Fata Morgana Usa de Josep Renau, a l’altre costat del mur

La gran desfilada

Avui fa vint anys que va caure el Mur de Berlín i tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò. Els que ho vam viure en directe, a través de la televisió, ens sembla que va ser ahir i encara ens sembla impossible que un statu quo com el que hi havia, caigués a una velocitat tan vertiginosa. Als meus alumnes, quan els explico a classe d’història aquest fet cabdal del s. XX, s’ho prenen amb una distanciació absoluta, com quan estudien la unificació italiana (1859-1871)... sense poder, moltes vegades i en general, copsar la transcendència d’aquest fet històric: un més per a estudiar! I prou...

Miss bistec de Chicago

Per als que tenim una certa edat (tampoc no tant, tot sigui dit de pas), aquests canvis sobtats ens van deixar bocabadats, perquè pocs anys abans ningú no ho podia preveure. L’enfonsament de tot un sistema fonamentat en una utopia, a criteri de gairebé tothom mal aplicada, impactà a tot arreu, perquè la Guerra Freda semblava eterna. Com la majoria de persones que vivíem a la part occidental, poc sabem del què passava a la part oriental, ben closa darrera el mur ...

Un dels casos de propaganda política a favor del règim comunista i en contra de la societat capitalista, que es va fer precisament a l’Alemanya Oriental, fou el que portà a terme el valencià Josep Renau, amb el seu recull de fotomuntatges titulat fata morgana USA.

Final feliç

La vida de Josep Renau és una vida molt pròpia del s. XX, el segle de les ideologies. Va néixer a València el 1907 i de seguida es vinculà al món de l’art, fent una mica de tot però destacant com a dissenyador de portades i il·lustracions per a la Editorial Estudios, on realitzà alguns fotomuntatges, ja el 1929. Vinculat al Partit Comunista des del 1931, en esclatar la Guerra Civil fou nomenat codirector (juntament amb el també valencià Max Aub) del diari Verdad. També fou nomenat Director General de Belles Arts i se li encarregà salvaguardar el patrimoni artístic nacional durant la Guerra. Mentre era encarregat de la propaganda política, va dur a terme una tasca molt variada que va incloure fets com ara confeccionar uns fotomuntatges dels 13 punts de Negrín, muntar el Pavelló Espanyol de la República a l’Exposició Internacional de París del 1937 -on s’exposà el Guernica de Picasso entre altres- o encarregar la Cartilla antifascista escolar a Mauricio Amster.

Moloch Hollywood

El 1939 marxà cap a l’exili a Mèxic, on connectà amb els muralistes mexicans (Siqueiros, sobretot) i entrà en contacte directe amb els EUA. A Mèxic, des del 1940, anà retallant fotografies de les revistes americanes Life, Fortune, The New York Times, constituint tot un arxiu que li serviria per treballar en el projecte d’una publicació de fotomuntatges que posés en entredit l’American Way of Life. A Mèxic, per subsistir es dedicà al disseny gràfic i sobretot destacà com el gran cartellista de l’època amb una producció ingent de cartells de cinema... autèntiques meravelles, molts d’ells.

Guardes de paper i enquadernació en tela de fata morgana USA

Cansat de la vida inestable dels autònoms i d’estar al servei de la publicitat capitalista, el 1958 es va instal·lar a la República Democràtica Alemanya on retornà a l’ortodòxia marxista i passà a ser un artista del poble amb sou a càrrec de l’estat de la RDA. Aquí, amb les mans lliures (no tenia problemes de censura ja que era un artista afí al règim) i amb l’economia solucionada, es proposà de publicar el que a Mèxic no havia estat possible, la seva obra mestra dels fotomuntatges: fata morgana USA. Així, doncs, el 1967 publicà en edició bilingüe alemany-anglès, a l’editorial Eulenspiegel Verlag, el seu recull de 40 fotomuntatges destinats a la propaganda política antiamericana en dimensió foli (30 x 25 cm.). El llibre tenia unes guardes de tela amb el símbol del dòlar ($) i amb unes sobrecobertes amb el fotomuntatge titulat El més gran del món.

6 d'agost de 1945: L'era atòmica serà una era americana (President H.S. Truman)

Aquests fotomuntatges tenen una gran influència de John Hehartfield i altres artistes del dadaisme de l’època d’entreguerres, a més d'artistes Pop Art del moment. Les figures són retallades amb gran exactitud, el que li dóna una gran polidesa visual i -a diferència dels altres mestres del fotomuntatges- hi introdueix el color combinat amb el blanc i negre. A més, les fotografies trenquen el camp o marge, hi introdueix deformacions òptiques i hi utilitza espais contraposats. Cada obra ocupa una doble pàgina, a la de la dreta (amb numeració senar) hi ha el fotomuntatge pròpiament dit, mentre que a la esquerra (pàgina parell) hi ha el títol i, sovint, fotografies i textos complementaris (en alemany i anglès) per fer més entenedora, si cal, la composició artística. En definitiva, el resultat és una mena de barreja de dadaisme i pop art.

Festa sorpresa en el museu Metropolità

La temàtica de l’obra, concebuda com una unitat i no com a fotomuntatges independents, és un atac directe a la ideologia americana. De fet, fata morgana vol dir gran miratge i Josep Renau coneixia perfectament “el gran miratge” des de la seva etapa mexicana. Per això, en els fotomuntatges parla del concepte de l’amor, l’alienació de la dona, el colonialisme, el racisme, la tecnologia, el militarisme, la guerra de Corea, el Ku-Klux-Klan, la cacera de bruixes del senador McCarthy, la pena de mort, la societat de l’opulència... tot plegat amb un humor molt àcid (a la manera de Heartfield) i utilitzant la paradoxa per fer arribar amb nitidesa el seu missatge.

Capitalisme popular

Aquestes imatges mistificades del món contemporani capitalista li donen una pàtina de Sodoma i Gomorra, com a civilització de la perversió en tots els sentits. En contraposició a la publicitat comercial i turística, la vida als EUA és força més complexa, contradictòria i dramàtica que no voldrien admetre els promotors i apologistes de l’American Way of Life. Aquest llibre tracta d’aquesta gran confusió propagandística; no aspira, doncs, a oferir una valoració o anàlisi global de la realitat nordamericana en conjunt, sinó que és voluntàriament parcial. De manera que aquest llibre és una autèntica obra d’art de la propaganda política de la Guerra Freda, en aquest cas, contra els EUA.

Fora les mans de Cuba!

Aquesta primera edició es veié seguida de dues més. Una en castellà publicada el 1977 per Gustavo Gili, quan Renau va poder tornar a Espanya –si bé ho feu únicament de manera esporàdica, ja que continuà vivint al Berlín oriental, que és on va morir- i es van començar a organitzar exposicions de l’artista i una darrera, la del 1989 de l’IVAM de València que podríem considerar la definitiva, malgrat que Renau ja havia mort anteriorment, el 1984. Cal considerar-la l’edició definitiva perquè Renau ja havia donat la seva obra a la Fundació Josep Renau que, al mateix temps, havia dipositat tots els fons a l’IVAM perquè els gestionés aquesta institució pública. En motiu de l’exposició que s’organitzà -i d’acord amb la voluntat que havia expressat Josep Renau- en comptes dels 40 fotomuntatges de la primera edició se n’editaren 69, dels 100 que Renau havia previst com a obra unitària. Fou així perquè Renau mateix no estava satisfet de tots els fotomuntatges i acabà per decidir que el conjunt definitiu constés només de 69 obres. A més, el títol es veié ampliat amb un petit subtítol aclaridor: The Amercian Way of Life. Devia considerar que només Fata Morgana USA era poc aclaridor de les intencions polítiques de l’obra. Aquesta edició es va publicar en valencià i anglès.

Tots els homes són creats iguals...

Josep Renau no amaga l’objectiu propagandístic de la seva obra quan en l’epíleg diu que l’autor se sentiria ben satisfet amb la seua obra només que el lector hi descobrís pel seu compte allò de pervers i inhumà que hi ha en els signes confusius, brillants i fascinadors del Way of Life, que esclavitza en major o menor mesura milions de persones dins i fora dels Estats Units. Aquest és l’objectiu fonamental del llibre.

El vell i el nou

És curiós que Renau morís el 1984 (enguany ha fet 25 anys), pocs anys abans de la caiguda del Mur de Berlín. Sempre he pensat que per a molts dels que van creure que el comunisme era la solució definitiva als mals de la humanitat i que l’aplicació duta a terme en alguns països era el camí per aconseguir-la, morir abans que s’ensorrés tot en quatre dies els va ser gairebé una benedicció, si això és pertinent de dir d’un comunista convençut com ell.

El President parla sobre la Pau

PD. Aquesta setmana sortegem, com a vegades també fa en Guillem Carbonell, un llibre de la darrera edició del Fata Morgana USA, The Amnerican Way of Life del 1989, publicat en ocasió de l’exposició celebrada a l’IVAM, i que fou l’exposició inaugural del Centre. Si voleu participar en el sorteig només heu d’enviar un email o deixar un comentari i deixat dit que voleu participar en el sorteig. Unes mans innocents escolliran el paperet amb el nom de l’afortunat o afortunada i el guanyador serà anunciat el proper dilluns i se li farà arribar el llibre. Heu de deixar el vostre email per poder-nos posar en contacte amb vosaltres en el cas que us toqui.

BIBLIOGRAFIA:

FORMENT, ALBERT i altres. Josep Renau. València, IVAM, 2004
RENAU, JOSEP. Fata Morgana USA. The American Way of Life. València, IVAM, 1991
http://www.centenariorenau.com
http://www.margencero.com/lumiere/renau/remau_articulo.Htm

Colección de Epitafios del 1842, la poesia de la Mort a Barcelona

Aquest bloc té un secret. És algú que prefereix l'anonimat, que corregeix amb paciència cada apunt i hi aporta la seva visió i el seu esperit crític. Suporta les neures d'un bibliòfil, aprecia com a obsequi d'aniversari un llibre com el que comentem avui, perquè també li agraden els llibres i perquè comparteix algunes de les meves neures i sap que és el millor obsequi que sóc capaç de fer... A ella va dedicat aquest apunt.

Que la mort impacta i ha impactat la humanitat és una realitat inqüestionable. De fet, hom diu que podem interpretar que l’ésser humà és humà des del moment que hi ha enterraments rituals, perquè aquest fet implica que hi ha un pensament abstracte -la reflexió sobre la mort- que ens separa dels animals. A partir d’aquest moment la humanitat ha volgut preservar el cos de la intempèrie i preservar la memòria dels difunts a través dels monuments més diversos.


Els monuments més modestos dedicats a la memòria dels difunts són els nínxols dels cementiris, en els quals els nostres avantpassats resten apilats -en un ordre perfecte- uns sobre els altres. Els familiars, per preservar la memòria del difunt, han col·locat davant d’aquests nínxols una placa commemorativa amb diverses inscripcions, normalment el nom i algunes altres dades. Antigament, però, hi havia més el costum de preservar aquesta memòria a través d’epitafis amb el nom del difunt i algun detall personal. Precisament el llibre del que avui parlem és un curiós recull d’aquest difícil art literari.

Portada amb elements tipogràfics

La Colección de epitafios del cementerio general de Barcelona fou publicat per la “Junta administrativa del Cementerio general de Barcelona” el 1842 a la impremta d’Antoni Brusi. En un format de mig foli (20 x 14 cm.) aquest recull d’epitafis compta amb una esplèndida portada composta d’elements tipogràfics i una litografia de Bodin que reprodueix la façana del cementiri dissenyat per l’arquitecte italià Antonio Ginesi, en el qual podem observar com era aquesta façana abans de les reformes que en canviaren alguns aspectes i en el qual veiem molt destacades les dues piràmides laterals que es convertiren en símbol de monument funerari. Aquest cementiri, el primer que es feu a Barcelona com a tal, era fora muralles i continua avui en ús amb un projecte de reformes i millores en execució. Té una extensió notable, uns cinquanta mil m2 i més de trenta mil sepultures. Actualment du el nom de cementiri del Poble nou, però també s’havia dit Cementiri Vell o de l’est.

Epitafis amb el d'una partera

El llibre en qüestió, però, va ser publicat amb la finalitat de millorar el cementiri ja que la junta administrativa veia que anava de mal en pitjor, tant des del punt de vista estètic com literari. Així, en la seva Advertencia preliminar pretenia desterrar el monótono y vulgar aquí yace, que parece ser el último esfuerzo del talento de nuestros compatriotas en la redacción de las cuatro mil y mas inscripciones esculpidas en nuestro Cementerio, bien diferentes de la que leemos en otros, muchas de las cuales arrancan lágrimas de la mas deliciosa ternura por sus ideas y modo de espresarlas, y ninguna buen seguro contienen los despropósitos ortográficos y de otras clases que tan poco favor harian al estado de cultura de nuestra Capital.

Des de l’any 1836 la Junta va crear un comitè d’examen de les inscripcions que hom volia col·locar i fins i intenten anar introduciendo y aumentando el buen gusto en la calidad y ornato de las lápidas sepulcrales (con destierro de las de azulejos que tan perjudiciales eran), se nota igualmente una mejora en la composición de los epitafios, de manera que pertenecen á la última época la mayor parte de los que componen esta coleccion. Si ara veiessin el cementiri amb tot el mostrari de marbres, vidres, acers inoxidables, flos de plàstic, fotografies... s'escandalitzarien, i és que fins i tot en els cementiris hi hauria d'haver normatives urbanístiques estètiques com les que es van intentar amb aquest llibre. Però si no n'hi ha ni en les cases on vivim, què hem de fer on morim!


Així, aquest llibre pretenia ser, sense embuts, un model per a futurs epitafis quan diu que aquí hallarán los padres, los hijos, los esposos, los hermanos, los amigos, ideas y sentimientos adecuados para recordar las gracias y vitudes de las prendas mas queridas de su corazon. De fet, els aproximadament 150 epitafis que conté són un autèntic mostrari de totes les diverses pèrdues de familiars i amics. Al final del llibre hi ha un llistat dels difunts més destacats que hi reposen, una petita història de la construcció del cementiri i un balanç econòmic de la Junta.

Epitafis entre els que hi ha el d'Antoni Brusi, introductor de la litografia a Espanya.

A mi personalment, que m’agrada passejar pels cementiris (si, ja sé, sóc raret...) i m’agrada llegir les làpides i observar curiositats (tampoc ho faig cada dia!) m’han cridat l’atenció unes quantes inscripcions del llibre. En primer lloc les làpides dedicades a pare i fill de la dinastia dels Brusi, introductors de la litografia a Espanya i editors del Diari de Barcelona i d’aquest llibre. A més hi ha enterrat l’arquitecte neoclàssic Antoni Celles que va criticar aferrissadament l’arquitecte italià Antonio Ginesi per utilitzar elements no clàssics al cementiri, com les ja comentades piràmides i alguna altra simbologia oriental, ja que creia que això sortia del cànon clàssic. El pobre Celles finalment fou enterrat en un recinte pel qual es barallà i protagonitzà una sonada polèmica a l’època.

Epitafis amb el de l'arquitecte Antoni Cellés que fou enterrat en el cementiri que tant criticà per la seva estètica.

Després n’hi ha d’altres que corprenen per la seva cruesa, per la seva resignada acceptació o enfrontament a la mort, o per la descripció apassionada del difunt. A mi personalment n’hi ha dues que em tenen el cor robat. Una, és la làpida feminista de la nena Francesca Barris i Vidal, de dos anys, la que correspon al nº 738 i l’altra és la de l’àvia Maria Pujol i Marcè, de 83 anys, en la qual consta una estadística de la seva família (en total té 173 descendents) amb la relació dels morts i vius en el moment de la seva defunció. Són dos exemples d’una gran contundència i que ens expliquen més de la vida quotidiana del moment que molts llibres sobre l’època.

Epitafis amb el de Maria Pujol i Marcè, àvia de 83 anys, amb l'estadística dels seus descendents

En fi, un llibre que ens permet passejar per la història del segle XIX contemplant els neguits i les angoixes del seu temps i ens fa copsar que la mitjana d’edat dels difunts era molt baixa. Fins i tot algun epitafi contradiu la gent que afirma que antigament ja estaven acostumats a la pèrdua de nens petits i que no afectava de la mateixa manera com ho fa ara! Veient les làpides dedicades a infants podem fer-nos el càrrec que una cosa és l’acceptació de la mort com un fet normal, sigui causada per vellesa, un accident o una malaltia i l’altra és la desesperació amb que s’afronta la pèrdua d’un infant.

Epitafis amb el de Maria de la Concepció Marrugat de 2 anys, un al·legat feminista en ple s. XIX

La veritat del 6 d’octubre, un llibre atzarós i una inscripció enigmàtica

A hores d’ara dono poca credibilitat a termes absoluts com “La veritat”... Potser l’edat em fa ser una mica escèptic sinó una cosa pitjor, cínic. Això ve a tomb pel títol del llibre que comentarem avui i la data històrica que intenta explicar, la del 6 d’octubre del 1934. En un país com el nostre en què les xifres rodones ens permeten recordar, commemorar o celebrar molts aniversaris, el setanta-cinc aniversari d’aquesta data ha passat gairebé desapercebut i només uns pocs blocs i alguna petita notícia de premsa li ha donat alguna importància. Res a veure, doncs, amb la parafernàlia que se sol organitzar per altres dates i altres commemoracions que també commemoren i analitzen altres “veritats”.


Potser podem trobar explicació en el fet que és una data incòmoda i que és interpretada per l’esquerra d’avui com un error polític i tàctic de primer ordre, que desmereix més que enalteix els participants en aquells fets, entre ells el President Lluís Companys. Per aquest motiu hom ha fet com si res no hagués passat, tant per un costat com per un altre. El fet que actualment es vegi més com un pronunciament o cop d’estat que no com a una revolta legítima respondria a aquest intent d’oblit i passar pàgina per part dels partits d’esquerra. Un cas paradigmàtic vinculat a aquests successos és el del General Batet que es mantingué fidel al govern central i sufocà la revolta a Catalunya (a Astúries fou el General Franco). Ja en el seu moment fou criticat per la dreta espanyolista, que li retreia la tebior en reprimir la revolta, i l’esquerra que li retreia haver-la sufocat. Curiosament el General Batet fou afusellat a Burgos el 1936 per haver tornat a estar fidel al govern de la República i no secundar el cop d’estat dels militars feixistes. Qui parlarà algun dia d’aquest general? O és que ara tampoc no toca?

Conscient que a mi també m’havia passat per alt aquesta commemoració, recupero un d’aquells llibres (en aquest cas un mig foli de 19 x 13 cm.) que tinc a la prestatgeria editats els anys 30 (encara no m’he acostumat del tot a l’euro, ni a dir del segle passat per referir-me a fets del segle xx!) que tenen en comú el fet que la portada és una petita obra mestra del disseny de cobertes. En aquest cas és anònima, ja que no està signada, però la vaig trobar molt representativa del moment en què tipografia i imatge es donaven la mà per crear una portada dinàmica i de gran resultat plàstic, amb només una impressió bicromada.


Haig de confessar, però, que el que em va convèncer a comprar-lo al Mercat de Sant Antoni ja fa un temps fou la seva inscripció, que li donava un plus de sentimentalisme que creia que no es podia perdre. No és una dedicatòria sinó una inscripció de la seva antiga propietària, na Caterina Sallarés (no he pogut esbrinar qui era!) que escriu a la portada interior: Aquest llibre es un regal que’m feu el jove Victor Viñas. Afusellat el dia 16 d’agost de 1936. Res més i tot en una frase que et deixa el cor i les llàgrimes glaçades. Què va passar? És el primer que ens ve al cap en llegir una cosa així. Dels protagonistes de la inscripció no n’he aconseguit informació per molt que he regirat però sí que n’he aconseguit dels autors del llibre, fet que ens pot portar a algunes pistes sobre la tragèdia viscuda en aquells moments.


Els autors del llibre, Joan Costa i Deu i Modest Sabaté i Puig, periodistes, ja van escriure un llibre anterior sobre els fets d’octubre a la ciutat de Barcelona titulat La nit del 6 d’octubre a Barcelona. En aquesta segona entrega es dediquen a investigar el què va passar en altres poblacions de Catalunya com ara Badalona, Sant Vicenç de Castellet, Lleida, Navàs, Sant Jaume dels Domenys, El Morell, Granollers, Girona, Sabadell, Palafrugell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Curiosament no parlen de Manresa, encara que també s’hi succeïren esdeveniments notables com ha constatat l’impecable bloc d’històries manresanes.

El repàs que fan els periodistes del que passà a la resta de Catalunya ajuda els autors a explicar la seva tesi que la proclama de Lluís Companys no fou un fet aïllat, sinó una situació de revolta obrerista durant la qual el president de la Generalitat acabà sent un titella al servei d’una revolta de classe. Els dos periodistes pertanyien a un tarannà d’intel·lectuals vinculats al catalanisme i al catolicisme i que podien militar en un ampli ventall sociològic que inclouria des de la Lliga fins a Unió Democràtica de Catalunya. És a dir, la dreta catalanista del moment. Escrivien allò que avui en diríem periodisme d’investigació en línia amb la premsa conservadora, al costat de periodistes de la talla de Josep Maria Planes, per exemple.

El llibre està prologat per Joan Anglada i Vilardebó, pare de l’escriptora Maria Àngels Anglada, que també estava vinculat als cercles catalanistes i conservadors de Vic. Davant aquest cúmul d’autors militants en el catalanisme conservador, i per la temàtica del llibre, hem de creure que els dos protagonistes de la inscripció del llibre també participaven d’aquest ideologia prou arrelada i d’ampli suport a la Catalunya republicana. Això explicaria la possibilitat que el malaguanyat jove Víctor Viñas fos, com tants d'altres, detingut i afusellat per un grup d’incontrolats en els primers dies de la Guerra Civil, sota l’acusació de ser de dretes o vinculat a moviments piadosos. No sabem exactament què va passar, però això és el més que plausible, ja que és el que va passar a molt gent. Aquest xicot, doncs, va regalar el llibre a na Caterina Sallarés (potser la seva promesa) com un acte de militància política, pocs mesos abans de morir.


La sort dels autors del llibre que comentem fou més o menys semblant entre ells i molt representativa del que passà a moltes persones de militància dretana una vegada començada la Guerra. Així, Joan Costa i Déu, per exemple, hagué de marxar corrent, arran de les primeres persecucions de persones vinculades a la dreta, i s’exilià a Gènova, on morí el 1938 als seixanta anys per causes naturals. Modest Sabaté per la seva banda també s’exilià, en aquest cas a la Catalunya Nord, on es dedicà als negocis i a promoure la cultura catalana durant llargs any. Fins i tot a l’inici de la transició intentà reconstituir la Lliga Liberal Catalana, però fracassà. Morí també a l’exili per la seva militància catalanista. I el prologuista, Joan Anglada, també fou perseguit durant la Guerra, fet que l’obligà a exiliar-se, i en tornar fou acusat de catalanista i represaliat pel franquisme.

Aquesta Veritat del 6 d’octubre es converteix així en un símbol de la desorientació que patí un segment molt important de la població de Catalunya que fou perseguida per la seva militància en partits de dretes i moviments catòlics durant la Guerra Civil espanyola, per part de milicians incontrolats, i després fou reprimida per les autoritats franquistes per les seves idees catalanistes.

D'aquest llibre, i també del de la Nit del 6 d'octubre a Barcelona, se'n va fer una reedició a càrrec d'Albert Balcells i editada per Cossetània Edicions la col·lecció Memòria del segle XX, el setembre del 2006.

Paris-Murcia del 1880 (i II), la rèplica satírica de La Campana de Gràcia

L’exemplar que tinc del famós Paris-Murcie està protegit per unes tapes de cartró que constitueixen una enquadernació casolana, a la coberta de les quals es fa constar el nom de la publicació: Paris-Murcie 1879. Res no indica, doncs, la sorpresa que ens espera en acabat, ja que al final de la publicació però separat per un full groc (igual que el de les guardes interiors) hi ha afegit -creiem que posteriorment a l’enquadernació, ja que està encolat pel llom d’una manera una mica barroera- un número especial de La Campana de Gràcia que conté una rèplica satírica del Paris-Murcie. Això sí, passa de les 26 planes de l’original a les 8 de la versió lliure.


Com hem vist en l’apunt anterior, la publicació solidària del Paris-Murcie fou un èxit de vendes i de distribució. A Barcelona sabem que Lopez Bernagossi el venia a la seva llibreria de la Rambla. Aquest llibreter era també l’editor de la revista satírica La Campana de Gràcia entre altres publicacions i edicions de diversos tipus.

La Campana de Gràcia era un setmanari de tendència republicana que feia oposició al govern de la Restauració Borbònica d’Alfons XII. Hem de tenir en compte que el 1875 Martínez de la Rosa havia imposat una altra vegada la monarquia borbònica de la mà d’Alfons XII i que el govern estava comandat per Antonio Cánovas del Castillo, el líder del partit conservador i home de confiança del rei.

Aprofitant l’èxit del Paris-Murcie, La Campana de Gràcia en feu una rèplica satírica, no pas per criticar aquesta iniciativa sinó per criticar un govern que des del punt de vista de redactors i dibuixants era totalment corrupte i inapropiat per al govern del país. Es tractava d’un número extraordinari, que trencava la periodicitat setmanal, ja que sortí al carrer quatre dies després del número anterior i tres dies abans del posterior.


Com que eren conscients de la problemàtica que comportava fer crítica i sarcasme a l’entorn d’una tragèdia com la de Múrcia, el número s’encapçala amb una advertència molt ben redactada sobre la qüestió, en la qual s’exposa clarament que aquesta publicació no pretén riure’s de la tragèdia sinó denunciar el mal govern i la gestió de la tragèdia que s’havia fet per part del govern conservador.


Aquesta publicació utilitza magistralment l’estètica del Paris-Murcie per presentar una sèrie d’articles i acudits dibuixats, molt bel·ligerants amb el govern i els seus líders. Així, la portada de la publicació -dibuixada pel gran Apel·les Mestres- plagia el dibuix de Gustave Doré i situa dalt de la teulada i enmig de la riuada Cànovas del Castillo, Alfons XII i altres líders del govern, al·ludint així a la inundació conservadora que envaeix el país. La signatura apòcrifa és també en clau sarcàstica com en tot el número, ja que signa l’obra com Gustavo Durarà y Poch i gravat per Dª Memoria del País. Al costat inferior esquerre del dibuix trobem el monograma d’Apel·les Mestres i per això li podem atribuir, sense cap mena de dubte.

Els articles critiquen les reaccions del govern davant del cas de Múrcia i, sobretot, insinuen el que actualment ja se sap: que la majoria dels diners destinats als damnificats no van arribar mai als necessitats, que es van fer fonedissos i van desaparèixer en bona part -com si d’una nova riuada es tractés- en aquest cas, a mans de la inundació conservadora com denuncia la publicació gracienca.

Els articles, però, no només critiquen tot allò que creuen convenient del tema de la inundació i dels diners recollits, sinó que fan un repàs, com tots els altres números de La Campana de Gràcia, de l’actualitat política del seu temps, vista des de la perspectiva republicana i progressista, gens d’acord amb el govern conservador.


Els articles, en fer referència a la més candent actualitat del moment i com que repassaven els diversos temes que afectaven tant els afers municipals com els afers estatals a vegades es fan difícils de seguir, malgrat que podem observar un fi humor i gaudir d’un estil de crítica que a vegades ja ens agradaria que hi fos en alguna publicació actual...

A més dels articles d’opinió i informació en aquest número s’incloïen rèpliques satíriques dels dibuixos dels artistes francesos però amb transformacions i al·lusions als polítics i a les diverses circumstàncies que el setmanari denunciava. A diferència de la portada, que està signada per Apel·les Mestres, com ja hem dit amb el seu monograma, aquests dibuixos no ho estan però hem de creure que també són d’ell mateix, tant per la qualitat com pel traç. Val la pena ampliar fotografies que acompanyen aquest text per veure’ls en detall i gaudir de l’humor del s. XIX, una època tant convulsa de la història d’Espanya.


Aquest humor gràfic és excel·lent perquè no perd validesa malgrat el pas del temps i perquè aconsegueix, tot aprofitant unes imatges de l’edició original francesa, recrear-ne unes altres canviant elements. A més, amb un peu d’imatge capgira el significat per crear-ne un de nou, ben impactant. Sempre he cregut que l’humor gràfic és molt difícil perquè no admet matisos i cal dir-ho tot amb poques paraules i de manera visual. Crec, sincerament, que en aquest cas això s’aconsegueix i que a més mostra un gran respecte per l’obra original i també per als criticats; un difícil equilibri.


És per aquest motiu que l’article dedicat al Paris-Murcie l’he dividit en dues parts perquè cadascuna té una entitat pròpia. Si en el periòdic original es pretenia unir els màxims esforços per a una causa tan noble com la solidaritat amb qui ho ha perdut tot, la rèplica humorística és reivindicativa i esclaridora de les circumstàncies, sense anar contra els damnificats sinó contra el govern i les seves corrupteles. En conclusió, crec que La Campana de Gràcia i els seus col·laboradors assoleixen perfectament els objectius d’aquesta difícil empresa.

Si fem una anàlisi d’altres gran moments de solidaritat internacional amb els damnificats per grans cataclismes naturals, ens adonem que aquest no va ser un cas singular, sinó que sovint quan els ajuts són recollits i administrats pels governs de torn, la desviació dels fons està gairebé garantida. Un dels casos més famosos del segle XX va ser, per exemple l’enriquiment –encara més- de la família Somoza arran del terratrèmol de Managua, l’any 1972. Les ONG van néixer, doncs, per escapar al control estatal i garantir que l’ajut arriba als destinataris. És per això que la transparència i la honestedat són tan importants en aquestes organitzacions i que la seva tasca és gairebé sempre insubtituïble, malgrat que com diu la dita: Hi ha de tot a la vinya del Senyor!