat les seves relacions personals amb la intel·lectualitat de la Generació del 1927 i haver col·laborat en algunes cobertes d’aquest període. Aquest buit només es pot explicar per l’autoexpurgació de la seva biblioteca per por d’un registre policial que pogués delatar la seva militància esquerranosa i la seva immediata detenció com a proves d’aquest passat.

Hotel Amèrica, portada de John Hearzfield amb adaptació de Rawicz i Amster

Aquestes editorials que aportaven nous autors influenciats literàriament pel que es veia a Europa també s’influenciaren de l’estètica de les cobertes europees. Si bé en alguns casos es publicaren les mateixes cobertes que les edicions originals, amb algunes adaptacions, les editorials comptaren amb un elenc d’artistes de primer ordre que innovaren el nostre panorama i que li donaren personalitat pròpia al nostre món editorial de l’època. Aquesta personalitat, però, està íntimament lligada al nou llenguatge de les avantguardes que és utilitzat per a les finalitats pròpies d’unes cobertes que transformaren el panorama estètic dels mostradors de les llibreries republicanes.

Cobertes amb fotomuntatges dissenyades per Mauricio Amster

Així doncs, els il·lustradors de les cobertes no buscaven la representació vague d’una escena concreta del llibre sinó una imatge que pogués expressar l’essència de tot el llibre a la manera de sinopsi visual. Per a aconseguir aquesta finalitat els artistes utilitzaren les tècniques més diverses, des del fotomuntatge fins a l’abstracció. Intentaren ser realistes però no mimètics introduint les deformacions, l’ampliació dels motius triats, les composicions diagonals i dinàmiques, els colors plans, imatges suggerents... Un altre dels vessants interessants fou la utilització d’una tipografia manual i molt expressiva que els diversos dissenyadors van saber utilitzar al costat de les il·lustracions, com un tot complert. És potser la primera vegada que l’avantguarda és va fer popular i deixà les entelèquies intel·lectuals minoritàries,malgrat que necessàries, per a aplicar-les i concretar-se en un projecte popular estètic.

La esfera y la cruz, disseny de la coberta anònim

Els artistes que participen en el disseny de les cobertes i en alguns casos en il·lustracions interiors, però, no foren els artistes més coneguts del moment a nivell internacional (Picasso, Miró, Domínguez, Pere Pruna, Dalí...) malgrat que en feren alguna no fou una constant ja que es dedicaren més al món de la il·lustració bibliòfila avantguardista. Els pocs dissenys per a cobertes populars eren més aviat una il·lustració puntual que no pas un disseny global de la coberta que denotés una certa professionalitat d’aquests artistes afamats que tingués en compte la tipografia. Alguns artistes del moment es van escapar d’aquesta dinàmica com és el cas de Santiago Pelegrín però és significatiu que en el catàleg que es va fer per l’exposició que se li dedicà a Saragossa no s’esmentés gairebé la seva faceta de dissenyador de cobertes.

Sil·labari Camí amb il·lustració de Nor Nai, Ignacia Zábalo

Llibres il·lustrats per Arribas, Bocquet, Martínez Surroca i Rivero Gil

De dissenyadors de cobertes n’hi hagué molts, però amb continuïtat i producció menys, que són els que veurem una mica encara que sigui per sobre. Malgrat això hem de tenir present que el canvi estètic fou possible també a aquests dissenyadors més coneguts i altres que no són tant coneguts, i fins i tot anònims, que participaren en la renovació. Dintre d’aquest grup hem d’incloure dues dones, Nor Nai (Ignacia Zábalo) i Manuela Ballester (parella de Josep Renau), que entraren en un món en principi reservat només per als homes. Dels dissenyadors menys coneguts destaquen noms com Arribas, Bocquet (que tingué gran fama passada la guerra), Martínez Surroca, Rivero Gil, Garrán, Les (Ángel Lescarboura), Kyst, Guillermo...

Al Capone, coberta dissenyada per Mauricio Amster

Dintre dels dissenyadors més anomenats ens trobem amb en Mauricio Amster, potser el més complert, que ja hem vist en aquest bloc a gràcies a la seva obra mestre, la Cartilla escolar antifascista. Vingué de l’Europa Central amb Mariano Rawicz amb una sòlida formació com a dissenyador i traductor. La seva habilitat manual li permeté una creativitat extraordinària amb les il·lustracions però sobretot amb la tipografia, fotomuntatges, collages, ornamentacions geomètriques, la sàvia utilització de la línia clara, el color i les seves games cromàtiques... La seva formació centreeuropea li permeté conèixer de primera mà revistes com AIZ i l’URSS en construcció, els expressionistes de la Nova Objectivitat, les cobertes de l’editorial Malik Verlag (el gran referent europeu) i el cartellisme francès. Per això, quan arribà a Madrid pogué treballar ràpidament a les editorials Cenit, Hoy, Ulises, Dédalo, CIAP, Fénix i fou el maquetador del Diario de Madrid i de Cristianismo. Finalment s’exilià a Xile on treballà també com a dissenyador principalment per a l’editorial Zig-Zag.

El paraíso norteamericano disseny de Rawicz a partir d’una fotografia en picat d’un gratacels neoyorquí del fotomuntatge La guerra futura d’Alesandr Rodchenko

Mariano Rawicz, fou el primer dels estrangers que arribà i que hi veié un camp abonat a l’expansió com hem comentat al principi. Va treballar per a Biblos, Oriente, Cenit, Hoy... A diferència de Mauricio Amster no té tant de domini del dibuix per la qual cosa es dedica més a fotomuntatges i a jocs tipogràfics, amb una gran honestedat i habilitat. Els seus contactes internacionals i ser un dels fundadors de l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica li permeté que Wieland Herzfelde (germà de John Heartfield) vingués a Madrid com a representant de l’editorial berlinesa Malik Verlag i que l’editorial Cenit pogués fer-se càrrec de les traduccions de la literatura d’avançada que es feien a Alemanya. Fou el maquetista de la revista Viviendas i fundà l’agència de distribució fotogràfica M. Rawicz amb fotògrafs estrangers. Finalment el gener del 1939 fou detingut pels franquistes i empresonat fins el 1946, quan s’exilià a Xile cridat per Amster.

Calle mayor dissenyada per Ramón Puyol

Ramón Puyol fou potser el dissenyador més prolífic de l’època, tenint un èxit aclaparador. Fou molt expressionista malgrat que s’adaptà als encàrrecs que rebia, essent normalment molt efectista amb una tipografia a vegades de difícil lectura, el que el delata més com a artista que fa de dissenyador que com a tipògraf a la manera d’Amster i Rawicz. Malgrat la gran varietat estètica de portades podríem dir que participa d’una certa geometrització postcubista passada pels expressionistes il·lustradors, com Lebedev, amb una certa inspiració popular. Després de viure amagat i clandestinament arran de la victòria franquista fou empresonat i en sortir es va veure obligat a pintar parets per a sobreviure.

Cobertes dissenyades per Santiago Pelegrín

Santiago Pelegrin, artista molt vinculat al món cubista aplicà aquestes formes a les cobertes que dissenyà, que el fan molt característic encara que no estiguin signades amb les seves inicials, SP. Més artista que dissenyador no es preocupà tant per la tipografia i això es nota. Malgrat la seva vinculació amb l’esquerra i alguns càrrecs dintre d’organitzacions oficials de preservació del patrimoni aragonès durant la guerra no fou empresonat però el seu estil i temàtica perdé força. Malgrat això la crítica franquista acollí positivament aquesta nova direcció i per això hom digué que Santiago Pelegrín sufrió –para beneficio suyo, que no en detrimento, el importante saranpión vanguardista. Este aragonés, en los buenos tiempos en que el arte de España se dividió en dos irreconciliables aceras, militó –y puso piedras- en la más opuesta iconoclastia expresiva (...). Al recobrarse en este tiempo libre de martingalismos y de falsos objetivos, ha conseguido en sus mejores cuadros una pintura desnuda, eficiente, clara y llena de interés particularísimo.(...) Santiago Pelegrín, muy avanzada su vida, se ha dado de bruces con lo cierto. Su aprendizaje ha sido de lo más agónicos de la pintura española.

El placer recíproco, coberta dissenyada per Josep Renau

Los límites eróticos, coberta dissenyada per Manuel Monleón

De Manuel Monleón i Josep Renau en parlarem amb més detall en l’apunt que dedicarem a l’Editorial Estudios de València, on tots dos van destacar com a màxims il·lustradors. Des de València aquests dos dissenyadors aportaren unes noves formes plàstiques a través tant d’aquesta editorial com d’Orto, Umbral, Helios, Cuadernos de Cultura... Ambdós artistes, des d’una concepció més realista de les figures però amb força expressiva estigueren més propers al realisme soviètic que els seus companys de generació. Ambdós també patiren les conseqüències de la guerra. Josep Renau s’hagué d’exiliar per la seva militància comunista (com vam veure en el seu llibre Fata Morgana USA) i els càrrecs de responsabilitat dintre de l’organigrama republicà de la guerra. En canvi Manuel Monleón, anarquista vinculat al món del vegetarianisme, naturisme, esperantisme... patí presó d’on va poder sortir passats uns anys.

Cobertes dissenyades per Helios Gómez

D’Helios Gómez, que ja vam veure a partir del seu àlbum Viva Octubre! poc podem afegir tant a nivell estètic com vital del que vam poder veure. Les seves composicions diagonals i dinàmiques i les seves figures anguloses a la manera de les xilografies dels expressionistes i proper al realisme socialista foren la seva marca manera de fer. La presó fou també el final per a aquest artista de vida pròpia de pel·lícula o de serial.

Después, coberta dissenyada per Ramón Puyol

Amb la victòria franquista, a més de la purga dels seus protagonistes i de la desaparició d’aquests llibres de les llibreries i biblioteques públiques, així com l’autoexpurgació de les privades com hem vist pel seu contingut esquerranós provocà també la desaparició del punt de referència estètic que havien proposat de manera col·lectiva. Les cobertes franquistes que intentaren continuar per aquest camí foren molt poques i normalment més carregades d’elements secundaris que emmascaraven una idea clara de disseny. Ja res tornà a ser el mateix, i les cobertes dels llibres no en foren una excepció.

BIBLIOGRAFIA:

BONET, JUAN MANUEL; MOLINS, PATRICIA; PÉREZ, CARLOS i TRAPIELLO, ANDRÉS. Mauricio Amster. Tipógrafo. València, Generalitat valenciana – IVAM Centre Julio González, 1997

FORMENT, ALBERT i altres. Josep Renau. València, IVAM, 2004

FREIXES, SERGI I GARRIGA, JORDI. Libros prohibidos. La vanguardia editorial desde principios del siglo XX hasta la Guerra Civil. Barcelona, Viena Ediciones, 2006.

FUENTES, VÍCTOR. El grupo editorial “Ediciones Oriente” y el auge de la literatura social-revolucionaria (1927-1931) a AIH. Actas IV (1971)

GÓMEZ, GABRIEL i MIGNOT, CAROLINE. Helios Gómez. La Revolución gráfica. Barcelona, Associació Catalana d’Investigacions Marxistes, 2009

RAWICZ, MARIANO. Confesionario de papel. Memorias de un inconformista. Granada, La veleta, 1997

SATUÉ, ENRIC. Los años del diseño. La década republicana. Madrid, Ed. Turner, 2003

VARIS AUTORS. Libros en el infierno. La Biblioteca de la Universidad de Valencia, 1939. València, Universitat de València, 2008.

VARIS AUTORS. Manuel Monelón. Disseny i avantguarda. València, Penagrafeditorial, 2005

VARIS AUTORS. Santiago Pelegrín, 1925-1939: Los límites de una utopia. Saragossa, Museo Pablo Gargallo, 1995

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva proclamació

El primer llibre espanyol piratejat (1880), la fotografia al servei d’un nou negoci

2011-10-17T08:00:00.012+02:00

A l’Ignasi Labastida, responsable de Creative Commons a Espanya.

Quan parlem de la pirateria a nivell cultural ens referim a la voluntat d’una persona de treure profit d’un producte intel·lectual (llibre, música, pel·lícula...) que ha elaborat una altra. El debat a l’entorn dels drets d’autor és molt complex i xoca amb els avenços tecnològics i la voluntat dels consumidors de productes culturals a preus més barats o directament gratuïts. Si bé en el món del llibre sempre s’han fet edicions sense l’autorització de l’autor –per això en els llibres s’hi incloïa advertències de penalitzacions- aquests productes no eren reproduïts fotomecànicament sinó amb una elaboració tipogràfica, a la manera del llibre original. Aquesta introducció ve arran del llibre que avui us presentem que per primera vegada, creiem, es fa una reproducció fotogràfica d’un llibre.

Fa pocs diumenges en Jaume, un molt bon amic i sempre disposat a fer el favor que calgui, em va trucar a casa comentant-me –coneixedor de les meves dèries- que al Mercat de Sant Antoni havia vist un llibre estrany de la Historia de una mujer d’Eusebi Planas del que ja n'havíem parlat fa uns mesos. Segons la seva descripció era un llibret editat a Amèrica en enquadernació romàntica de pell verda gravada, que contenia fotografies que reproduïen el famós àlbum d’Eusebi Planas. Com que ja havia vist algunes fotografies soltes reproduint les cromolitografies d’aquest àlbum i de les Academias de mujer en alguna llibreria de vell, la notícia no em va estranyar gaire però el que no havia vist mai era la seva recopilació en forma de llibre.

El llibre es compon, a més de l’índex, de 51 fotografies que reprodueixen el famós àlbum d’Historia de una mujer d’Eusebi Planas, el qual ja vam tractar fa uns mesos. Les fotografies són d’albúmina i estan enganxades sobre un paper acartolinat de gran resistència amb els peus de les il·lustracions impresos tipogràficament. Una sòbria portada interior també tipografiada ens informa que ens trobem davant la Historia de una mujer / Exacta cópia fotogràfica del magnífico álbum del célebre dibujante español Eusebio Planas. També consta que el llibre fou editat a Buenos Aires el 1880 per Fernando Tort (Fotógrafo). Aquesta combinació de fotografia i tipografia i la seva venda amb una enquadernació que té els textos gravats és el que ens permet parlar d’un llibre –en aquest cas per cronologia un incunable fotogràfic- i no pas d’un recull de fotografies col·leccionables, a la manera de postals, relligades posteriorment.

Però qui fou Fernando Tort, fotògraf de Buenos Aires? Les nostres recerques ens han portat a tenir-lo documentat com a fotògraf a Buenos Aires ja el 1869 en el Censo nacional. El tornem a veure cap als anys 80 del s. XIX quan tornava de Gènova a Buenos Aires amb el vapor Provence després d’un periple per Europa. Així doncs aquest fotògraf d’origen català -com denota el seu cognom- el tenim documentat a l’Argentina pels volts de la data de la publicació d’aquest llibre, ja amb una llarga tradició com a fotògraf, com mostren les dades trobades. A més, en l’Anuario Bibliográfico de la República Argentina del 1880 hi consta la publicació d’aquest llibre amb un comentari (com de la resta de llibres) en què se’l descriu d’aquesta manera: Las fotografías bastante bien tomadas, son hechas en Buenos Aires. En cuanto a la concepción y dibujo, inmejorable. Hay gracia en todas las escenas, movimiento dramático en el conjunto y siempre belleza en la ejecución. Las múltiples aventuras de una mujer alegre y hermosa están consignadas y fijadas en esas cincuenta páginas con arte y exactitud inimitable.

Totes aquestes dades ens porten a parlar del llibre d’avui com del primer llibre espanyol -que coneguem- que ha estat piratejat fotomecànicament, amb la intenció de treure profit econòmic d’una obra que ha fet un altre. No creiem que Eusebi Planas cobrés res per aquesta edició d’una obra seva, tenint en compte que la mateixa descripció de l’Anuario Bibliográfico argentí del 1880 afirma específicament que les fotografies foren fetes a Buenos Aires (el que ens permet intuir, sense tenir-ne la certesa documental, que el dibuixant barceloní no n’estigué assabentat). A més, a la portada interior, el llibre fotogràfic es permet la llicència d’utilitzar com a argument publicitari l’autor de l’obra original, anomenant-lo célebre dibujante español Eusebio Planas, ja que a l’Argentina tenia fama gràcies a les exportacions que feien les impremtes barcelonines de les novel·les per lliuraments que afamadament il·lustrava.

Historia de una mujer d’Eusebi Planas va ser tot un èxit editorial si tenim en compte que el mateix any que havia vist la llum, el 1880, se’n va fer aquesta còpia pirata a l’Argentina, mentre que a Barcelona se’n va fer una segona edició legal per part d’un altre editor. Així, doncs, quan parlem de pirateria cultural a Espanya hem de tenir present aquest primer precedent, que reprodueix un llibre complet –fet possible ja que l’obra era de només 50 pàgines, totes il·lustrades- gràcies a la fotografia. Un altre assaig de còpia de l’època –en aquest cas fotogravat- va ser el facsímil que l’any 1871 que a iniciativa del coronel Francisco López Fabra es va portar a terme de la primera edició d’El Quixot. En aquest precedent, però, l’interès era purament cultural a més d'econòmic però no pas amb la intenció d’aprofitar-se de la feina d’un altre sense respectar els drets de l’autor, que suposem que en aquell moment rebien una consideració ben allunyada de la concepció actual que en tenim.

En aquesta seqüència podem observar la cromolitografia original, el full de l’àlbum argentí i el suposat cromo mexicà que hem vist a Internet. Hem guardat la proporció aproximada de les seves dimensions.

Aquest èxit editorial es veuria confirmat amb la publicació a Mèxic d’una sèrie de cromos amb la Historia de una mujer de Planas per part de la tabaquera El Buen tono. Malgrat tot, hem d’aclarir que no hem vist cap prova física de cap dels suposats 102 cromos de la sèrie (malgrat que el llibre original es compon de 50 cromolitografies) i que a Internet hem trobat una sola il·lustració que podria correspondre a un d’aquests cromos. Comparant els tres elements: l’original de Planas, la pàgina fotografiada i el suposat cromo, podem elucubrar que la reducció fotogràfica (23 x 17 cm.) podria haver animat els responsables de publicitat de la tabaquera mexicana, a reproduir encara més reduïdes les escenes, fins a la mida habitual dels cromos (6 x 4 cm.). Fins i tot, a la vista del suposat cromo que reprodueix una escena d’Historia de una mujer, es pot creure que en realitat no els realitzés Planas mateix, sinó un artista local que a Mèxic copiés, simplificant els detalls, les escenes i n’inventés d’altres per tal d’allargar la història i per tant la sèrie de cromos. Això sembla clar veient l’estil de la vinyeta, còpia bastant exacta de l’escena d’en Planas, però allunyada de la seva forma estilística. Podríem determinar que la sèrie de cromos mantindria el nom d’Eusebi Planas com a autor, per beneficiar-se de la seva fama i aconseguir més èxit de promoció. En certa manera seria més pirateria sobre pirateria de l’obra d’Eusebi Planas, tot un èxit per a l’il·lustrador català.

BIBLIOGRAFIA:

ORTEGA GARCIA,ISABEL. Relació de llibres il·lustrats amb fotografia original publicats a Espanya al segle XIX a "La fotografia a Espanya al segle XIX". Barcelona, Fundació La Caixa, 2003

VÉLEZ I VICENTE, PILAR. El llibre com a obra d'art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989.

Un infierno español (2011) de Jean-Louis Guereña, la clandestinitat sexual destapada

2011-10-10T08:15:00.012+02:00

Avui us presento un llibre que porta pocs dies al carrer. És un llibre acadèmic i rigorós però alhora molt entretingut i divertit. És un llibre que parla de llibres, però en aquest cas dels clandestins de contingut sexual que entre el 1812 i el 1939 es van publicar a Espanya i per tant, no apte per a menors d'edat. Així doncs, si ets major d'edat i vols saber-ne més d'aquest llibre que serà una obra puntal per entendre l'imaginari col·lectiu dels nostres avantpassats passa al Piscolabis Librorum d'adults.

3 al Pol (1934) d’Àngel Ferran i Quelus, un conte juvenil per a adults

2011-09-26T08:15:00.005+02:00

Molts dieu que gràcies a aquest bloc apreneu coses que abans no sabíeu. Doncs jo us haig de confessar que encara aprenc més, quan faig un apunt, descobrint el que envolta els llibres que ja fa uns anys vaig comprar i que em tenen el cor robat. Aquest és un dels casos més clars de cor robat i que només després, buscant informació sobre els seus autors, he pogut descobrir la seva autèntica dimensió, tant pel que fa al text com a les il·lustracions.

En certa manera també és un llibre que malgrat ser d’humor, i del bo, em posa trist perquè és la fidel imatge del que hauria pogut ser aquest país i va quedar estroncat. Els seus autors, com tants altres, patiren l’exili i això impossibilità que fossin intel·lectuals reconeguts posteriorment. La seva participació en la premsa del moment (un fent articles i l’altre il·lustracions i acudits) ha estat la causa que aquest fos gairebé l’únic llibre personal que publicaren i si tenim en compte que només he localitzat en institucions públiques dos exemplars, un a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i l’altre a la Biblioteca del Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca, la cosa no pinta gaire bé perquè puguem sortir d’aquest cul-de-sac del desconeixement que es té del llibre i els seus autors. Així, doncs, una reedició seria una de les millors notícies que podríem tenir.

Però, què té d’especial aquest llibre de portada tan original titulat 3 al Pol o 3 al Polo en la traducció castellana? És de format quadrat (23,5 x 24 cm.), el fet que sigui un conte juvenil (malgrat que té dobles lectures per a adults), que sigui d’humor i amb unes il·lustracions no carrinclones i de colors intensos... en fan un llibre molt original per l’època que es va publicar, 1934, malgrat que no consti al peu d’impremta. Ja des del disseny de la coberta, en cartoné, és un llibre que crida l’atenció tant per la tipografia manual com per la il·lustració, malgrat que m’agradi més la il·lustració de la portada interior.

L’edició, molt acurada, també és ben curiosa perquè la portà a terme una impremta, I. G. Montaner, que en principi es dedicava a publicar paperassa oficial per a l’Ajuntament de Sabadell i poca cosa més. La professionalitat d’aquest llibre en què s’utilitzen vuit tintes planes diferents (blau, groc, vermell, negre,verd, ocre, lila i taronja) per anar estampant les cinquanta-cinc il·lustracions (màxim cinc tintes per dibuix) ens fa posar en dubte que aquesta producció exclusivament burocràtica. Una etiqueta modernista de propaganda de l’editorial i la llibreria (dintre d’una estètica secezzione) enganxada a la contracoberta acaba de fonamentar aquesta sensació.

Però, qui fou l’autor del conte? L’autor fou Àngel Ferran, un periodista dels anys trenta, que Tomàs Roig el definí en una de les seves Siluetes epigramàtiques com:

Sec, llargarut i un xic coent, com un “fuet”. I tant flexible, que un gegant se’n faria un llaç per a la corbata.

Es nodreix d’acudits i de debats municipals. I cada dia creix un pam.

I Carles Sindreu (“La Publicitat”, 27 gener 1934), arran del present llibre digué que Àngel Ferran, en escriure el seu llibre 3 al Pol, ultra palesar la seva indiscutible “classe” literària i les seves qualitats d’humorista de gran to, ha demostrat que en ell hi ha aquell fons de puresa que ve a ésser el passaport que els infants exigeixen per a decidir-se a tractar l’autor d’un llibre com un dels seus.

Àngel Ferran fou un actiu periodista que durant els anys 30 publicà a “La Publicitat” i a la premsa satírica. Això ha provocat que la seva obra hagi quedat dispersa i sigui un autor sense obra -devorat pel periodisme. Recentment l’editorial A Contra Vent ha tingut l’encert de publicar un recull dels seus contes en el llibre Big Jack, el sanguinari, amb una bona introducció i un bon epíleg. Malgrat això la seva figura, que gaudí d’una certa popularitat a l’època, ens és totalment desconeguda perquè marxà a l’exili el 1939 i anà a Tolosa de Llenguadoc on fou detingut per la Gestapo i internat durant dos anys a camps d’extermini nazi. La seva salut malaltissa se’n va ressentir greument, passant d’un problema a un altre fins a morir, oblidat de tothom, a Tolosa el 1971.

QUELUS. "Autocaricatura" a Catàleg del 1r Saló d'Humoristes de Barcelona. Barcelona, Associació d'humoristes de Barcelona, 1933

El dibuixant fou Quelus, Miquel Cardona, que publicava també en la premsa satírica del moment (L’Esquella de la Torratxa, Papitu, El Borinot, L'Estevet -on es conegueren amb en Àngel Ferran-, El Senyor Daixonses i la Senyora Dallonses, etc.) i a revistes com D’Ací i d’allà, Patufet, El Virolet, La Mainada, Jordi. Curiosament, com passa amb Àngel Ferran, la dedicació de Quelus a l’humor gràfic el va apartar de la il·lustració de llibres ja que només ens consta 3 al Pol, la versió de Canigó amb adaptació d’Artur Martorell editada per Proa el 1929 i les il·lustracions d’un dels manuals pedagògics d’El llibre dels minyons de Joan Profitós. La seva col·laboració en revistes en temps de guerra i la il·lustració d’auques per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat el van fer exiliar fins anar a parar a Veneçuela on exercí una prestigiosa carrera d’antropòleg fins a la seva mort el 1968.

El conte de 3 al Pol és l’aventura de tres gentlemans d’un club londinenc (un científic, un militar i un rendista) que -farts del fred que fa a Londres a l’hivern- decideixen passar-lo al Pol perquè com a màxim hi farà el mateix fred. Adapten un vaixell perquè pugui tenir rodes i se’n van a l’aventura. Els passen mil i una peripècies fins a descobrir que, contra tot pronòstic, al Pol hi ha un microclima tropical i que hi viu una civilització que envia cigonyes amb nens cap a la resta del món. Tota la peripècia està farcida de petits contes de diversa intensitat i gràcia amb el fil conductor de l’expedició.

Les històries són un reguitzell d’ironies sobre la vida moderna, els invents, les expedicions científiques (recordem la competició entre exploradors de diferents països per arribar als pols de la Terra) i les obres literàries d’aventures a la manera de Jules Verne. Tot plegat està farcit de jocs de paraules, acudits humorístics, de notes molt surrealistes i tendres alhora que contrasten amb els contes que en aquell moment gaudien de gran èxit dintre el món de la literatura infantil i juvenil: les pàgines viscudes i altres contes a la manera del Patufet i principalment escrits per Josep Maria Folch i Torres. Aquest contrast és el que ens permet copsar la modernitat de la narració d’Àngel Ferran, malgrat que certes històries puguin resultar una mica desiguals tant en llargada com en intensitat.

Pel que fa a la il·lustració, Quelus -com a bon seguidor de la manera de fer de Xavier Nogués- opta per un dibuix humorístic, a voltes massa caricaturesc però que ja escau a la història narrada. En l’estudi que Arnal Ballester li dedica crec que es mostra massa dur amb Quelus i l’anàlisi que fa de les il·lustracions és potser massa exigent amb la professionalitat del dibuixant, potser per raó de la seva doble professió de docent i il·lustrador (és professor d’il·lustració de l’Escola Massana i un dels millors il·lustradors actuals, a criteri nostre). Les incoherències que li retreu, malgrat ser encertades, li pesen massa, i no li permeten apreciar la llibertat creativa de Quelus en contrast amb el que es publicava en aquell moment i crec que si aquest conte fos il·lustrat per Junceda, per exemple, no tindria part de la gràcia gràfica que té 3 al Pol, però indubtablement en tindria una altra que el faria completament diferent.

El llibre, de 112 pàgines, fa servir com a unitat compositiva la doble pàgina: ja que té el text a la pàgina esquerra i una il·lustració a la pàgina dreta, corresponent al que es narra en el text. Les il·lustracions, com ja hem dit, estan tirades amb un màxim de 5 tintes directes diferents, però combinades de tal manera que en resulten més colors per la superposició de tintes (per exemple el morat només hi és per la superposició de blau i vermell i el marró per la de rosa i verd). Cada pàgina de text compta amb un emmarcat de sanefa al·lusiva a la història general del llibre que es va alternant seguint quatre models diferents. Per a l’estampació de la sanefa s’utilitza una tinta de color diferent que a la pàgina anterior, fet que confereix al llibre una aparença de varietat més gran que la que té en realitat. Així, doncs, la utilització del color n’és una de les característiques principals i és el que fa que el llibre visualment sigui molt impactant, sobretot per les masses de color pla que Quelus distribueix en els dibuixos.

Com a conclusió podem dir que com a llibre és una fita dintre de la impremta catalana d’època republicana, tant pel contingut com pel continent. I en certa manera ens dol que un projecte com aquest no va poder tenir la continuïtat que hauria estat desitjable, en l’obra d’altres autors i il·lustradors, ja que s’hagués aconseguit una bona col·lecció de llibres trencadors amb la producció bibliogràfica catalana del moment.

BIBLIOGRAFIA:

BALLESTER, ARNAL. Àngel Ferran: 3 al Pol a “El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui”. Palma de Mallorca : Institut d'Estudis Baleàrics, 2008 (p. 139-142)

Castillo, Montserrat. Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants, 1905-1939. Barcelona, Barcanova - Biblioteca de Catalunya, 1997

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva proclamació

La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona (2011), seixanta anys al carrer

2011-09-19T08:15:00.012+02:00

Cartell d'enguany, obra de Perico Pastor

Aquest cap de setmana s’ha inaugurat la 60a Fira del Llibre d’Ocasió antic i Modern, que es mantindrà oberta fins el proper 2 d’octubre, amb els llibres com a protagonistes d’una presència ininterrompuda al carrer organitzada pel Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya. En un inici la Fira s’instal·là al davant de la Universitat de Barcelona -o per la zona en funció de l’any- i posteriorment es traslladà a la Rambla Catalunya (1970) per passar definitivament al Passeig de Gràcia (1972) d’on no s’ha bellugat més. Les dates sempre han coincidit amb les festes de la Mercè i les de Sant Jeroni, patró dels llibreters, malgrat que l’inici i el final de la Fira sempre ha tingut una certa mobilitat.

Aquesta fira és de les més antigues d’Europa sinó la que més. Si bé a Barcelona hi havia una certa tradició d’estar al carrer venent llibres, ja fos a les parades de Santa Mònica (després traslladades al carrer Diputació), al Mercat de Sant Antoni o als Encants Vells, mai no s’havia plantejat prendre el carrer per uns dies, i omplir-lo de parades de llibres vells i d’ocasió. Així, doncs, el 1952 uns quants llibreters de vell, encapçalats per Masegosa, Millà (l’única llibreria que ha sobreviscut a tots aquests anys) i Alum, van demanar a l’Ajuntament autorització per celebrar una fira d’aquestes característiques. Recordem que en aquella època els sindicatos verticales englobaven –amb un criteri poc clar- gent que tenia alguna cosa en comú, però en un sentit molt ampli. Per això els llibreters de vell només tenien una vocalia dintre del sindicato i fou tota una filigrana diplomàtica aconseguir poder demanar una fira al carrer.

Material de la història de la Fira (destaca el pregó manuscrit de Salvador Espriu) al stand del Gremi de LLibreters de Vell

Els arguments que hom utilitzà perquè es pogués comptar amb l’autorització fou el fet que es volia separar la presència al carrer de les llibreries de vell i les de nou, de manera que les de vell farien la Fira, mentre que Sant Jordi, el Día del libro, es mantindria només per a les de nou, com així ha estat des de llavors. L’altre argument fou que la Fira estaria controlada per la professionalitat dels llibreters de vell i no hi hauria rampoinistes que poguessin donar mala imatge de la ciutat. I el darrer argument fou el de magnificar amb aquesta fira les Festes de la Mercè (en una època en que la festa major de Barcelona era més aviat magre en actes públics per dir-ho d’alguna manera) i alhora la commemoració de Sant Jeroni, patró dels llibreters. Les autoritats municipals acceptaren la celebració de la Fira però només per un any, no prorrogable. És per això que en el cartell de Ramon Borrell (un famós exlibrista del moment) no consta que sigui la primera fira d’un projecte de continuïtat. La participació inicial fou la de 22 llibreters i quan s’aconseguí l’autorització per a l’any següent – ja que es veu que la fira agradà a les autoritats- els participants augmentaren significativament, passant a ésser 41 llibreters.

Aquests inicis foren molt supervisats per les autoritats que tenien l’afany controlar qualsevol activitat pública... i privada. Per això el 1954 hi hagué bastant de rebombori ja que la policia va fer una inspecció per sorpresa i trobà que diversos llibreters venien llibres prohibits. Aquest incident va fer perillar la continuïtat de la Fira ja que hi havia l’absoluta prohibició de comercialitzar revistes i llibres pornogràfics, publicacions contràries a la religió catòlica, llibres contraris al Movimento Nacional i tendenciosos en aspectes morals. No és estrany, però, perquè precisament si hom es volia abastir d’aquest tipus de publicacions havia d’acudir als llibreters de vell, que en tenien del temps de la República o fins i tot d’èpoques anteriors. Fent mans i mànigues aconseguiren justificar-se i dir que no sabien que aquells llibres estaven prohibits i d’aquesta manera poder escapolir-se del tancament de la Fira. Això sí, no es van lliurar de la corresponent sanció administrativa contra els llibreters enxampats. I és que durant un temps els llibres dels llibreters de vell foren l’única font que hi hagué a l’entorn de tota mena de temàtiques prohibides.

El nombre de participants a la Fira ha anat variant, i a vegades ha estat motiu de controvèrsia entre els qui volien que també s’hi afegissin els llibreters d’ocasió i els que no. Així, doncs, en el moment més culminant de la Fira van arribar a ser una vuitantena de participants, mentre que en l’edició actual en són 39 comptant tant els llibreters de vell com els d’ocasió.

Monument al llibre de Joan Brossa (1994), Passeig de Gràcia / Gran Via de les Corts Catalanes, Barcelona

La Fira s’anà consolidant i de mica en mica s’anà fent més popular. El 1963 hi van concórrer tres llibreters de Madrid (la Fira de Madrid només es convoca des del 1989) i de mica en mica deixà de ser exclusivament barcelonina per passar a ser més àmplia incorporant-hi comerciants de la resta de Catalunya i d’Espanya. Aquesta consolidació i empenta els portà el 1965 fins i tot a proposar a l’Ajuntament la instal·lació d’un monument al llibre i aportaren un projecte de Josep Cañas. Malgrat que tot estava emparaulat, d’aquest monument no se’n piulà res més. No fou fins molt després, el 1994, que s’instal·la el genial monument de Joan Brossa que representa el llibre com un saltamartí, símbol que malgrat l’adversitat atzarosa el llibre (la llibertat, la saviesa... ) sempre es manté dempeus. A sota d’aquest monument és on s’instal·len les signatures dels diversos escriptors que han fet el pregó de la Fira de Barcelona, com enguany ho ha fet en Màrius Serra.

Un altre element d’interès de la Fira d’enguany és la col·lecció de cartells de la Fira que han aconseguit reunir. S’hi fa palès que, al llarg dels 60 anys, hi han col·laborat molts artistes de diverses tendències estilístiques. Precisament un dels al·licients per a la visita al passeig de Gràcia és que en el gran stand del Gremi hi han exposats els 60 cartells de totes les convocatòries per ordre cronològic, el que permet copsar l’evolució dels gustos dels llibreters de vell, o si més no de les juntes directives del Gremi. Per al meu gust i generalitzant una mica, els primers cartells foren una mica massa conservadors, malgrat que a partir del 1961 s’encarregà el cartell a artistes com Tharrats. Amb tot, encara va costar una mica més que els grans artistes col·laboressin en els cartells, però a partir de la segona meitat dels 70 podem veure la participació d’artistes reconeguts com ara Tàpies, Cuixart, Clavé, Todó, Mariscal, Ràfols Casamada, Montserrat Gudiol, Perico Pastor, Genovart, Viladecans, Pere Pruna, Huget, Toni Catany, Brossa, etc. L’altre detall que es pot observar és el canvi del castellà al català en els textos del cartell a partir del 1974.

Així, doncs, no us perdeu l’ocasió de fer una passejada per aquest stand del Gremi que cada any des del 1978 intenta fer un monogràfic a l’entorn d’alguna temàtica relacionada amb el col·leccionisme i la bibliofília. És una petita exposició que sempre ha pecat de tenir poc espai per a exhibir les belleses sorgides de les impremtes i que enguany en fer els 60 anys s’ha ampliat per enquibir-hi els cartells. Esperem que aquest precedent tingui repercussió en futures edicions i sigui el tret de sortida per a mostres més completes i exposades en un espai més ampli.

Punt de reciclatge. Llibres solidaris de l'UNICEF

Tampoc us perdeu la caseta de Punt de reciclatge, Llibres solidaris que dirigeix l'UNICEF des de fa uns anys i que permet que els hi porteu els llibres que us sobren a casa (perquè els heu llegit o teniu molt clar que no els llegireu mai!) i donar-los. L'UNICEF el que fa és vendre'ls a preus molt econòmics (d'1 a 5 € sinó recordo malament) en funció del llibre i així recaptar diners per a la seva tasca. És un altre molt bon lloc per remenar i triar algun llibre que està molt bé (actual o vell) i a un preu més que competitiu.

Punt de llibre de la 60a Fira del Llibre d'ocasió antic i modern

En fi, aprofitant que la Fira feia 60 anys, he volgut recollir aquesta breu informació de la seva llarga història i sobretot animar-vos a anar a buscar allò que no sabeu que necessiteu o que us agradaria tenir, perquè anar-hi amb una idea molt clara del que hom vol trobar sol acabar amb una petita frustració. I sobretot tingueu paciència amb certes empentes i aglomeracions que en hores puntes es formen (succeeixen sobretot en festius i en horaris de sortida de la feina) i amb el tarannà d’algun llibreter que a vegades es pot excedir en les formes bé sigui per cansament, avorriment, estat d’alerta permanent... o per caràcter! Malgrat això, la immensa majoria estan més interessats en guanyar clientela nova i formar nous bibliòfils, que no pas a espantar-los com passava fa uns anys quan alguns llibreters (només uns quants, afortunadament) que et tractaven a vaqueta.

En fi, remeneu i trieu el que pugueu perquè de preus n’hi ha per a totes les butxaques. Esperem que tingueu una bona Fira. Ah, i endavant amb la 61 Fira del Llibre Vell i d’Ocasió de la qual esperem gaudir l’any que ve!

Per a més informació de tota mena visiteu el blog del Diari d'un llibre vell i el seguiment que en fa de la Fira.

Crimen (1934) d’Agustín Espinosa, la quinta essència del surrealisme espanyol

2011-09-05T08:15:00.080+02:00

A l’Eduard Ariza, el meu alumne més surrealista

El surrealisme és un moviment que en principi no gaudeix de la meva més gran estima. Ho reconec com a defecte, perquè és un moviment avantguardista molt trencador en el seu moment. El que encara no sé com és que compta amb una gran fortuna de públic, ja que no és gens assequible. Potser és degut al fet que deforma la realitat mantenint-la, o que parla de somnis i de subconscients, el que fa que hom cregui que entén allò que expressa. En canvi, molt d’aquest públic entusiasta es nega a entendre l’abstracció, molt més clara conceptualment, però no visualment.

El fet és que quan em va caure a les mans aquest llibre, malgrat els meus recels vers el surrealisme, no vaig dubtar en comprar-lo perquè el disseny de la coberta sortia del comú i m’agradava molt, de manera que vaig considerar que valia la pena que un fetitxista com jo incorporés a la seva col·lecció un llibre així.

La sorpresa, com si d’una història surrealista es tractés, és que quan vaig començar a investigar (sempre ho faig) sobre el nou llibre, em vaig adonar que no només m’agradava, sinó que a més donava per més d’un apunt.

L’autor, Agustín Espinosa (1897-1936), és un autor canari que en la seva joventut va estar a Granada i a Madrid, en contacte amb García Lorca, Buñuel, Gerardo Diego, Pedro Salinas, Dámaso Alonso i Ernesto Giménez Caballero i, un cop retornat a les seves illes, va esdevenir catedràtic de literatura a un institut públic. Fou un dels integrants del grup d’intel·lectuals canaris, conjuntament amb Eduardo Westerdahl, Domingo López Torres i Luis Rodríguez de la Sierra Figueroa, que van fer pinya a l’entorn de la Gaceta de Arte (1932-1936) que suposava una autèntica raresa tant a les Canàries (on es calcula que el 80% de la població era analfabeta) com a la resta d’Espanya. Només agrupacions com el dels arquitectes del GATECPAC, l’ADLAN a Barcelona o determinats cercles com els de la Residencia de Estudiantes de Madrid o de la revista Alfar de La Corunya parlaven de manera desimbolta dels moviments més avantguardistes d’Europa.

Aquest estar al dia, va fer que el 1935 una representació de surrealistes composada per André Breton, Jacqueline Lamba i Benjamin Péret visités Les Palmas per inaugurar una exposició surrealista amb obres de Dalí, Miró, Hans Arp, Magritte, etc., i el també canari Oscar Domínguez. Aquesta visita fou l’esdeveniment més important que van poder protagonitzar i dinamitzar aquests intel·lectuals situats a l’altra part del món, i per això mateix amb un dinamisme més valuós i sorprenent. Aquesta visita no va estar exempta de polèmica, de manera que la projecció que s’havia de fer de l’Edat d’Or de Buñuel i Dalí -prèvia presentació d’Agustín Espinosa- fou.

(Reproduït d'Impresos de vanguardia en España (1912-1936) de Juan Manuel Bonet)

En aquest ambient intel·lectual d’avantguardes va néixer el llibre Crimen d’Agustín Espinosa, amb una estètica deutora de les seves circumstàncies. Així, doncs, fou publicat per la Gaceta de Arte i la coberta fou dissenyada pel canari Oscar Domínguez (signada com Oscar X.), dintre d’un tarannà surrealista. Aquest surrealisme contrasta amb la tipografia racionalista d’una Futura sans seriff. Això és degut a que la Gaceta de Arte que es publicava a Santa Cruz de Tenerife a la Imprenta Sans utilitzava aquesta tipografia i el seu dissenyador i alma mater, Eduardo Westerdahl, l’aplicà també a aquest volum. Sobre la utilització sistemàtica d’aquesta tipografia s’explica l’anècdota que quan Federico García Lorca rebia aquesta revista anava pregonant entre les seves amistats que ja tenia la Gacera de Arre per la confusió que comportaven les majúscules de la capçalera de la revista.

El disseny del llibre per dintre és d’una puresa extraordinària i amb una composició de la doble pàgina molt interessant. La disposició del text és diferent a cada doble pàgina. En algun cas, el text ocupa la part central de les dues pàgines encarades, de manera que en la part superior i inferior respiren grans espais buits. Tant la tipografia Futura, ja esmentada, com aquesta composició àmplia facilita la lectura de les onze narracions de l’obra que s’agrupen en quatre grans apartats (primavera, verano, otoño i invierno) i un pròleg i un epíleg. El pròleg, curiosament, ha estat imprès amb tipografia negreta, com també ho són els títols de les diferents parts de l’obra.

La imatge triada per l’artista Oscar Domínguez com a coberta és una interpretació del llibre mateix en què la mort d’Ana Maria és el fil conductor i en el que la imatge d’una mà blanca és omnipresent:

Yo busco una mano desesperanzadamente. Imitada sin fortuna en mármoles, ceras y bronces. Una mano lívida, fría, yerta. Que descorra las cortinas de mi alcoba, que guíe mis deslucidos pasos, que quiebre en el aire, entre sus dedos dulces, saetas enemigas, que se apoye en mis peores horas sobre mis desvelados hombros.

Una mano pálida, fina y trágica. Una mano recién mutilada. (...)

Yo conozco una tibia mano, una mano rosada y blanda. Para mis labios, para mis manos y para mi cuello. Para mis noches de amor, en torno a mi cabeza o sobre mi espalda.

Pero no es ésa.

Yo busco otra mano. Ala de mis pies. Apaciguadora de mis ansias. La que se apoye sobre mi hombro sólo y deshaga mis postreros quebrantos.

La que cierre mis ojos y vista mi cuerpo muerto y preceda mi entierro.

Una mano mutilada y única. Pálida, fría.

Una mano olvidada ya de que fue mano de amante.

Una mano angustiosamente blanca.

Com es pot observar, el text -encara que escrit en prosa- és d’un lirisme molt accentuat i d’una musicalitat extraordinària. Per això, malgrat que sigui considerada l’obra narrativa més important del surrealisme castellà, cal tenir en compte que el text és compost per formes de novel·la, conte o diari, tot sempre des de l’experimentació. A més, l’obra passa desimboltament de la primera a la tercera persona i els temps verbals juguen un protagonisme interessant amb canvis constants.

Argumentalment, es parla del crim de l’esposa del narrador, Ana Maria, que l’enganya amb un amant jove i que l’aparença d’un suïcidi l’allibera de condemna legal, però no de remordiments de culpa. A partir d’aquí un seguit d’imatges d’altres crims i de visions d’imatges surreals oníriques s’entortolliguen entre la realitat i el subconscient dels dimonis que Agustín Espinosa intenta exorcitzar. Aquest seguit d’imatges que l’autor ens va proporcionant ens produeix la sensació d’estar presenciant una pel·lícula coproduïda per Buñuel i Dalí, a la manera d’Un chien andalouse. De fet, es diu que en una d’elles Espinosa hi apareix com a extra.

Tota l’obra es basa en l’inconformisme social, l’exaltació del que és màgic, del món dels somnis i el subconscient, amb un contingut sexual exempt de pudor, l’animalització o totemització del cos, un esperit lúdic i jocs de comparacions i metàfores -de semblances insòlites de dues realitats que no tenen res en comú-, humor negre, la negació de valors tradicionals i amb l’absurditat a vegades com a protagonista. Les imatges i la textura de les paraules són permanents en textos com aquest: Me invadía una ternura que me llevaba a acariciar todas las cosas: picaportes, barandas de escaleras, frutas podridas, relojes de oro, excrementos de enfermo, bombillas eléctricas, sostenes sudorosos, rabos de caballo, axilas peludas y camisitas sangrientas, pezones, copas de cristal, escarabajos y azucenas naturalmente húmedas. L’erotisme, permanent en tota l’obra, passa de la sensualitat més romàntica al sadisme més refinat, del plaer al dolor amb una triangulació de sang, crueltat i erotisme com si de Sade o Lautréamont es tractés.

L’aparició de l’obra, malgrat que ja s’havia publicat fragmentàriament a la Gaceta de Arte, va provocar un escàndol a les Illes Canàries en ser considerada irreverent i blasfema i fou denunciada al Ministerio de Instrucción Pública. De fet, no és estrany, perquè el llibre comença de manera contundent i no dubto que avui en dia també podria ser l’epicentre d’alguna polèmica:

Estaba casado con una mujer lo arbitrariamente hermosa para que, a pesar de su juventud insultante, fuera superior a su juventud su hermosura. Ella se masturbaba cotidianamente sobre él, mientras besaba el retrato de un muchacho de suave bigote oscuro.
Se orinaba y se descomía sobre él. Y escupía –y hasta se vomitaba- sobre aquel débil enamorado, satisfaciendo así una necesidad inencauzable y conquistando, de paso, la disciplina de una sexualidad de la que era la sola dueña y oficiante.
Ese hombre no era otro que yo mismo.
Los que no habéis tenido nunca una mujer de la belleza y juventud de la mía, estáis desautorizados para ningún juicio feliz sobre un caso, ni tan insólito ni tan extraordinario como a primera vista parece.
Ella creía que toda su vida iba a ser ya un ininterrumpido gargajo, un termitente vómito, un cotidiano masturbarse, orinarse y descomerse sobre mí, inacabables.
Pero una noche la arrojé por el balcón de nuestra alcoba al paso de un tren, y me pasé hasta el alba llorando, entre el cortejo elemental de los vecinos, aquel suicidio inexplicable e inexplicado.

L’obra, publicada el 1934, fou prohibida del 1936 fins el 1977 per les autoritats espanyoles franquistes. El 1936, així que les Canàries van ser ocupades per l’exèrcit revoltat, La Gaceta de Arte es deixà de publicar i el grup d’intel·lectuals va ser perseguit de tal manera que Eduardo Westerdahl pogué fugir perquè era de pare suec, Luis Rodríguez de la Sierra Figueroa fou afusellat i Domingo López Torres llançat al mar dintre d’un sac. Agustín Espinosa, sense passat polític, per salvar la pell, s’afilià a la Falange ràpidament però fou denunciat i el 16 de setembre –dos mesos després del Alzamiento- el Governador Civil i el Comandant General de les Canàries el van cessar dels seus càrrecs a l’institut on treballava, tant per haver escrit el llibre Crimen, com per haver facilitat -com a director de l’Ateneo- l’exposició surrealista i el projecte de visionat de l’Edat d’Or.

Maldà per aconseguir que li tornessin la plaça de catedràtic i, quan ho aconseguí, el nou director de l’Institut Pérez Galdós, el capellà Manuel Socorro, el tornà a delatar conjuntament amb un altre professor (denúncia que es guarda encara a l’arxiu d’Alcalà d’Henares), dient que: se nota bastante sorpresa y cierto malestar en la opinión sensata y de sano criterio de esta Ciudad, y ello me induce a exponer el caso a V.E., con toda clase de reservas, por si estima en su justo y elevado criterio que es conveniente atenuar los efectos de estas reposiciones para el mayor prestigio de la enseñanza oficial.

"El señor Espinosa fue propuesto por la Comisión Depuradora para traslado, por haber escrito y publicado un libro de tipo inmoral que produjo bastante escándalo en la población (...)

Agustín Espinosa, però, moria el 28 de gener del 1939 a causa de problemes de salut intestinal i d’una operació d’úlcera de duodè que no donà el resultat esperat. Malgrat les intrigues de Manuel Socorro, l’expedient de depuració datat a Vitoria el 16 d’abril del 1939 li restituïa la càtedra per ensenyar però l’inhabilitava per ocupar càrrecs directius o de confiança. De res servia, ja que aquesta ordre arribava ja mort el nostre autor i la seva obra quedà igualment proscrita.

BIBLIOGRAFIA

ARIAS SOLÍS, FRANCISCO. Agustín Espinosa: Crimen. Breve notica de un surrealista atlántico.

BONET, JUAN MANUEL. Impresos de vanguardia en España, 1912-1936. València, Campgràfic, 2009

JIMÉNEZ FUENTES, JUAN ENRIQUE. "Gaceta de Arte: el surrealismo en las Islas Canarias" a Escritos. Revista del Centro de Lenguaje. Madrid, 1989. (nº 5 pàgs. 119-138)

MÉNDEZ, LENINA M. Del acantilado al abismo: La Vigilia Perpetua de Agustín Espinosa a “Espéculo. Revista de estudios literarios”, nº 19. Madrid, Universidad Complutense de Madrid, 2001.

PÉREZ CORRALES, MIGUEL. "Algunas notas en torno a "Crimen" de Agustín Espinosa" a Boletín Millares Carlo. Las Palmas de Gran Canaria, Centro Regional Uned, juny 1980 (pàgs. 149-166)

TRAPIELLO, ANDRÉS. Imprenta moderna. Tipografia y literatura en España, 1874-2005. València, Campgràfic, 2006

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva proclamació

Informació puntual de la nova temporada

2011-08-29T08:15:00.070+02:00

El Sol de la Llibertat. Esquella de la Torratxa. 17 d'abril de 1931 (30 x 23 cm.). Portada i contraportada del setmanari satíric després de la proclamació de la Segona República on es mostra, de manera força kitsch, l'eufòria vers un món nou

Arran del projecte de dedicar un dia a la commemoració de la República en el 80è aniversari de la proclamació que es va engegar a partir de la pàgina germana de la Galeria d’Imatges i després de meditar-ho, he cregut interessant allargar, ara de manera individual, aquesta commemoració i donar-li més coherència i una certa continuïtat temporal al Piscolabis Librorum.

Crec que la commemoració del 80è aniversari de la Segona República ha deixat al descobert la segona gran victòria del franquisme. La primera fou la militar, però la segona és molt més subtil i arrelada, basada en quaranta anys d’educació i propaganda franquista que han generat una visió de la Segona República caricaturitzada, superficial i sempre com a causant de la Guerra Civil i els seus desastres. El franquisme, hàbilment -i aquesta és la seva gran victòria- va saber vendre la marca República com la institució culpable de totes les desgràcies de la Guerra Civil. Va saber relacionar Segona República amb rojos (socialistes, comunistes i anarquistes) i oblidar la major part de la població (d’esquerres, centre o de dretes) que pretenia un canvi del país que el portés cap a una democràcia plena, llibertat, respecte mutu, descentralització...

Aquesta visió és a la base de la majoria dels articles i reportatges (afortunadament no tots!) que per a l’ocasió s’han divulgat. I aquest és l’aspecte que més m’ha sorprès. D’altra banda, cada vegada més el revisionisme (penalitzat legalment en altres països) intenta impunement fer èmfasi en què la República és la causa directa la Guerra Civil i, en alguns casos, fins i tot s’afirma que el cop d’estat intentà salvar la República –alliberant, així, als colpistes de qualsevol responsabilitat sobre els esdeveniments posteriors al 17 de juliol del 36.

Un altre aspecte que m’ha sorprès ha estat la postura de gran part dels nacionalismes que han optat per ignorar aquesta commemoració o bé retreure a la Segona República que no hagués estat la impulsora de la disgregació definitiva d’Espanya, com hagués estat el somni d’alguns. Cadascú pot tenir les idees que vulgui, però crec que és sensat considerar que el pas endavant que es va produir amb la Segona República, amb tots els problemes que suposa la reestructuració d’un estat, va ser un pas molt important i que va marcar un reconeixement legal de la personalitat pròpia i dels drets de les nacions de la perifèria com mai no s’havia produït d’ençà 1714... i si m’ho feu dir, ni s’ha produït encara amb l’aigualiment de les autonomies.

Veient aquest panorama, certament desolador, he decidit dedicar més o menys la meitat dels apunts de la temporada que iniciem (per no fer-la monocronològica i no trair per tant el principi de diversitat del bloc) a impresos i publicacions sorgides a l’entorn de la dècada dels anys 30 i principis dels 40, per mostrar que la República fou un projecte col·lectiu molt més complex del que se’ns mostra actualment i al qual es van adherir moltes persones d’una diversitat molt àmplia d’orígens i ideologies. Aquesta complexitat (incloent-hi els qui precisament volien acabar amb la República, tant per la dreta com per l’esquerra) és la que vull mostrar a través d’impresos i publicacions que es van editar durant el període. I, sobretot, m’interessa mostrar la visió que es tenia d’una necessitat de canvi i actitud cívica que es traspua majoritàriament en les diverses publicacions i també un optimisme vers una Espanya i una Catalunya millor del que havien estat anteriorment.

A continuació hi ha una llista dels apunts ja dedicats a aquest període amb l’enllaç corresponent i la llista dels apunts previstos fins acabar la present temporada dedicats al període de la Segona República. Espero que en gaudiu, com jo he gaudit projectant aquesta sèrie. Malgrat no sigui exhaustiva, només faltaria que ho fos, crec que és prou il·lustrativa dels aires de llibertat que s’anhelaven.

En aquest breu apunt tindreu sempre disponibles els apunts ja publicats d’aquest període i els apunts que s’inicien aquesta temporada i que he programat, encara que hi pugui fer tots els canvis que calgui tant d'ordre, d'afegits o supressions.

1. El cartell d’Autopark de Ferran Texidor (1936) i la censura franquista

2. El Pessebre (1946) de Joan Amades, una edició clandestina?

3. ¡Hay Pirineos! (1939) d’Ernesto Giménez Caballero, l’inici de la fi

4. Sonata en tres tiempos (1939) de Miquel i Planas, la primera obra publicada en català des del franquisme clandestí

5. Bestiari (1937) de Pere Quart i Xavier Nogués, un tàndem d'alçada

6. El Faust de Goethe (1938), el darrer cant contra la barbàrie

7. Soldadito de plomo de Andersen (1931), un bon regal de Sant Jordi

8. Retallables de la Guerra Civil (1936-1939), una petita exposició de gran qualitat

9. La retama (1939) de Daniel Blanxart, un intent d'autarquia franquista... o republicana?

10. La veritat del 6 d’octubre (1934), un llibre atzarós i una inscripció enigmàtica

11. El calendari dels Pagesos (1936-1939), política en la publicació més humil

12. Miratge a Citerea (1935), una delicada obra de Salvador Espriu i Grau Sala

13. L'extraordinària revista D’Ací i D’Allà i el seu extraordinari número d'hivern del 1934

14. Por què hice las "Chekas" de Barcelona (1939) propaganda franquista de postguerra

15. Cartilla escolar antifascista de Mauricio Amster, dues edicions marcades per la guerra I i II

16. Ancores i estrelles (1936), l'aliatge entre Josep Maria de Sagarra i E-C. Ricart

17. Un conde cornudo, la misèria pornogràfica dels inicis del franquisme

18. Hi ha una estètica gràfica republicana? Dubtes i certeses sobre la qüestió

19. Viva octubre! d’Helios Gómez (1934), la novel·la gràfica revolucionària

20. Nova Iberia (1937), l’estètica de la propaganda política

21. Crimen (1934) d’Aqustín Espinosa, laquinta essència del surrealisme espanyol

22. 3 al Pol (1934) d’Àngel Ferran i Quelus, el conte en format juvenil però per a adults

23. Editorials i artistes, els protagonistes de la renovació estètica de les cobertes

24. Siluetes epigramàtiques (1935) de Tomàs Roig i Salvador Mestres, el retrat de la intel·lectualitat republicana

25. El calendari de la Lliga del Bon Mot (1934), Joan Maragall i Joan Junceda units per la paraula

26. El número 25 de la Revista AC (1937), el darrer cant de l’avantguarda arquitectònica racionalista

27. Homenaje de Cataluña a su caudillo Franco (1939-1940), un projecte de renovació fracassat?

28. Guia nocturna (1931), la topografia de la prostitució barcelonina a la butxaca

29. El barrio de Santa Cruz (1931) de José Maria Pemán i Miciano, la poesia luxosa

30. Revistes sicalíptiques i novel·les pornogràfiques, el marro de la República

31. L’Editorial Estudios (1928-1936), entre l’anarquia i una nova sexualitat

32. Costums de Catalunya (1931-1932) il·lustrats per Josep Ribot, la continuïtat de l’obra ben feta de la Impremta Oliva de Vilanova

33. XXVI puntos de Falange (1939), un engany amb forma imperialista

34. La Biblioteca infantívola del Comissariat de Propaganda de la Generalitat (1937), la moral laica i republicana

35. Visions de Cervelló (1935) de Josep Maria Jori, la sorpresa d'un adolescent artista

36. L'Escola del Mar (1938) de Pere Vergés, el llibre destruït per a salvar la pell

37. El llibre infantil durant la República, persistències i innovacions

38. Laureados (1939), vers la recerca d’una estètica feixista pròpia

39. Revista Menage (1934), vers una nova estètica de la cuina

Meravelles i Picardies (1964-1970) d’Enric Valor, la tradició renovada?

2011-08-22T08:28:00.036+02:00

A l’àvia Aurora, mantenidora de la tradició rondallística, capaç de deixar bocabadades les meves filles amb unes històries fantàstiques de la tradició popular, sense necessitat d’explicar-les en una rotllana a l’entorn del foc, sinó a l’hora d’anar a dormir, caminant pel bosc, quan anem amb cotxe...

Haig de reconèixer que la primera vegada que vaig sentir parlar d’Enric Valor fou quan li atorgaren el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Fins aquell moment no sabia res d’Enric Valor i el premi me’l va posar en solfa, jo crec que és a causa de la gran ignorància que la gent del principat tenim, majoritàriament, de la cultura valenciana. Per aquest motiu, i altres, quan hom critica de dalt a baix i sense matisar els premis i els homenatges en general, sempre em sorprèn perquè a mi a vegades em són positius i em permeten conèixer el que no coneixia i, altres vegades, valorar el que coneixia poc o malament. En ocasions, per què negar-ho, certs homenatges i premis m’indignen però això suposo que em passa justament quan la voluntat dels qui atorguen el premi és justament escandalitzar o fer un acte d’afirmació col·lectiva.

En el cas d’Enric Valor m’ha vingut molt de gust retre-li aquest petit homenatge en un apunt estiuenc, tenint en compte que la catosfera estarà encara endormiscada per l’estiu (el temps de vacances sempre és un mal moment per néixer o per morir) però que crec que val la pena engegar-lo per commemorar els 100 anys del naixement d’aquest escriptor alacantí que tant va fer per la llengua comuna. No entraré a fer un perfil biogràfic, perquè ja hi ha prou apunts que ho faran, sinó a fer una reflexió sobre la seva obra a partir dels seus dos volums de Meravelles i Picardies que va publicar l’editorial L’Estel de València, el 1964 i el 1970.

La reflexió bibliòfila acaba aviat, perquè l’Enric Valor no va gaudir de cap edició monumental ni tampoc de luxe. Com la majoria dels autors va anar publicant per a uns lectors normals, sense cap mena de pretensió més enllà de l’obra escrita rigorosa i generosa. Però, alerta -i aquí és on vull incidir en els dos volums que va publicar l’editorial valenciana L’Estel, integrats en una de les seves col·leccions, la sèrie blava. L’Estel va partir d’un disseny unificador de les cobertes en sèries classificades per colors (blau, vermell, taronja...). Tots els llibres tenien un mateix tipus de coberta, d’una elegància minimalista bastant sorprenent. Una coberta monocrom –anvers, revers i llom- trencada només per un rectangle blanc, com una mena de faixa curta, que en el llom du el nom de l’autor del llibre, i té un petit òvul blanc a la part superior de la portada amb un dibuix tipus xilografia d’una noia llegint a la llum d’un estel que resulta un complement perfecte per trencar la força del color intens de la coberta.

Un títol senzill, però ben organitzat, al costat del petit rectangle blanc i una tipografia correcta per a una lectura agradable acaben d’arrodonir uns llibres com aquests de l’Enric Valor. La senzillesa és precisament el que dóna coherència al disseny de cobertes d’aquesta editorial. En certa manera aquest apunt també vol ser un petit homenatge a totes les editorials que han vetllat per una estètica acurada en fer els seus llibres i han mimat els mínims detalls per tal de fer agradables uns productes més aviat modestos, destinats al màxim de gent.

A més, ambdós volums venen il·lustrats. Del primer volum, encara que no consti en els crèdits editorials, s’encarregà l’artista alcoià Ramon Castañer amb unes il·lustracions, signades, molt professionals que denoten ofici d’artista, un ofici que li permet crear un moviment i unes perspectives que donen un gran dinamisme a les imatges. A més el traç és ràpid, gairebé d’esbós, el que li afegeix un toc d’improvisació que, sobretot en els paisatges alacantins (coneguts perfectament per l’escriptor i per l’artista) de l’encapçalament de cada una de les rondalles, ens mostra d’un cop d’ull com és l’escenari per on transcorrerà la història. En el segon volum, tal com especifica el peu d’impremta inicial, les il·lustracions van ser encarregades a Viñes Pérez, de qui no coneixem cap altre treball, però la manca de professionalitat és evident, ja que les il·lustracions tenen un cert regust naïf però no intencionat sinó més aviat causat per manca de destresa, al meu entendre excessiu per a unes històries populars que no necessiten reforçar aquest caire popular de manera artificial, ja que són plenament autèntiques.

Sobre el contingut dels llibres, és a dir, sobre l’obra d’Enric Valor, hem de dir que és una feina de recopilació de rondalles populars valencianes (sobretot de la zona d’Alacant) i fixades en paper. Ras i curt és això, però en el rerefons de la qüestió hi ha molta més teca. Quan Enric Valor comença a recopilar aquestes rondalles segueix l’exemple de Mn. Antoni Maria Alcover qui amb el pseudònim de Jordi des Racó i des del 1880 havia recollit bona part del llegat de tradició oral mallorquina. També segueix la tradició de la qual Joan Amades havia estat una peça clau entre molts d’altres recopiladors del s. XIX i principis del s. XX.

Aquests precedents però no es trobaven al País Valencià, llevat de comptades i meritòries excepcions, i aquesta mancança és el que va motivar que Enric Valor es llencés a recaptar les rondalles pels pobles per poder-les fixar. Recordem que aquest és un dels processos més delicats, ja que si bé és cert que se salva la cultura oral, també és cert que en queda recollida només una versió de les diverses que hi poden haver. Una vegada la història ha estat fixada aquesta serà la versió que s’imposarà sobre la resta. A més, quan hom recull la tradició oral també fa una tria d’històries i d’elements interiors de les mateixes històries que són el que traspassa a la cultura escrita.

Aquí hi hauria un debat d’allò més llarg amb detractors i defensors. El fet és que si el recull no es fa científicament, recollint totes les versions d’una història i recollint sistemàticament totes les històries es perd patrimoni. Però la pregunta és: si Mn. Alcover, Joan Amades i Enric Valor (per posar només els exemples esmentats) no haguessin recollit aquestes rondalles, avui ens podríem permetre el luxe d’analitzar-les científicament quan la majoria ja haurien desaparegut? En certa manera, quan Enric Valor fa els seus reculls, que inicia l’any 1950, respecte del que s’ha fet a Mallorca i Catalunya i a la resta d’Europa ja fa tard, i aquí hi ha un dels seus mèrits, d’haver estat prou àgil per fossilitzar una tradició oral que el món escrit, la ràdio i després la televisió ha gairebé dinamitat.

L’altre mèrit d’Enric Valor és com ha passat aquestes rondalles de la tradició oral a la cultura escrita. És tot un espectacle intel·lectual copsar el registre lingüístic que ha utilitzat per poder transmetre les sensacions que segur va rebre dels seus informants. No sóc lingüista i aquesta valoració cal posar-la en quarantena venint de mi però crec que els girs, les expressions, el lèxic... que utilitza són d’una gran riquesa sense caure en cap moment en una artificiositat de catàleg, a la qual podria haver estat temptat de caure en fer una reconstrucció arqueològica. Dota les històries d’un lèxic equilibrat i ric, suggestiu, amb un text plegat de dites populars que ajuden a refermar l’autenticitat del que explica.

Sobre les històries només us diré que formen part del nostre patrimoni fantàstic. Com amb les rondalles d’arreu del món els éssers fantàstics, els sants i els dimonis, que formen part d’aquest patrimoni de l’imaginari col·lectiu, són els protagonistes d’unes rondalles que devien deixar bocabadats a xiquets i xiquetes. A vegades em molesta que tinguin èxit les històries i tradicions (si, ja ho sé, ha ho dit altres vegades i potser em faig pesat...) de fora per sobre de les nostres, per l’única raó que tenen al darrera uns mitjans de comunicació més forts que els nostres. No per qualitat, sinó per pressió externa. I deixeu-m’ho dir com ho diu Enric Valor mateix parlant de l’Albarder de Cocentaina que li agradaven més les forasteres que les socarrades: Ell era d’aqueixos que creuen que el sant de més lluny fa més miracles. En fi, alguna vegada ens hauríem de mirar l’autoestima col·lectiva i defensar una mica més el nostre patrimoni col·lectiu, abans de d’acceptar a ulls clucs el que les multinacionals ens venen...

Però permeteu-me reproduir-vos les paraules que M. Sanchis Guarner va escriure per al pròleg del segon volum, perquè el que jo pogués dir seria repetició o senzillament afusellament intel·lectual, per la qual cosa és millor llegir la versió original... Després de fer una petita introducció a les rondalles i al folklorisme, i a històries comunes des de l’Índia a Finlàndia passant per Mallorca... ens diu que tal universalisme, però no és obstacle perquè les rondalles continuen sent una de les millors mostres d’autoctonia. De fet poques coses revelen millor l’ànima d’un poble que les seues rondalles, aquestes refoses nacionals de contes universals, adés ampliats, adés mutilats, reformats sempre en la seua transmissió oral –i a vegades intensament- per tal d’adaptar-los a la manera de sentir i de pensar de cada comunitat.

Enric Valor és segurament el prosista valencià actual més fresc, sucós, ric i acolorit, que contribueix a l’esplendor de l’idioma amb una exuberant aportació de les comarques meridionals, tan passives i menystingudes.

Els valencians actuals no s’han adonat del gran servei que Enric Valor ret al País, salvant d’una pèrdua segura un dels seus béns espirituals més significatius, més bells i més desconeguts. Potser el valoraran més les generacions esdevenidores si és que germina la llavor valencianista que ara escampem. Llegiu aquestes rondalles, valencians, i feu-les llegir als vostres fills: són una autèntica delícia, tant objectivament com subjectiva, i comunitàriament com individual. I podeu, com a remat, emprar una de les formules tradicionals:

“Xibilim, xibilam,
la rondalla s’ha acabat.
De la ximenera se’n va el gat
i el fum se n’ix pel forat.
Si la rondalla vos agrada
una gerreta de mel al qui l’ha contada
i una altra al qui l’ha escoltada;
i si no vos agrada
tireu-la dalt la teulada”

Aquest apunt participa de l'homenatge conjunt blocaire a Enric Valor en la commemoració del centenari del seu naixement

Las cosas maravillosas de la Santa Ciudad de Roma (1700), una guia antiquada però no diferent de Roma

2011-07-28T14:25:00.000+02:00

Al Còdex Calixtinus, una de les primeres guies de viatgers.

Ara que arriba l’estiu i la catosfera queda una mica orfe perquè tothom més o menys marxa aprofitant les vacances crec que estarà bé deixar com a darrer apunt de la temporada aquesta antiga guia de viatges de Roma molt diferent, o no, de les actuals. El seu títol si que és diferent del que hom posaria a una guia actual: Las cosas maravillosas de la santa ciudad de Roma, en donde se trata de las yglesias, estaciones, reliquias, y cuerpos santos, que ay en ella, y de diversos dotes de pobres doncellas que se hacen. Con La Guía Romana, que enseña fácilmente a los estrangeros el modo de hallar las cosas mas raras de Roma. Los nombres de los sumos pontífices, emperadores y reyes cristiano ... con las postas de Roma a Madrid. Fou imprès a Roma a instàncies de Pedro León a la llibreria de San Juan de Dios el 1700 i destinada al públic castellà.

Qui en fou el seu autor? En el llibre no hi consta però per internet em surt com a autor un tal Giovanni Battista Vaccondio malgrat que poca més referència es troba. No sé si alguna vegada hom ho devia insinuar i tothom ha anat copiant aquesta dada o és que realment hi ha un estudi que demostri l’autoria d’aquesta guia que s’ha anat imprimint des del s. XVII fins al s. XVIII. Aquesta guia concreta té la curiositat que en els fulls de respecte posteriors, hi ha el dibuix d’un antic propietari en el que afirma que La ciudad de Zaragoza es la más insigne de España. Així doncs, no hem de descartar que un aragonès es desplacés a Roma i es portés aquest llibre de souvenir.

Sobre aquesta guia romana cal destacar en primer lloc que té format de llibre de butxaca (16 x 11 cm.) que permet al seu possible lector utilitzar-la sense problemes. A més és una guia molt il·lustrada amb 49 xilografies mitjanes i un parell que ocupen ambdues pàgines. Si tenim en compte que la guia té 200 pàgines déu n’hi do l’alt percentatge que hi ha en relació d’il·lustracions per al conjunt del llibre ja que en aquella època, i degut als costos de fer gravats, els llibres tenien poques il·lustracions.

Aquest conjunt d’il·lustracions no només havia de servir per a orientar al visitant i destacar els monuments més emblemàtics sinó que a més la feia prou atractiva com perquè servís de souvenir per portar a les amistats, o com a record personal, una vegada retornats al lloc d’origen. Seria una espècie de passi de diapositives, àlbum de fotos, vídeo... per a mostrar als qui no havien tingut la sort de ser a Roma. D’aquesta manera tothom podia gaudir dels monuments d’anomenada que hi havia a Roma i hom coneixia només d’anomenada. Aquesta funció de souvenir fou una de les primeres intensions dels gravats de vistes topogràfiques de l’època moderna.

Però no ens enganyem. El fet de viatjar per plaer no es va donar com a fenomen, en un primer moment molt minoritari,fins el s. XVIII quan certa aristocràcia i després burgesia volgueren anar a visitar els llocs dels quals tothom en parlava, només pel gust de veure. Aquesta és una actitud desenvolupada pel romanticisme ja que abans els viatges i altres desplaçaments es produïen per raons de feina sobretot comercial, per a aprendre ofici, per fams, per exilis forçats, per guerres i com és el cas d’aquesta guia per raons de peregrinacions religioses.

Aquesta guia precisament estigué destinada a aquest darrer grup de viatgers antics, els qui devotament anaven a Roma i aprofitaven la seva estada per a visitar els llocs més sagrats i on hi havia les relíquies més afamades. Així doncs, el gruix més important i primera part de la guia va adreçada a la visita de les capelles, esglésies, santuaris, monestirs, convents i basíliques més afamats de Roma. Ens explica les seves interioritats però no com es fa actualment parlant d’obres d’art (escassament menciona alguna vegada a Miquel Àngel) sinó les relíquies que conserven i les devocions que generen.

Per a una persona com jo que li fascinen les relíquies ja podeu comptar com puc arribar a xalar amb la lectura d’aquestes restes fantàstiques! Encara recordo amb emoció quan hi vaig ser fa un anys en veure la Scala Santa amb els graons del palau de Pilats encara plena de devots pujant de genolls com havia llegit a aquesta guia. O bé contemplar les restes de les fustes del pessebre conservades a Santa Maria Maggiore... Ja veieu que el meu fetitxisme no té límits i que més bastant indiferent si les relíquies són reals o no, el que m’interessa és la capacitat de suggestió que els objectes poden transmetre, més enllà de la seva autenticitat científica.

La guia, però, és més complerta que això. Passada aquesta primera fase posa a disposició del possible visitant un complet calendari en el que marca les festes que se celebren a Roma. Òbviament també hi consten les festes mòbils (Quaresma, Setmana Santa...) perquè ningú es perdi detall de les celebracions litúrgiques més importants. Aquest capítol també el trobem avui en dia en totes les guies actuals de tots els països perquè ningú es perdi les celebracions etnoantropològiques més exòtiques que puguem trobar anant per aquests mons de Déu.

Una tercera part està més adreçada als sibarites que els agrada gaudir de les pedres, com jo mateix. Així doncs hi ha el capítol dedicat a la Guia romana para los estrangeros, que gustaren ver, y saber las Antiguedades de Roma distintamente. Ep, aquí ja s’inclouen les runes romanes, que en el primer apartat no hi eren i que també poden interessar al visitant per molt devot que sigui. El que és curiós és que torna una altra vegada a incloure un capítol semblant a les actuals guies. És a dir, la divisió de la visita de la ciutat en tres jornades ja que en aquell temps no hi havia ni taxis, ni metros, ni autobusos i per visitar una ciutat com aquesta de manera ràpida, com a una espècie de tourné, necessitaves tres dies. Un darrer capítol tindrà una petita descripció temàtica de les antiguitats romanes perquè el lector es pugui fer una idea més coherent de com funcionava la Roma antiga.

Com que poques descripcions de les que es donen en el llibre estan datades però si que hi consta en quin regnat o en quin papat foren construïdes el llibre inclou un índex cronològic dels papes als que hi afegeix, per allò de donar informació extra al visitant, els reis i emperadors de Roma, els reis d’Espanya, França i Ducs de Venècia. Amb aquests llistats (que inclou, com no, la famosa llista dels reis gots!) el lector es pot ubicar perfectament pel que fa a cronologia. Després d’això un índex de les esglésies de Roma li permet ubicar en quin lloc concret pot trobar informació de les esglésies romanes.

Però això no és tot! Com que el visitant quedarà esmaperdut davant de tanta pedra inclou un suplement titulat Las ocho maravillas del mundo. Aquest capítol parla de les set meravelles clàssiques (Jardins de Babilònia, Far d’Alexandria, Estàtua de Júpiter, el Colós de Rodes, Temple de Diana, Mausoleu d’Artemisia i les Piràmides d’Egipte) però també el Monestir de l’Escorial que la monarquia hispana va bregar perquè fos considerada la vuitena meravella però que mai a l’estranger una iniciativa com aquesta tingué èxit. Però com que la guia va adreçada al públic hispà calia posar-hi la falca publicitària.

El final del llibre incorpora un element que ens pot semblar innecessari en una guia per arribar a Roma. Si tots els camins porten a Roma... cal un itinerari per a arribar-hi? El redactor de l’obra, però, l’itinerari el fa a l’inrevés, és a dir, de Roma a Madrid, a Ancona o a Nàpols. El fet que fos una guia que està impresa a Roma i en aquesta ciutat s’ha de comprar l’itinerari el posen a l’inversa del que avui es fa, ja que avui s’informa al lector quins mitjans de transport pot utilitzar per a desplaçar-se al destí que promociona la guia.

En fi, ja veieu que fa uns segles algú ja va voler fer una guia complerta amb totes les informacions necessàries per a gaudir d’una estada perfecta fos quin fos el motiu del viatge però molt conscients que la majoria dels viatgers que hi arribaven tenien un interès religiós per sobre d’altres connotacions encara que la guia intenti ser el màxim d’exhaustiva i alhora manejable... com les guies actuals. Només li trobo a faltar la secció gastronòmica i d’esbarjo...

Nova Iberia (1937), l'estètica de la propaganda política

2011-07-18T22:14:00.154+02:00

Primer número de Nova Iberia amb la portada d'Antoni Clavé

Avui fa 75 anys que s’inicià la Guerra Civil espanyola. Una data rodona com aquesta no es pot deixar passar sense fer una petita aportació sobre el que suposà un daltabaix semblant. I una guerra com aquella hem de tenir en compte que va afectar a tots nivells, i com no, també sobre l’art de la impremta que és l’objectiu principal d’aquest bloc.

Pàgina de la revista 1 amb l'article de la Dolores Ibarruri, La Pasionaria, amb una fotografia de la Margaret Michaelis reaprofitada també per a la revista Madrid del mateix Comissariat de Propaganda

Ja fa uns quants apunts vam dedicar-ne un a l’estètica republicana i ja vam comentar com a partir de finals dels anys 20 es van iniciar uns canvis estètics que van eclosionar, sense cap mena de dubte, en el període polític de la Segona República i que van culminar en la Guerra Civil espanyola, essent paradoxalment, o no, la seva fi. L’enfrontament bèl·lic, amb totes les seves radicalitats, és el que permeté que també l’estètica fos un dels conductes per divulgar una concepció d’Espanya oposada a la del bàndol contrari.

Segon número de Nova Iberia amb la portada il·lustrada per Francesc Domingo

A Catalunya des del moment en què la Generalitat aconseguí reprendre el control, després d’unes hores de caos i incertesa (amb la supressió del Comitè de Milícies Antifeixistes), es creà el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, dirigit des dels inicis per Jaume Miravitlles. La funció d’aquest comissariat fou molt semblant a la que es portava a terme a traves d’organitzacions semblants a la URSS o a l’Alemanya nazi, on no s’amagava per a res la paraula Propaganda, que avui en dia comporta connotacions negatives. En aquest cas, però, el comissariat català estava més interessat en promoure una sensació de normalitat dintre del conflicte i d’exaltar els valors cívics (disfressats de revolucionaris) més enllà d’opcions partidistes, malgrat que seguia les directrius del partit del govern -ERC- que preconitzava al mateix temps una certa centralitat.

Pàgina del primer número amb un text de l'intel·lectual Romain Rolland i un article sobre el salvament d'obres d'art, amb un calze com a il·lustració

Jaume Miravitlles fou l’artífex d’un funcionament impecable del Comissariat de Propaganda, que estenia les seves activitats a tots els terrenys possibles, des de la ràdio i el cinema a les publicacions de tot tipus: infantils, d’història, d’art, de religió, de fotografia, d’obra plàstica, cartellisme, revistes... Aquesta activitat a més fou sistemàticament documentada i arxivada el que ha permès a l’actualitat fer-ne una reconstrucció ben vertebrada.

Article del segon número sobre la situació dels refugiats que arriben a Catalunya

D’entre les seves produccions en destaca una de ben primerenca, la revista que avui us presentem: Nova Iberia. Se’n publicaren només quatre números (de fet tres, però el darrer comptava per dos, el 3 i el 4) entre el gener i l’abril del 1937 i se suposa que els fets de maig impossibilitaren l’aparició del número 5, que estava anunciat i que havia de ser una monografia gràfica de la guerra actual. S’anunciava que la part gràfica tindria més força que la literària, reduint els textos a comentaris epigràfics. Aquest número anunciat no es publicà mai, però sí la sèrie de Visions de guerra i de reraguarda. Història gràfica de la Revolució que hem de suposar que substituí la revista que avui comentem.

Tercer i quart número amb la portada il·lustrada per Commerlan

Mirant la Nova Iberia el que més sobta és el desplegament de luxe enmig de la guerra. Fou editada en gran foli (36 x 26 cm.) amb un molt bon paper de gran gramatge (que contrasta amb les publicacions de l’època) i a més no acceptava cap mena de publicitat, de cap tipus. Només a la contraportada de les cobertes hi ha la publicitat institucional dels mapes territorials de Catalunya, de divisió sanitària i de les biblioteques públiques editats per les diferents conselleries.

Sumaris dels tres (quatre) números de Nova Iberia

Plàsticament representa potser el punt culminant de l’estètica republicana ja que tant la part tipogràfica (s’utilitza una tipografia serif però de caràcters arrodonits i amples o cal·ligrafies manuals ben diverses per a l’encapçalament dels articles) com la de disseny gràfic són d’una modernitat aclaparadora. Cadascun dels articles té un tractament independent, uns amb més gràcia que d’altres, però sempre intentant donar personalitat a les pàgines. De fet, en el primer número és on es va abocar més imaginació i solvència gràfica. Els sumaris mateix són una prova eloqüent d’aquesta manera de fer.

Publicitat de la revista apareguda a la premsa i en cartells i l'àlbum del Comissariat de Propaganda on es fotografiaven totes les aportacions que es feien. En aquest cas es mostren les revistes de Nova Iberia com si d'una natura morta es tractés

El nom de la revista estava inspirat en la revista Iberia del 1914, la que va publicar el cal·ligrama Guynemer de Junoy, promoguda per Claudi Ametlla per donar suport a la causa aliada durant la Primera Guerra Mundial. Aquesta revista havia estat editada en català, castellà, francès i portuguès per ser distribuïda per Europa com una mostra més del suport català a la causa aliada. Així, doncs, quan Jaume Miratvilles va concebre el títol de la nova revista va manllevar el títol d’aquella que havia donat suport a la causa aliada, perquè en certa manera aquesta revista també estava pensada per ser distribuïda a l’exterior. Per aquest motiu n’hi ha exemplars en català, castellà, francès i anglès, ja que estava pensada per ser distribuïda internacionalment a través de consolats, ambaixades i punts de venda diversos a Catalunya,Espanya i la resta del món.

Articles de la segona revista amb el de Torres Clavé dedicat a la Casa Bloc i els habitatges socials

Tot això ens indica que el que es perseguia era donar una sensació de normalitat, on no n’hi havia, tant a l’interior com a l’exterior del país i de donar una imatge diametralment oposada a la que alguns mitjans de comunicació estrangers donaven de l’Espanya del bàndol republicà. Per això s’intentà en tot moment parlar del patrimoni que se salvaguardava (enfront de les notícies de destrucció patrimonial sobretot eclesiàstica) i de les realitzacions polítiques i socials que havia engegat el govern de la Generalitat, com es pot veure en l’article dedicat a la Casa Bloc, a la cura dels refugiats de guerra, a la lluita contra l’analfabetisme o la cura dels infants i la gent gran.

Articles de propaganda política escrits per Pere Català i Pic i Jaume Miravitlles en la primera revista

Jaume Miravitlles mateix, en el seu article El moment actual definia el moment que s’estava vivint amb un curiós optimisme i definia la revolució com a Revolució del bon gust, perquè s’ha fet sota el signe de l’esperit, perquè l’han feta uns homes que tenien molt a perdre: tot un patrimoni espiritual, tota una riquesa de civilització que els moros, els aventurers del Terç i els nazis amenaçaren amb llurs potes brutes de fang i de sang. I aquesta revolució del bon gust de què parla és la clau per entendre no només aquesta revista sinó tota la producció que va fer el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana.

Articles del tercer i primer número

Aquest projecte fou dirigit pel fotògraf Pere Català i Pic (el del cartell d’Aixafem el Feixisme qui s’encarregà dels aspectes estètics i compositius. La revista D’Ací i D’Allà fou una de les fonts d’inspiració d’aquesta nova revista com veurem tantes vegades en l’època republicana, malgrat que el llom no estigui relligat amb l’espiral que caracteritzava D’Ací i D’Allà. La selecció dels redactors de textos anava des de polítics a intel·lectuals (Dolores Ibarruri, Nicolau M. Rubió, Eduard Fontseré, Lluís Companys, Josep Tarradellas, Francesc Galí, Bosch Gimpera, Pompeu Fabra, Pere Corominas, Pere Català i Pic, Carles Riba, Torres Clavé, Jaume Miravitlles, Alfons Maseras, Romain Rolland, Ramon Vinyes...) que signaven la seva col·laboració. Temàticament el primer número fou un petit piscolabis de col·laboracions mentre que el segon fou dedicat sobretot a la sanitat pública i el tercer i quart a la cultura.

Pàgina del segon número amb un fotomuntatge avantguardista de Josep Sala

La part gràfica, però, no va tenir el mateix reconeixement que la part literària. Malgrat que la majoria d’il·lustradors sí que signaven (Antoni Clavé, Francesc Domingo, Joan Commeleran, F. Almuni, B. Santsalvador, Joaquim Serra i Sim (Rey Vila) n’hi ha alguns que no ho van fer, entre els que podem endevinar Josep Obiols. Menys sort encara van tenir els fotògrafs dels quals només signa Josep Sala, antic director artístic del D'Ací i D'Allà. Els altres, incloent-hi el director Pere Català i Pic passen desapercebuts, sense signar. Malgrat tot sabem que hi ha fotografies de Gabriel Casas i de Margaret Michaelis el que demostra que l’autoria fotogràfica no tenia el reconeixement que té en l’actualitat.

Articles del tercer número

Quan hom observa la revista, independentment dels col·laboradors que hi hagués, té la sensació que el Comissariat de Propaganda va intentar tirar endavant una publicació de prestigi, o directament de luxe, que no s’adeia a les circumstàncies de la guerra i és una llàstima que en els escrits que Jaume Miravitlles va escriure no expliqués per quins motius la revista no va passar de quatre números quan el cinquè ja estava anunciat i en preparació. Però ja se sap que si en temps diguem-ne normals les coses de la cultura van com van, en temps de guerra...

Articles del primer número

BIBLIOGRAFIA

VARIS AUTORS. La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939). Barcelona, Viena Edicions, 2006.

VARIS AUTORS. Revistas y guerra.1936-1939. Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, 2007.

Articles del segon número amb una il·lustració atribuïble a Josep Obiols

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva proclamació

Els kammavaca de Birmània (s. XIX), la sofisticació d’Orient

2011-07-11T08:30:00.051+02:00

Amb aquest apunt comencem el quart any de Piscolabis Librorum i, com marca la tradició del bloc, també s’escau el canvi de capçalera. De manera que amb l’apunt present desvetllem quin llibre l’ha presidit aquest darrer any. Precisament el darrer any és quan el ritme de publicació ha baixat respecte dels anteriors per acumulació de feina, però em sembla que continuarà aquest nou any. No sento però sense cap mena de remordiment sobre la feina feta. Val més menys producció però que continuï disposant d’unes il·lustracions i un text que pugui ser útil a algú que cerqui informació concreta. Així doncs, em tindreu, si no passa res de nou, un any més publicant més o menys cada quinze dies. Ara bé, aquest agost tinc clar que no tinc temps de fer una sèrie temàtica d’apunts com faig fer els dos anys precedents com un intent de no deixar la catosfera orfe. Segur que d’altres ja ho faran.

Com hem dit, l’apunt d’avui està dedicat a la il·lustració que tot aquest any ha servit de capçalera i ens parla d’un dels llibres més especials que tenim a la biblioteca familiar i que va ser un altre obsequi dels nostres bons amics Lluís i Lluïsa. Ells, tant sabedors de ja fa anys de les meves dèries bibliòfiles, com jo de les seves viatgeres, me’l van portar de Myanmar, tradicionalment anomenada Birmània. El format allargat i de mides notables (11 x 55 cm.), fan que no el tinguem en cap lleixa sinó sobre el moble, presidint, com si fos en un altar, els altres llibres.

Cobertes de teca

El llibre no només és peculiar per les dimensions atípiques que té, sinó també per la manera d’estar fet. Les cobertes, encara que no sigui evident, són de fusta de teca i les pàgines de fulles de palma, com el que varem veure ja fa un temps i que provenia de la zona tàmil de l’Índia. Sobre aquestes bases de fusta de teca i fulls de palma els artesans encarregats de l’elaboració li donen una sèrie de capes de laca sobre una base daurada, el que el converteixen en un llibre brillant. La capa de laca té el seu relleu, sobretot la laca negra de les lletres, de tal manera que crec que algú que conegués l’idioma en el que està escrit, el pali, podria llegir el llibre a cegues.

Primeres pàgines escrites

L’estructura d’aquests llibres sempre és semblant, amb petites variacions. També hi ha altres aspectes que són comuns, com una concepció simètrica pel que fa al davant i el darrera del llibre. Les cobertes de teca bisellades per les vores que relliguen el llibre (mai tan ben dit perquè un cordill travessa les cobertes i tots els fulls) tenen una decoració de tipus geomètric i floral.

Pàgines centrals

Els primers i els darrers fulls del contingut (els de respecte, podríem dir) tenen només una decoració semblant a les cobertes, però en aquest cas dintre dels cercles hi ha una estilització d’ocell. Els primers i darrers fulls escrits tenen als extrems aquesta mateixa decoració, mentre que als fulls centrals tot l’espai és per a una bigarrada lletra quadrada anomenada magyi-zi. Els fulls centrals, a diferència del primer i el darrer full, estan completament coberts de text, escrit en una polida cal·ligrafia arrodonida negra. La bellesa d’aquesta cal·ligrafia pali és tota una revelació per a algú com jo, fascinat per les cal·ligrafies malgrat l’alfabet em resulti inintel·ligibles.

Coberta de teca (interior) i pàgina de respecte guarnida

Però, quina era la funció d’un llibre d’aquestes característiques i que, pel sovint que se’n troben exemplars en el mercat, hem de convenir que es tracta d’un llibre àmpliament difós i molt i molt copiat? Doncs eren llibres destinats a ser obsequiats als fills que es feien monjos budistes a Birmània dintre de la branca Theravada. Els textos són nou Khandakas del Vinaya Pitaka en pali, una espècie de reglamentació de com s’ha de pregar i la preparació espiritual que predisposi al monjo a la concentració en la pregària. L’origen d’aquests textos sagrats pels birmans es troben en el s. X però la seva ornamentació tan sumptuosa no es produí fins el s. XIV quan es troben els primers exemplars lacats, en aquell moment sobre tela. La forma definitiva del llibre, però, data de la dinastia Konbaung (1752-1885) malgrat que la majoria dels exemplars conservats daten, com ara aquest, de finals del s. XIX i principis del s. XX, quan problemes entre aquesta branca del budisme i els colonitzadors occidentals van impedir la continuació d’aquest costum sumptuós. Excepcionalment, i en casos de famílies molt riques, alguns kammavaca podien tenir fulls d’ivori o de coure en comptes de fulls de palma.

Capsa de kammavaca (Col·lecció Melikian) i sarsekyo (Col·lecció Michael Backman Ltd.)

Els kammavaca es llegeixen horitzontalment d'esquerra a dreta i les pàgines estan relacionades a través d’una numeració a base de lletres de l’alfabet pali. Són llibres delicats, que requereixen tenir-hi un tracte curós per la fragilitat del material i l’ornamentació. Es consideraven tan sagrats que les dones no podien tenir-los a la falda per llegir-los. Malgrat que aquest exemplar no ho tingui, molts d’aquests llibres anaven embolicats amb teles provinents de vestits d’algun parent honorable o de monjos considerats sants. Un cordill teixit, anomenat sarsekyo, que contenia pregàries acabava de relligar tot el conjunt, que era custodiat dintre d’una capsa de teca, també decorada.

Si sempre passa que les fotografies no permeten gaudir del tot de la resolució estètica d’un llibre, en aquest cas encara és més cert. Tant el daurat, com el relleu i la finor de la superfície del lacat, no queden reflectits en aquestes imatges. Malgrat tot ens aproximen a la bellesa d’un llibre singular dintre de les grans variacions que tenen els llibres orientals.