dilluns, 26 de setembre del 2011

3 al Pol (1934) d’Àngel Ferran i Quelus, un conte juvenil per a adults


Molts dieu que gràcies a aquest bloc apreneu coses que abans no sabíeu. Doncs jo us haig de confessar que encara aprenc més, quan faig un apunt, descobrint el que envolta els llibres que ja fa uns anys vaig comprar i que em tenen el cor robat. Aquest és un dels casos més clars de cor robat i que només després, buscant informació sobre els seus autors, he pogut descobrir la seva autèntica dimensió, tant pel que fa al text com a les il·lustracions.

 

En certa manera també és un llibre que malgrat ser d’humor, i del bo, em posa trist perquè és la fidel imatge del que hauria pogut ser aquest país i va quedar estroncat. Els seus autors, com tants altres, patiren l’exili i això impossibilità que fossin intel·lectuals reconeguts posteriorment. La seva participació en la premsa del moment (un fent articles i l’altre il·lustracions i acudits) ha estat la causa que aquest fos gairebé l’únic llibre personal que publicaren i si tenim en compte que només he localitzat en institucions públiques dos exemplars, un a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i l’altre a la Biblioteca del Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca, la cosa no pinta gaire bé perquè puguem sortir d’aquest cul-de-sac del desconeixement que es té del llibre i els seus autors. Així, doncs, una reedició seria una de les millors notícies que podríem tenir.

 

Però, què té d’especial aquest llibre de portada tan original titulat 3 al Pol o 3 al Polo en la traducció castellana? És de format quadrat (23,5 x 24 cm.), el fet que sigui un conte juvenil (malgrat que té dobles lectures per a adults), que sigui d’humor i amb unes il·lustracions no carrinclones i de colors intensos... en fan un llibre molt original per l’època que es va publicar, 1934, malgrat que no consti al peu d’impremta. Ja des del disseny de la coberta, en cartoné, és un llibre que crida l’atenció tant per la tipografia manual com per la il·lustració, malgrat que m’agradi més la il·lustració de la portada interior.

 

L’edició, molt acurada, també és ben curiosa perquè la portà a terme una impremta, I. G. Montaner, que en principi es dedicava a publicar paperassa oficial per a l’Ajuntament de Sabadell i poca cosa més. La professionalitat d’aquest llibre en què s’utilitzen vuit tintes planes diferents (blau, groc, vermell, negre,verd, ocre, lila i taronja) per anar estampant les cinquanta-cinc il·lustracions (màxim cinc tintes per dibuix) ens fa posar en dubte que aquesta producció exclusivament burocràtica. Una etiqueta modernista de propaganda de l’editorial i la llibreria (dintre d’una estètica secezzione) enganxada a la contracoberta acaba de fonamentar aquesta sensació.

 

Però, qui fou l’autor del conte? L’autor fou Àngel Ferran, un periodista dels anys trenta, que Tomàs Roig el definí en una de les seves Siluetes epigramàtiques com:
Sec, llargarut i un xic coent, com un “fuet”. I tant flexible, que un gegant se’n faria un llaç per a la corbata.
Es nodreix d’acudits i de debats municipals. I cada dia creix un pam.

 

I Carles Sindreu (“La Publicitat”, 27 gener 1934), arran del present llibre digué que Àngel Ferran, en escriure el seu llibre 3 al Pol, ultra palesar la seva indiscutible “classe” literària i les seves qualitats d’humorista de gran to, ha demostrat que en ell hi ha aquell fons de puresa que ve a ésser el passaport que els infants exigeixen per a decidir-se a tractar l’autor d’un llibre com un dels seus.

 

Àngel Ferran fou un actiu periodista que durant els anys 30 publicà a “La Publicitat” i a la premsa satírica. Això ha provocat que la seva obra hagi quedat dispersa i sigui un autor sense obra -devorat pel periodisme. Recentment l’editorial A Contra Vent ha tingut l’encert de publicar un recull dels seus contes en el llibre Big Jack, el sanguinari, amb una bona introducció i un bon epíleg. Malgrat això la seva figura, que gaudí d’una certa popularitat a l’època, ens és totalment desconeguda perquè marxà a l’exili el 1939 i anà a Tolosa de Llenguadoc on fou detingut per la Gestapo i internat durant dos anys a camps d’extermini nazi. La seva salut malaltissa se’n va ressentir greument, passant d’un problema a un altre fins a morir, oblidat de tothom, a Tolosa el 1971.

 
QUELUS. "Autocaricatura" a Catàleg del 1r Saló d'Humoristes de Barcelona. Barcelona, Associació d'humoristes de Barcelona, 1933

El dibuixant fou Quelus, Miquel Cardona, que publicava també en la premsa satírica del moment (L’Esquella de la Torratxa, Papitu, El Borinot, L'Estevet -on es conegueren amb en Àngel Ferran-, El Senyor Daixonses i la Senyora Dallonses, etc.) i a revistes com D’Ací i d’allà, Patufet, El Virolet, La Mainada, Jordi. Curiosament, com passa amb Àngel Ferran, la dedicació de Quelus a l’humor gràfic el va apartar de la il·lustració de llibres ja que només ens consta 3 al Pol, la versió de Canigó amb adaptació d’Artur Martorell editada per Proa el 1929 i les il·lustracions d’un dels manuals pedagògics d’El llibre dels minyons de Joan Profitós. La seva col·laboració en revistes en temps de guerra i la il·lustració d’auques per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat el van fer exiliar fins anar a parar a Veneçuela on exercí una prestigiosa carrera d’antropòleg fins a la seva mort el 1968.


El conte de 3 al Pol és l’aventura de tres gentlemans d’un club londinenc (un científic, un militar i un rendista) que -farts del fred que fa a Londres a l’hivern- decideixen passar-lo al Pol perquè com a màxim hi farà el mateix fred. Adapten un vaixell perquè pugui tenir rodes i se’n van a l’aventura. Els passen mil i una peripècies fins a descobrir que, contra tot pronòstic, al Pol hi ha un microclima tropical i que hi viu una civilització que envia cigonyes amb nens cap a la resta del món. Tota la peripècia està farcida de petits contes de diversa intensitat i gràcia amb el fil conductor de l’expedició.

 

Les històries són un reguitzell d’ironies sobre la vida moderna, els invents, les expedicions científiques (recordem la competició entre exploradors de diferents països per arribar als pols de la Terra) i les obres literàries d’aventures a la manera de Jules Verne. Tot plegat està farcit de jocs de paraules, acudits humorístics, de notes molt surrealistes i tendres alhora que contrasten amb els contes que en aquell moment gaudien de gran èxit dintre el món de la literatura infantil i juvenil: les pàgines viscudes i altres contes a la manera del Patufet i principalment escrits per Josep Maria Folch i Torres. Aquest contrast és el que ens permet copsar la modernitat de la narració d’Àngel Ferran, malgrat que certes històries puguin resultar una mica desiguals tant en llargada com en intensitat.

 

Pel que fa a la il·lustració, Quelus -com a bon seguidor de la manera de fer de Xavier Nogués- opta per un dibuix humorístic, a voltes massa caricaturesc però que ja escau a la història narrada. En l’estudi que Arnal Ballester li dedica crec que es mostra massa dur amb Quelus i l’anàlisi que fa de les il·lustracions és potser massa exigent amb la professionalitat del dibuixant, potser per raó de la seva doble professió de docent i il·lustrador (és professor d’il·lustració de l’Escola Massana i un dels millors il·lustradors actuals, a criteri nostre). Les incoherències que li retreu, malgrat ser encertades, li pesen massa, i no li permeten apreciar la llibertat creativa de Quelus en contrast amb el que es publicava en aquell moment i crec que si aquest conte fos il·lustrat per Junceda, per exemple, no tindria part de la gràcia gràfica que té 3 al Pol, però indubtablement en tindria una altra que el faria completament diferent.


El llibre, de 112 pàgines, fa servir com a unitat compositiva la doble pàgina: ja que té el text a la pàgina esquerra i una il·lustració a la pàgina dreta, corresponent al que es narra en el text. Les il·lustracions, com ja hem dit, estan tirades amb un màxim de 5 tintes directes diferents, però combinades de tal manera que en resulten més colors per la superposició de tintes (per exemple el morat només hi és per la superposició de blau i vermell i el marró per la de rosa i verd). Cada pàgina de text compta amb un emmarcat de sanefa al·lusiva a la història general del llibre que es va alternant seguint quatre models diferents. Per a l’estampació de la sanefa s’utilitza una tinta de color diferent que a la pàgina anterior, fet que confereix al llibre una aparença de varietat més gran que la que té en realitat. Així, doncs, la utilització del color n’és una de les característiques principals i és el que fa que el llibre visualment sigui molt impactant, sobretot per les masses de color pla que Quelus distribueix en els dibuixos.

 

Com a conclusió podem dir que com a llibre és una fita dintre de la impremta catalana d’època republicana, tant pel contingut com pel continent. I en certa manera ens dol que un projecte com aquest no va poder tenir la continuïtat que hauria estat desitjable, en l’obra d’altres autors i il·lustradors, ja que s’hagués aconseguit una bona col·lecció de llibres trencadors amb la producció bibliogràfica catalana del moment.

 

BIBLIOGRAFIA:

BALLESTER, ARNAL. Àngel Ferran: 3 al Pol a “El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui”. Palma de Mallorca : Institut d'Estudis Baleàrics, 2008 (p. 139-142)

Castillo, Montserrat. Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants, 1905-1939. Barcelona, Barcanova - Biblioteca de Catalunya, 1997




 Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

45 comentaris:

  1. Allau,
    Em sembla que de moment d'hauràs de conformar amb Big Jak el sanguinari i altres contes publicats per A contra vent.
    L'edició facsímil ben feta d'aquest llibre degut als colors intensos plans suposo que és massa cara... de moment!

    ResponElimina
  2. Coincideixo amb allau, és preciós!
    el vull tocar!!!
    Home això no es fa!
    Ens hauras de confesar d'on treus aquestes petites joies...
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Rokins,
    Ja fa molts anys que el vaig comprar. Ara és incomprable com tot el que fa referència a llibres infantils (aquest no ho és però se'l qualifica així) d'abans de la guerra.
    I si, els colors empenyen a tocar-lo malgrat que el paper és de força mala qualitat.

    ResponElimina
  4. Això no és un llibre, és una llaminadura!!!

    ResponElimina
  5. Clídice,
    Això de la liberfàgia no ho toco però ben mirat...

    ResponElimina
  6. Magnífic apunt, que tinc pendent d'acabar de mirar amb calma. Perdona que no hagi donat senyals de vida. He tingut un estiu de campionat. He pensat molt amb el tema de les Vespres de Pujol. Sense el temps necessari per afrontar-ho, em sembla que val la pena deixar-ho reposar (ara ja és pràcticament impossible muntar-ho abans de final d'any) i em comprometo a reprendre-ho així que jo mateix m'hi pugui dedicar. El desembre començo una tesi sobre la Barcelona del XVIII i és possible que em pugui volcar personalment amb les vespres. A veure si poc a poc reprenc la vida a la blogosfera. Fins aviat!

    ResponElimina
  7. Bellerofonte,
    Ja vaig veure que havies estat abduït de la vida quotidiana amb la presentació de el treball del "Màster del Universo".
    Tranquil, sobre les Vespres, hi haurà temps de plantejar-nos el tema i fins i tot a veure si la situació econòmica millora per poder tirar endavant el projecte.

    ResponElimina
  8. A la vista d'aquest llibre no puc imaginar l'obra que hagin fet els seus autors en un país civilitzat!. Quantes coses ens va robar el franquisme!

    ResponElimina
  9. Alfonso,
    Quan vaig iniciar la idea de fer una sèrie dedicada a la República va ser perquè vaig constatar que el problema és que tot d'experiències embrionàries van ser capades des dels inicis. Recordem que la República en estat més o menys normal va durar pocs anys. Què hagués passat si no s'arriba a interrompre? És un futurible però el que si sabem és el que va passar després. Per això també vull mostrar els llibres dels primers anys del franquisme per ser-ne encara més conscients!

    ResponElimina
  10. Quina joia...però m'ha despertat un dubte: com imprimien el blanc sobre el paper de coberta i el de la portada interior? És una serigrafia?

    Per cert, les tipografies, també són fabuloses.

    Sort que t'agrada compartir els teus tresors...quedar-te'ls per tú sol, seria una maldat enorme ;-)

    ResponElimina
  11. Mira, realment, opino com tu, Galderich. És una pena que la victòria del franquisme tronquès el país i, particularment, la seva evolució sociocultural (tot i que també ho fèu amb l'economia i molts altres temes). En el cas de l'humor, sempre he estat de l'opinió, que, sinó hagués estat per la censura i la consegüent repressió, haguéssim desenvolupat un humor més intel·ligent que el que tenim avui dia. Acabada la censura apareix el destape i és comencen a fer bromes fàcils sobre sexe. D'acord, portavem quaranta anys, sene poder-ne'n fer, però hem avorrit el gènere fins degenerar-lo, valgui al redundància. Pot ser, sense la repressió, no dic que haguéssim arribat a "el fino humor inglés", pero pot ser no seríem més rucs que les comedies barates de Hollywood.
    PD. Aquí sempre si aprenen coses. Però, de fet, una mica a tota la bloggosfera. Continua estimant els teus llibres.

    ResponElimina
  12. Carme,
    El blanc és el paper. No s'imprimia el que si que hi ha és el gris molt suau.
    La funció d'aquest bloc és compartir l'estètica i el que en sé d'aquests llibres. No sé si seria maldat però no em veig llegint i remirant-me aquests llibres tot sol...

    ResponElimina
  13. Eduard,
    L'humor és una cosa molt complicada. Quin humor tindríem? Ves a saber però la veritat és que en Perich i companyia van saber desenvolupar un humor molt fi que res tenia a veure amb l'humor gruixut que en deien a casa.
    Jo crec que l'humor gruixut, i aviat parlaré del tema, també el portem a la sang i que el bo es saber-los combinar tots de manera equilibrada. El problema és quan algú és monotemàtic amb l'humor fi o amb el gruixut... Hi ha un moment per a cadascun dels humors!

    ResponElimina
  14. Me apunto con un ejemplar, cuando alguien se decida a sacar la edición facsimilar.

    ResponElimina
  15. Ha, ha... haurem de fer llista d'espera i a esperar que alguna editorial s'animi a fer un bon facsímil del llibre! Si el trobes per Mèxic en castellà o català, però, no dubtis en comprar-lo perquè segur que és d'algun exiliat.

    ResponElimina
  16. Quina cosa tan ferma. No sé com trobes aquestes mervelles.
    SALUT.

    ResponElimina
  17. Ropto,
    Ja fa força temps que el vaig veure i no em vaig poder estar de comprar-lo. Avui et demanen fortunes...

    ResponElimina
  18. Una valuosa troballa, novament, molt ben explicada i contextualitzada. Aquest amor pel llibre com a objecte va més enllà del seu format i el seu contingut: et porta, generós, a compartir realitats eclipsades per la realitat que ens cega. Les inciatives que van "provocar" fets culturals como aquest, la majoria avortades, abruptament, per conjuntures polítiques imposades, van fer pensar en una "Edad de Plata" llarga i fértil, europeitzadora... El que va passar a partir de 1936 ja ho coneixem: la bota va aixafar la renovació de l'humor, de la il.lustració, de la poesia, de la vida... Gràcies per fer present en aquest present el que va ser un present prometedor en un passat, cada vegada més oblidat (que vol dir, connivent amb un tall cultural que hem de procurar restablir al seu "fluir natural" -que ja será sempre artificial- en la mesura del possible, tal com tu estás fent a aquest espai). Com diu Benedetti a un dels seus haikus: "un exiliado / lo será de por vida / y de por muerte". Posant a la llum el que es va fer, podem facilitar que torni a viure, encara que ja sigui amb un ámbit artificial, com a mort, perquè viu fora de context, perquè no ha viscut la seva vida natural.

    ResponElimina
  19. Ábradas,
    El que s'intenta és aconseguir que siguem conscients que la República no fou una cosa unitària (hi havia mil formes i idees) com a concepte positiu ja que durant quaranta anys es va vendre (i es ven encara) que la "Unidad" era l'única força vàlida.
    Si aconseguim treure a la llum els diversos plantejaments que hi havia aconseguirem que tot plegat torni a viure. El que hagués passat sense el cop d'estat del 36 és només un futurible però el que si és cert és el que hi havia abans.

    ResponElimina
  20. Benvolgut amic: Moltes gràcies per tota la feina ben feta d'aquesta "entrada". Ja m'he llegit tot el llibre de 3 al Pol i he mirat una per una les il.lustracions del meu oncle. Et deixo l'enllaç del meu blog: http://criatures.ara.cat/laconvivenciauntrencaclosques/2011/09/29/les-nostres-arrels/ en el que enraono del que he descobert gràcies al teu acurat treball d'investigació i d'estima pels llibres. Una abraçada, Victòria Cardona

    ResponElimina
  21. Victòria,

    Ja pots estar orgullosa de tenir un oncle com en Quelus. No cada dia es tenen parents d'aquesta categoria!

    ResponElimina
  22. Doncs sí que n'estic sí d'orgullosa, Galderich. El meu pare em va deixar uns principis que m'han ajudat molt a la vida. Uns principis que ja deuria viure a casa seva amb el seu germà Miquel. La llàstima és que en aquella època no ens explicàven gaires coses del temps de la guerra, era com una defensa per oblidar tant horror. Gràcies a persones com tu recuperem història i memòria biogràfica. A seguir investigant i a segir amb aquest blog. Ha estat una gran troballa per a mi que sóc una mica lletraferida.

    ResponElimina
  23. Victòria,
    La de silencis que va comportar l'exili... I el que és molt curiós, o no, és que l'esperit de la República va deixar uns principis ferms laics, més enllà de la moral religiosa, malgrat les circumstàncies.

    ResponElimina
  24. Galderich,
    Tant el meu pare com en "Quelus" éren republicans i creients, la qual cosa es reflectia en la seva vida i en els seus ideals. Veig que les meves arrels (... avui tinc el dia de les arrels -ho dic per la meva entrada al blog -!) es fonamenten en l'humanisme cristià i jo diria que són els principis que haurien d'agermanar a totes les persones del món amb respecte per les idees de tothom.

    ResponElimina
  25. Querido y quijotescamente lúcido Galderich: gracias por tu labor de zapa, por desenterrar a pico y pala intelectual las promesas que la tierra de la guerra y el olvido han ido enterrando. Te hablo desde la zanja, como sabes. Poner al alcance de los ojos el arte que ha sido secuestrado tiene mucho mérito.
    Voy a abusar un poco de ti (en calidad de muerto nada puedo perder porque casi todo lo perdí -solo puedo ya ir a mejor-) Hay dos textos míos a los que les he perdido el rastro:
    -un prólogo (de carácter ensayístico, pero al que bauticé como "Divagaciones") a un libro del también olvidado Teófilo Ortega. El libro en cuestión es La muerte es vida y lo publicó la Compañía Iberoamericana en 1929. MI presentación tenía como título "Muerte y vida" y daría argumentos a los que me tildaron de unamuniano en su momento.
    -El otro es "UN paseo por la literatura española" y apareció en 1953 publicado en Castalia como un capítulo de la obra de Doré Ogrizek España (muy manipulado por el editor, por cierto...)
    Si en tus aventuras librescas tropezases con ellos, mándame al limbo razón de ellas.
    Muchas gracias, una vez más.

    ResponElimina
  26. Benvolgut Quiroga Plá,

    No és abús i ja t'he contestat via email amb els enllaços on trobaràs aquests llibres.

    Recorda que sempre que busquis en els llimbs informació de llibres ho trobaràs a:
    www.vialibri.net

    Es un cercador que agrupa totes les llibreries de vell i d'ocasió del món (si, del món!) i on pots trobar gairebé de tot, menys "3 al Pol"!

    ResponElimina
  27. No m'estanya gens que aquest llibre et tingui el cor robat, perquè a mi també me'l robaria. Fins i tot per la pantalla em sembla genial. Les il·lustracions i la forma com trien les tintes... Una perla.
    Dius que sempre aprèns, i això és el millor que li podem demanar a la vida. Jo aprenc de moltes bandes, però és cert que una d'elles és aquest blog.

    ResponElimina
  28. Les il.lustracions de les pàgines de text fan somniar amb una època "a la Cole Porter": ampolles i copes de xampany, la lluna en quart, estrelles, ulleres, barrets de copa, gavines... bé, sí, potser el bacallà desentona una mica però igualment m'encanta. Mil gràcies pel descobriment!

    ResponElimina
  29. Lluís,
    Aprenem d'aquí i d'allà sense importar-nos els apriorismes que puguem tenir. Un bloc de llibrots pot aportar alguna cosa (això és el que es pretén) com un bloc de com deconstruir i destruir la composició d'un llibre.

    ResponElimina
  30. Barceloauta,
    És una època vista des de la ironia de tot plegat i aquesta és la gràcia tant del text com de les il·lustracions. Hi ha un totsemenfotisme molt sa!
    I el bacallà no me'l toquis, que m'agrada molt!

    ResponElimina
  31. Yo también quiero uno, apuntame.
    Es precioso.
    Gracias por enseñarnoslo.

    ResponElimina
  32. Marchaaaaaaaaaaando otro de facsímil!

    Apuntada, Pombolita!

    ResponElimina
  33. Ja torno a ser jo. Gràcies a l'entrada de "quelus" moltes amigues que visiten el meu bloc han valorat molt les il.lustracions. I, una bona notícia! He quedat guanyadora de la categoria Educació professional als Premis bloc 2011 amb "La conviència, un trencaclosques". Una abraçada.

    ResponElimina
  34. Victòria,
    Felicitats pels premis i la bona rebuda que ha tingut la teva entrada parlant del teu oncle Quelus. Ja pots estar orgullosa de tot plegat!

    ResponElimina
  35. M'ha fet molta il.lusió tot plegat i també quedar guanyadora per promocionar el català i la meva professió d'orientadora d'educació. És el que penso de les meves arrels. tan "quelus" com el meu pare tenien aquell do de la pedagogia, de l'humor i del sentit comú.
    Ah!!! I, la que ha tingut comentaris ha estat aquesta "entrada" teva!!! Bon dia seguim treballant... Gràcies!

    ResponElimina
  36. Acabo d'indundar el teclat de baba. Quina meravella! Tot ell, de dalt a baix: composició, tipografia, colors, dibuixos, format...

    Com és que no l'havia vist mai? Com ha arribar a les teves mans?

    En vull un. Necessito tenir-lo entre les mans!

    ResponElimina
  37. Victòria,
    L'important dels blocs és que des de diverses temàtiques s'escrigui amb normalitat amb l'idioma dels usuaris.
    En un comentari que vas fer i que vaig rebre en el correu però que veig que no es va penjar (a vegades Blogger ho fa) parlaves de l'ètica de l'oncle arran d'un comentari meu. Parlaves de la base cristiana del moment i és cert, però és una base que va més enllà del dogmatisme i que és totalment compatible en una moral universal.

    ResponElimina
  38. Enric,
    Vigila amb la humitat que no va bé per al teclat de l'ordinador. Quan babegis posa-hi un plàstic.
    El llibre ja fa molts anys que el tinc, ara seria impossible perquè no sé per què està caríssim quan el veig en alguna llibreria de vell.

    ResponElimina
  39. Hola, bon dia:
    Galderich volia dir-te que estic d'acord amb el comentari que fas del que no va sortir meu en el bloc.(El blogger fa una mica de coses rares últimament. Esperem que es vagi arreglant.
    També volia dir-vos que no és una "autocaricatura" de "quelus" el personatge que dibuixa de cara al poble. És senzillament un dibuix.
    Una abraçada a Galderich i a tots i que tingueu un bon cap de setmana!

    ResponElimina
  40. Victòria,
    Per les fotografies que he vist d'en Quelus jo crec que és una autocaricatura.
    Sobre blogger... en fi, val més no comentar-ho!

    ResponElimina
  41. Son verdaderas joyas, no se de donde las has encontrado.

    Me gusta tu blog asi que con tu permiso me quedarè para leerte.

    Te invito a que pases por mi blog

    un fuerte saludo

    fus

    ResponElimina
  42. Una de les virtuts dels teus apunts és l'extraordinària capvuitada que tenen. M'hi entretinc una quinzena més tard i me'ls trobo enriquits pel suplement dels comentaris.
    Que bonic tot plegat i, alhora, que trist!
    El vaixell "automobilitzat" m'ha recordat l'auto "vaixellitzat" d'en Bolavà. L'aclucada d'ulls em sembla evident...
    També he recordat el darrer tbo de l'Ana Miralles: el Wáruk, protagonitzat per un ós polar.

    Si ha de servir per a res, afegeix la meva signatura a la corrua dels que voldríem una reedició de 3alPol. Quantes creus que en seran suficients?

    ResponElimina
  43. Fus,
    Hace tiempo que las encontré, ahora ya no se pueden ni ver! Gracias por invitarme a tu excelente blog.

    ResponElimina
  44. Girbén,
    Tu sempre tant subtil i mirant més enllà, aportant. Inclouré el tema del Bolavà, evident com dius tu.
    I ja estàs apuntat a la llista. Quan algú faci aquesta anel·lada reedició avisaré en lletres ben grans aquesta novetat i us avisaré personalment no fos cas que es perdés en mig de tantes novetats editorials intranscendents!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols