dilluns, 28 de novembre del 2011

El hombre infeliz (1823), d’incunables litogràfics i de llibres d’autoajuda


Cada vegada estic més convençut que en els estudis del que sigui hi haurà un abans i un després d’internet no només per la quantitat d’informació que s’hi va abocant sinó també pels recursos que es posen a la disposició dels estudiosos en forma de catàlegs o bibliografia esparsa de difícil localització. Aquest convenciment que no paro de repetir-lo constantment el podem portar a la pràctica en l’estudi dels anomenats incunables litogràfics, dels que ja us en vaig parlar en una altra ocasió d'unes Semanillas de Setmana Santa.

Portada de Las Noches de Sa. Maria Magdalena

Els estudis sobre els orígens de la litografia a Espanya van començar ja fa un cert temps de la mà de Feliu Elias, Jesus Vega, Rosa Maria Subirana o Jordi Estruga i a cada estat de la qüestió o treball sempre surt alguna novetat o litografia inèdita. En el cas d’avui, malgrat no ser cap estudi general, aportarem dues novetats més dintre del catàleg del que anomenem incunables litogràfics. No és que siguin exemplars molt rars, el que passa és la seva temàtica ha passat de moda (són llibres morals i religiosos) i per la qual cosa no hi ha demanda i no han estat inventariats com caldria perquè aquesta etiqueta d’incunable litogràfic és recent i no tots els llibreters, afortunadament, la controlen.

 
Portades de dues edicions de l'Última despedida de la Mariscala

Però què són els incunables litogràfics? Són aquelles litografies (com a estampes independents o com a il·lustracions de llibres) que es van produir a Espanya abans del 1825 que és quan va finalitzar la exclusivitat per a l’explotació del nou mètode d’estampació de la impremta Brusi de Barcelona. Aquesta nova tècnica a la llarga va proporcionar abaratir costos d’impressió de gravats, els artistes podien participar directament en els gravats sense necessitat dels gravadors professionals, era ràpid d’execució, etc. En fi, una nova tècnica que millorà substancialment les arts gràfiques i que de fet les va revolucionar fins a l’aparició de la xilografia a contrafibra i sobretot dels mètodes de fotogravat a les darreries del s. XIX. Malgrat aquests avantatges els inicis foren molt durs i precisament aquesta és la gran gràcia (pels qui ens agraden els moments fronterers) d’aquests incunables litogràfics, que mostren aquestes dificultats a base d’il•lustracions una mica naïf o de impressions i reimpressions molt casolanes com veurem.

Portada d'El hombre infeliz

A Espanya, fora del Real Establecimiento Litográfico de José M. Cardano que rebé el suport institucional, la primera impremta privada que s’hi dedicà fou la d’Antoni Brusi i els seus descendents. Aconseguiren el monopoli d’explotació per a Espanya del nou mètode d’impressió que els fou definitivament derogat el 1825, per liberals entre altres raons. En aquests inicis la litografia es dedicà sobretot a petites estampes i a les portades dels diversos llibres tipogràfics que editava la casa Brusi. És a dir, sense grans pretensions i només buscant una millora estètica (i barata) d’il·lustrar els seus llibres. Aquesta humilitat de presentació dels llibres és la que un dia remenant a casa d’un brocanter em va sortir aquest exemplar editat per la casa Brusi de Barcelona el 1823, titulat El hombre infeliz en treinta y cinco diferentes estados de esta vida consolado en cada uno de ellos... de l’Abate D. Diego Zúñiga i treta a la llum pública per Manuel Amigó. Sinó coneixes la història i sobretot la cronologia dels incunables litogràfics et poden passar inadvertits molt fàcilment.

Una vegada a casa vaig veure que aquest llibre no constava en cap dels estudis d’incunables litogràfics però si registrat en els Catàlegs del Patrimoni Bibliogràfic dintre de biblioteques públiques. Això ens pot permetre veure que per a poder localitzar més incunables litogràfics inèdits el que cal és creuar les dades per internet. És a  dir, si hi posem la impremta Brusi i els anys que van del 1820 al 1825 podrem localitzar tots els llibres que aquesta impremta va publicar. Llavors, i gràcies a internet, podrem consultar en les diverses biblioteques si aquests llibres d’aquest període de la impremta Brusi contenen algun traç de treball litogràfic, encara que només sigui per a realitzar una portada, com és el present cas. És una feina que, per exemple, quan Rosa Maria Subirana va fer el seu esplèndid treball sobre la litografia no es podia fer.

 
Lloms dels tres llibres

La present litografia de la portada d’El hombre infeliz és molt il·lustrativa del que precisament pretenia la impremta Brusi: intentar fer portades amb més diversitat de tipus de lletres (ja que són dibuixades manualment) i un petit dibuix decoratiu que poden fer-les una mica més atractives que les convencionals de tipografia. Aquest mateix tipus de portada el veiem en dos altres llibrets en octau menor (15 x 10,5 cm.) de la mateixa època que, aquests si, ja estan catalogats. Es tracta de l’Última despedida de la marsicala a sus hijos del Marqués de Caracciolo (amb traducció de Mariano Nifo) del 1823 i de Las noches de Sª Maria Madalena (traduïdes per Celestino de Carlé) del 1824, totes dues obres impreses a la Impremta de la Vídua de Brusi.

Gravat litogràfic de l'Última despedida de la Mariscala

Aquests dos llibres també mostren certes peculiaritats que ens mostren la relativa raresa dels incunables litogràfics i també la seva fragilitat. Així doncs, en el cas de l'Última despedida de la marsicala en l’estudi monogràfic dels incunables litogràfics a Catalunya de Rosa Maria Subirana només en coneix una estampació de la portada (sense el llibre) i afegeix que Feliu Elias parla del llibre complet i en ressenya “una bona làmina i un frontispici anònims”, de la que en desconeix l’estampa. Doncs bé, en aquest cas el llibre que tenim correspon a la definició de Feliu Elias ja que inclou també una litografia fins ara inèdita que òbviament reproduïm per tal de deixar-ne constància gràfica malgrat la seva escassa qualitat, però alt interès històric.

 Gravat de Maria Magdalena comparat entre l'obra catalogada per Rosa Maria Subirana i l'exemplar que tenim

Pel que fa al llibre de Las noches de Sª Maria Madalena hem de comentar que el gravat mira a l’inrevés dels dos gravats que publicà Rosa Maria Subirana. Vaig comentar aquest cas amb un altre expert en aquest període, en Jordi Estruga (president de l’Associació de Bibliòfils de Catalunya), em digué que ell d’aquest llibre en té registrades set edicions diferents del gravat, amb Maria Magdalena mirant a la dreta o a l’esquerra, indistintament, i amb diverses variants. A què són degudes aquestes diferències en llibres que són iguals però que tenen diferències en portades i gravats? La resposta és fàcil.

 
Comparances de l'òliva de la Noches...

El procediment, que després tindria un gran desenvolupament, en aquesta fase inicial tingué molts problemes tècnics provocats per la mala qualitat de les pedres, la mala qualitat dels llapis litogràfics, etc. que els devia donar poca resistència en la impressió i la necessitat de repetir vàries vegades les litografies (portades i gravats) mentre que el llibre tipogràfic era el mateix de la tirada inicial desitjada. Aquestes anomalies, aquesta manera tant precària d’aplicar una nova tècnica d’un èxit futur fulgurant, aquestes il•lustracions de litògrafs poc dotats pel dibuix que els donen un aire infantil i naïf... és precisament on rau l’encant dels llibres d’en Brusi de principis del anys 20 del s. XIX.

Marbrats interiors dels llibres
 
Però a més a més aquests tres llibres esmentats són molt representatius del tipus d’edició que es feia en aquell moment amb unes enquadernacions en pell a la valenciana amb els lloms marcats amb diversos dibuixos de repertori decoratiu en or i amb les guardes interiors marbrades de diversos colors i diverses qualitats, en aquest cas una mica baixes ja que eren obres de divulgació popular i no estaven per encarir el seu preu amb gaires refinaments.

Pel que fa a la temàtica, els tres llibres també presenten una característica comuna, i és que són llibres d’autoajuda de l’època. Tots tres intenten ajudar al lector en el moment que pot tenir algun dubte per a sortir-se d’un moment delicat. Naturalment aquests llibres d’autoajuda estan sotmesos a la moral i a les normes eclesiàstiques del moment, com era normal.  El títol més suggerent però equívoc és el de Las noches de Sª M. Madalena en el que després d’un primer capítol on explica que ha estat una pecadora compulsiva (sense entrar en detalls escabrosos perquè se suposa que el lector ja sap a què es refereix i no cal ser explícits per no excitar al personal...) passa a donar unes pautes per a arribar a ser un bon cristià, i com a conseqüència, una persona feliç amb si mateix i amb la seva comunitat.

 
Índex de la Despedida de la Mariscala

L’obra de l’Última despedida de la mariscala ens parla, en diversos capítols, del comiat que la vídua d’un mariscal, veient que està en els darrers moments de la seva vida, adreça als seus fills de diverses condicions (militar, eclesiàstic i filla per a maridar) aconsellant-los què han de fer per ser dignes al llarg de la seva vida. En aquest cas també dedica un capítol a explicar la seva vida superficial a la Cort de França (a la manera de la pel·lícula Ridicule) per passar després a donar una sèrie de consells sobre com han de comportar-se, què han de fer... per no caure en les temptacions de la vida fútil.

Índex d'El Hombre infeliz

En el llibre protagonista d’aquest apunt el concepte d’autoajuda ja és més modern i no tant arrelat a la tradició com els altres. Així doncs, a la manera dels típics catecismes de l’època en els que hi ha una pregunta i una resposta, aquest llibre intenta donar una resposta moral i alhora d’acció enfront de les adversitats que el món ens pot presentar. Mirant l’índex d’aquest llibre podem veure quines foren les preocupacions dels nostres antecessors, moltes molt coincidents amb les nostres i altres una mica distants, però que ben segur foren unes preocupacions que si les actualitzéssim no serien tant allunyades del que avui podem considerar com a un contratemps.

Malgrat que aquest llibre sigui una mica més de problemàtica actual, les constants referències i exemples basats en casos de la Història Sagrada, la Mitologia i la Història Clàssiques pesen massa sobre el text i no permeten que puguem parlar d’una moral laica i d’una manera d’enfrontar la vida com si ho féssim amb un psicòleg, cosa que seria rara en parlar d’un segle XIX encara arrelat a la tradició. Potser encara massa aviat per una psicologia moderna per a l’època com també fou massa aviat per a una litografia que començava a caminar.



BIBLIOGRAFIA:

ESTRUGA, JORDI. Els orígens de la litografia a Espanya, influencia catalana a “Anuario de la Asociación de Bibliófilos de Barcelona, 1995-1996”. Barcelona, Asociación de Bilbiófilos de Barcelona, 1998.

SUBIRANA REBULL, ROSA MARIA. Els orígens de la litografia a Catalunya. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1991.

SUBIRANA REBULL, ROSA MARIA. El gravat i les arts del llibre a “Art de Catalunya. Volum 10”. Barcelona, Edicions l’Isard, 2000.

VÉLEZ, PILAR. La revolució litogràfica. De l'home gravador a l'home gràfic a "Locus Amoenus" nº 8. Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2007. 

20 comentaris:

  1. M'he quedat una estona penjat, pensant en l'ofici de gravador. Tampoc no fa tants anys, i aquella gent treballaven d'una maner que avui resulta quasi incomprensible. Haver de refer les litografies... N sé pas si no estaria bé provar de repescar aquella manera de treballar. Evidentment per amor l'art i prou. Altre cop he tingut la impressió que pel camí de l'evolució tecnològica ens estem tornant ximples. Aquella lentitud...

    ResponElimina
  2. Lluís,
    A mi el que em sorprèn és com una tècnica tant complexe com la litografia es va anar imposant després de totes les dificultats tècniques que tenia. El temps no els era cap problema perquè aquells il·lustradors devien cobrar una misèria i treballaven moltes hores. Tenien temps perquè no valia res... En aquella època un Recursos Humans es tornaria boig!

    ResponElimina
  3. Des que t'allargues en el temps de publicació, t'estàs tornant més erudit.

    T'imagino excitat i emocionat cada cop que descobreixes errors o variants.

    Ara que dius això que "el temps no valia res", què ho fa que, malgrat això, ens hi emmirallem? Perquè, ens hi veiem, oi, dedicant la nostra vida en una impremta o en un escriptori deixant-nos la vista i els ulls?

    ResponElimina
  4. Enric,

    No es tracta d'erudició, sinó de perapunyetes... A més, no m'allargo en el temps de publicacions perquè ja vaig dir que publicaria cada quinze dies i no ho compleixo... És més, per temes d'aniversaris i commemoracions em sembla que fins a cap d'any hi haurà un apunt cada setmana... En fi, no es pot prometre res i esperem que tingui temps de poder-ho fer.

    Sobre el temps hem de dir que tenim una visió molt idealitzada de com treballaven abans. Pensem que la 1a Internacional va nèixer per alguna cosa... i sobretot de la mà de tipògrafs! Un dels millors catalans, per exemple, fou en Canivell que era un dels dirigents de l'anarquisme de l'època a Barcelona.

    I sobre deixar-se la vista només diré que en Pere Pasqual Moles, el primer director de l'Escola de Llotja i gravador extraordinari es va tirar per la finestra del seu despatx (a dalt de tot de l'edifici de Llotja) perquè s'estava quedant cec de tant forçar la vista.

    En fi, prefereixo viure avui malgrat que anem tornant cap endarrera pel que fa a les conquestes laborals dels treballadors... potser és perquè ja en queden ben pocs, tothom és a l'atur!

    ResponElimina
  5. En qualsevol cas, alguns ens felicitem de les teves "perepunyeeries" i així podem gaudir-ne :)

    ResponElimina
  6. Clídice,
    N'hi ha que no teniu remei... però mira, s'agraeix!

    ResponElimina
  7. Interessantissim.
    La litografia, es cert, va canviar la història de les arts gràfiques. I potser es va imposar, tot i les dificultats tècniques, perquè permetia que el públic gaudís del traç que havía sortit de la ma del dibuixant, sense un gravador que fes de mitjançer...

    ResponElimina
  8. Kap,
    Tens raó, estem parlant de la "prehistòria" (d'aquí el terme d'incunable) de la litografia però el seu desenvolupament serà espectacular. Només cal veure Daumier o Tolousse-Lautrec a nivell internacional o d'en Padrós i Planas a casa nostra. Veure el traç sense mitjançers és tot un plaer, cosa que en aquesta època la tècnica no ho permetia gaire, d'aquí aquest toc naïf de les litografies.

    ResponElimina
  9. ¿Moments fronterers?...me encanta este término, te lo voy a robar.
    Muy interesante tu texto sobre anomalías litográficas.
    Yo también me quedo con este momento fronterer de ahora, internet y los ordenadores han facilitado trabajos que antes eran muy laboriosos y rutinarios ( eso sólo tiene sentido en el "ora et labora" de las órdenes de clausura),aunque necesitaría tiempo para reflexionar más sobre lo que hago y sobre todo lo que necesitaría ya, es un libro de autoayuda en general, para sobrevivir a esta anomalía de martes, por ejemplo...

    ResponElimina
  10. Pombolita,

    Aquest estiu vaig anar a la presentació d'un llibre sobre poesia de frontera de molts -massa- autors i em va agradar el terme i veig que m'ha sortit en el moment més inesperat. Però és cert, ara estem en un moment de canvi amb el tema d'internet, informàtica, mòbils... Fixa't que el nostre comportament quotidià a canviat i a més no tenim llibre d'autoajuda per les noves circumstàncies, més que res perquè quedaria més obsolet que una litografia...

    Malgrat tot, m'agrada la meva obsolocència tècnica!

    ResponElimina
  11. De la impremta A. Brusi hi ha l'invers del diccionari quintilingüe: el "Diccionario castellano-catalán-latino-francés-italiano" en tres volums, però és de 1842. ¿Uns post-incunalbe?

    La setmana vinent visitaré la pàtria de l'inventor de la litografia: Aloys Senefelder.

    ResponElimina
  12. Gazo,

    Els Brusi van editar de tot, fins i tot diccionaris! Tots després d'aquesta data són post-incunables litogràfics (en el cas que tinguin litografies...).

    Dona-li records a en Senefelder!

    ResponElimina
  13. Galderich.

    Una entrada que invita a muchas reflexiones.
    Sobre internet debo confesar que en más de una ocasión he consultado Iberlibro como fuente bibliográfica, con muy buenos resultados.
    Sospecho que a partir de tu entrada se va a dar un reajuste en los precios de algunas librerías.
    A mi también me gustó mucho el uso de "momentos fronterizos", y como bien dices le otorgan valor histórico, (que no deja de ser importante y muy buscado) a algunos ejemplares.

    Saludos

    ResponElimina
  14. Marco Fabrizio,
    Funciona millor vialibri que agrupa tots els llibreters de vell de tots els diversos cercadors. I si, és una de les meves fonts d'informació pel que fa a edicions.
    Sobre els preus de les llibreries no et preocupis que no llegeixen aquest bloc...

    ResponElimina
  15. Això d'acabar comparant els catecismes amb un llibre d'autoajuda m'ha fet molta gràcia. Fet i fet, no són coses tan distants.
    La història d'aquests incunables litogràfics és d'allò més interessant. I en referència a això a això que dius al principi, cada cop, sóc més partidari de la digitalització, sempre que es facis amb cura, és clar; per exemple faccissimils digitlas facilitaran molt certes coses.
    PD. No sé quants posts teus porto llegits, però per primer cop m'he fixat amb molt de detall a l'estructura. Fas serivir un model convencional força arquetípic. Pot ser te'l comenten quan s'estudii "Piscolabis librorum a les escoles".

    ResponElimina
  16. Eduard,
    El catecisme és a un llibre d'autoajuda com un mossèn a un psicòleg. Cada època té els seus gurús.
    Sobre l'estructura dels apunts suposo que deu ser molt intuïtiu perquè no sóc precisament el més metòdic del món...

    ResponElimina
  17. Ei hola! Interessant article. No en tenia ni idea dels incunables litogràfics. De fet no se veure ni si les il.lustraciosn d'un llibre estan impreses amb litografia o altres tecniques! Com es pot veure? Per l'època??
    Casualment aquest matí he trobat a ca en Casals el llibre de la Mariscala de 1823 de la viuda de brusi en perfecte estat i enquadernat en pergamí per 27€ i cap al sarró. Desprès al buscar-lo m'ha sortit el teu blog! Quina gràcia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aprenent,
      La litografia és feta amb traç tipus llapis amb un traç avellutat mentre que l'aiguafort o el burí són una línia més recta i freda.
      La sort és que els llibreters no en saben gaire del tema i llavors no incrementen els preus.
      Sobre la Mariscala llegeix el text que és molt bo!

      Elimina
    2. Gràcies! Interessant tot això. Ja m'he llegit l'altre apunt dels incunables litogràfics. Aleshores, a altres països eren altres anys no? Però la primera litografia és d'abans de 1800 no?

      Elimina
    3. A altres països els anomenats incunables litogràfics són anteriors perquè els trobem a finals del s. XIX. A França, per exemple, en Goya va practicar la litografia en el seu exili a l'època que a Espanya en Brusi introduïa aquesta tècnica. És interessant l'estudi de la Rosa Ma. Subirana pel que fa a delimitar aquesta cronologia. Malgrat tot, més enllà dels inicis dels anys 20 ja no es consideren incunables litogràfics.

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols