dijous, 28 de juliol del 2011

Las cosas maravillosas de la Santa Ciudad de Roma (1700), una guia antiquada però no diferent de Roma


Al Còdex Calixtinus, una de les primeres guies de viatgers.

Ara que arriba l’estiu i la catosfera queda una mica orfe perquè tothom més o menys marxa aprofitant les vacances crec que estarà bé deixar com a darrer apunt de la temporada aquesta antiga guia de viatges de Roma molt diferent, o  no, de les actuals. El seu títol si que és diferent del que hom posaria a una guia actual: Las cosas maravillosas de la santa ciudad de Roma, en donde se trata de las yglesias, estaciones, reliquias, y cuerpos santos, que ay en ella, y de diversos dotes de pobres doncellas que se hacen. Con La Guía Romana, que enseña fácilmente a los estrangeros el modo de hallar las cosas mas raras de Roma. Los nombres de los sumos pontífices, emperadores y reyes cristiano ... con las postas de Roma a Madrid. Fou imprès a Roma a instàncies de Pedro León a la llibreria de San Juan de Dios el 1700 i destinada al públic castellà.

Qui en fou el seu autor? En el llibre no hi consta però per internet em surt com a autor un tal Giovanni Battista Vaccondio malgrat que poca més referència es troba. No sé si alguna vegada hom ho devia insinuar i tothom ha anat copiant aquesta dada o és que realment hi ha un estudi que demostri l’autoria d’aquesta guia que s’ha anat imprimint des del s. XVII fins al s. XVIII. Aquesta guia concreta té la curiositat que en els fulls de respecte posteriors, hi ha el dibuix d’un antic propietari en el que afirma que La ciudad de Zaragoza es la más insigne de España. Així doncs, no hem de descartar que un aragonès es desplacés a Roma i es portés aquest llibre de souvenir.


Sobre aquesta guia romana cal destacar en primer lloc que té format de llibre de butxaca (16 x 11 cm.) que permet al seu possible lector utilitzar-la sense problemes. A més és una guia molt il·lustrada amb 49 xilografies mitjanes i un parell que ocupen ambdues pàgines. Si tenim en compte que la guia té 200 pàgines déu n’hi do l’alt percentatge que hi ha en relació d’il·lustracions per al conjunt del llibre ja que en aquella època, i degut als costos de fer gravats, els llibres tenien poques il·lustracions.


Aquest conjunt d’il·lustracions no només havia de servir per a orientar al visitant i destacar els monuments més emblemàtics sinó que a més la feia prou atractiva com perquè servís de souvenir per portar a les amistats, o com a record personal, una vegada retornats al lloc d’origen. Seria una espècie de passi de diapositives, àlbum de fotos, vídeo... per a mostrar als qui no havien tingut la sort de ser a Roma. D’aquesta manera tothom podia gaudir dels monuments d’anomenada que hi havia a Roma i hom coneixia només d’anomenada. Aquesta funció de souvenir fou una de les primeres intensions dels gravats de vistes topogràfiques de l’època moderna.


Però no ens enganyem. El fet de viatjar per plaer no es va donar com a fenomen, en un primer moment molt minoritari,fins el s. XVIII quan certa aristocràcia i després burgesia volgueren anar a visitar els llocs dels quals tothom en parlava, només pel gust de veure. Aquesta és una actitud desenvolupada pel romanticisme ja que abans els viatges i altres desplaçaments es produïen per raons de feina sobretot comercial, per a aprendre ofici, per fams, per exilis forçats, per guerres i com és el cas d’aquesta guia per raons de peregrinacions religioses.


Aquesta guia precisament estigué destinada a aquest darrer grup de viatgers antics, els qui devotament anaven a Roma i aprofitaven la seva estada per a visitar els llocs més sagrats i on hi havia les relíquies més afamades. Així doncs, el gruix més important i primera part de la guia va adreçada a la visita de les capelles, esglésies, santuaris, monestirs, convents i basíliques més afamats de Roma. Ens explica les seves interioritats però no com es fa actualment parlant d’obres d’art (escassament menciona alguna vegada a Miquel Àngel) sinó les relíquies que conserven i les devocions que generen.


Per a una persona com jo que li fascinen les relíquies ja podeu comptar com puc arribar a xalar amb la lectura d’aquestes restes fantàstiques! Encara recordo amb emoció quan hi vaig ser fa un anys en veure la Scala Santa amb els graons del palau de Pilats encara plena de devots pujant de genolls com havia llegit a aquesta guia. O bé contemplar les restes de les fustes del pessebre conservades a Santa Maria Maggiore... Ja veieu que el meu fetitxisme no té límits i que més bastant indiferent si les relíquies són reals o no, el que m’interessa és la capacitat de suggestió que els objectes poden transmetre, més enllà de la seva autenticitat científica.


La guia, però, és més complerta que això. Passada aquesta primera fase posa a disposició del possible visitant un complet calendari en el que marca les festes que se celebren a Roma. Òbviament també hi consten les festes mòbils (Quaresma, Setmana Santa...) perquè ningú es perdi detall de les celebracions litúrgiques més importants. Aquest capítol també el trobem avui en dia en totes les guies actuals de tots els països perquè ningú es perdi les celebracions etnoantropològiques més exòtiques que puguem trobar anant per aquests mons de Déu.


Una tercera part està més adreçada als sibarites que els agrada gaudir de les pedres, com jo mateix. Així doncs hi ha el capítol dedicat a la Guia romana para los estrangeros, que gustaren ver, y saber las Antiguedades de Roma distintamente. Ep, aquí ja s’inclouen les runes romanes, que en el primer apartat no hi eren i que també poden interessar al visitant per molt devot que sigui. El que és curiós és que torna una altra vegada a incloure un capítol semblant a les actuals guies. És a dir, la divisió de la visita de la ciutat en tres jornades ja que en aquell temps no hi havia ni taxis, ni metros, ni autobusos i per visitar una ciutat com aquesta de manera ràpida, com a una espècie de tourné, necessitaves tres dies. Un darrer capítol tindrà una petita descripció temàtica de les antiguitats romanes perquè el lector es pugui fer una idea més coherent de com funcionava la Roma antiga.


Com que poques descripcions de les que es donen en el llibre estan datades però si que hi consta en quin regnat o en quin papat foren construïdes el llibre inclou un índex cronològic dels papes als que hi afegeix, per allò de donar informació extra al visitant, els reis i emperadors de Roma, els reis d’Espanya, França i Ducs de Venècia. Amb aquests llistats (que inclou, com no, la famosa llista dels reis gots!) el lector es pot ubicar perfectament pel que fa a cronologia. Després d’això un índex de les esglésies de Roma li permet ubicar en quin lloc concret pot trobar informació de les esglésies romanes.


Però això no és tot!     Com que el visitant quedarà esmaperdut davant de tanta pedra inclou un suplement titulat Las ocho maravillas del mundo. Aquest capítol parla de les set meravelles clàssiques (Jardins de Babilònia, Far d’Alexandria, Estàtua de Júpiter, el Colós de Rodes, Temple de Diana, Mausoleu d’Artemisia i les Piràmides d’Egipte) però també el Monestir de l’Escorial que la monarquia hispana va bregar perquè fos considerada la vuitena meravella però que mai a l’estranger una iniciativa com aquesta tingué èxit. Però com que la guia va adreçada al públic hispà calia posar-hi la falca publicitària.


El final del llibre incorpora un element que ens pot semblar innecessari en una guia per arribar a Roma. Si tots els camins porten a Roma... cal un itinerari per a arribar-hi? El redactor de l’obra, però, l’itinerari el fa a l’inrevés, és a dir, de Roma a Madrid, a Ancona o a Nàpols. El fet que fos una guia que està impresa a Roma i en aquesta ciutat s’ha de comprar l’itinerari el posen a l’inversa del que avui es fa, ja que avui s’informa al lector quins mitjans de transport pot utilitzar per a desplaçar-se al destí que promociona la guia.


En fi, ja veieu que fa uns segles algú ja va voler fer una guia complerta amb totes les informacions necessàries per a gaudir d’una estada perfecta fos quin fos el motiu del viatge però molt conscients que la majoria dels viatgers que hi arribaven tenien un interès religiós per sobre d’altres connotacions encara que la guia intenti ser el màxim d’exhaustiva i alhora manejable... com les guies actuals. Només li trobo a faltar la secció gastronòmica i d’esbarjo...

32 comentaris:

  1. Un lujo visitar Roma con una guía de estas, desde luego, y más con tantos grabados. No sabía que te iba el tema de las reliquias, todavía te vemos peregrinando a ver la gota de leche de la Virgen o el santo prepucio. Muy bonito el libro, como zaragozano de nacimiento no puedo estar más de acuerdo con su antiguo poseedor. Buen verano.

    ResponElimina
  2. Galderich.

    Un ejemplar hermoso y disfrutable en todos los aspectos. Es uno de esos libros que se lee de un tirón y se regresa a ellos por su gran valor como fuente.
    Feliz verano.

    ResponElimina
  3. Urzay,
    Junto la tumba de los Tres Reyes Magos de Colonia estas relíquias que mencionas son el Top Ten de cualquier fetichista de las reliquias. ;-)

    ResponElimina
  4. Marco Fabrizio,

    Yo nunca lo he leído de un tirón pero si a pellizcos y sobretodo cuando he ido a Roma.

    ResponElimina
  5. Tens raó en què sembla que aquí no quedi ningú, i hom té la impressió que els apunts publicats cauen en el pou de l'estiu. És curiós que la blogosfera acusi les vacaneces d'estiu, quan sembla que no hauria de ser així. Fins i tot el 15-M segueix actiu... Els blogaires són (som) més pijos i burgesos del què sembla? Potser sí. En tot cas, molts àmbits segueixen actius, i ni que siguem testimonials, aquí estem.

    ResponElimina
  6. Lluís,

    Jo vull creure que els blocaires no es connecten perquè la majoria té vacances al mes d'agost (malgrat que el juliol déu n'hi do la baixada...) i que van a llocs d'estiueig on no tenen connexió perquè la cosa està justa...

    Jo encara no sé què faré aquest agost perquè aniré d'un lloc a un altre per temes familiars. Només tindré una setmaneta que encara no sé quina serà i per això estaré gairebé tot el mes desconnectat malgrat que entre llibre i llibre i quan pugui li aniré donant una ullada.

    ResponElimina
  7. Òndia, quina meravella, a veure si el reediten un dia d'aquests.

    Fins fa quatre dies el poc turisme que es feia era religiós, recordo com de petita els parents em portaven medalletes, marededéus fosforescents i coses així de santuaris, ermites i d'altres llocs que visitaven, en el seu cas, no molt llunyans. Un amic té unes vistes estereoscòpiques antigues de Lurdes que són una meravella.

    I ja sabem com anava amb els devots sense pressa, Santiago, Roma, Jerusalem.

    ResponElimina
  8. Júilia,

    Curiosament el Col·legi d'Arquitectes de Saragossa el 1990 en va fer una edició a partir d'una guia d'aquestes del 1729!

    I tens tota la raó, les sortides turístiques, moltes vegades organitzades per les parròquies, tenien destinacions religioses on es compraven els objectes més kitsch del món. Els millors: els plats pintats per penjar al menjador de casa...

    ResponElimina
  9. Arume,

    Grazas, espero que atope o máis axiña posible o seu Codex Calixtinus

    ResponElimina
  10. Com diu la saviesa popular, tots els comins porten aroma. Bones vacances!

    ResponElimina
  11. Gazo,
    Així doncs, ens veiem a Roma amb tota la catosfera!

    ResponElimina
  12. Osti, bonissim! creia que les guies eren un invent molt més actual...
    el tipus d'il·lustració tan detallada els hi devia funcionar perfectament igual que a nosaltres les fotgrafies...
    Avui amb la calma, vaig a veure la galeria d'imatges que teniu amb el leblansky que fa temps que no hi passo...
    Una abraçada i bones vacances!

    ResponElimina
  13. Si és que en el fons no hem canviat tant. La típica guía de viatge adaptada als gustos de l'època, no? M'ha fet gràcia això que traci l'itinerari a l'inrevés.
    Em recorda una mica "Còdex Calixtí" que salvant totes les distàncies també era una guia de viatges.

    ResponElimina
  14. Rokins,
    El que sobta de la guia és el canvi d'interessos que hi ha hagut en l'imaginari col·lectiu però no la part més formal. Realment, quan hom troba un bon disseny aquest es pot perpetuar fins al final amb petites adaptacions.

    ResponElimina
  15. Eduard,

    Si això de la guia al revés és ben curiós malgrat que aquestes guies que anaven citant poble a poble eren molt típiques. No hi havia plànols per orientar a la gent com a guia sinó només com a elements decoratius o per feines molt específiques. Tothom anava amb aquestes tirallongues de noms de pobles i ciutats seguits amb les distàncies que els separaven.

    ResponElimina
  16. Magnífica obra y hermoso ejemplar con anotaciones ms contemporáneas.

    ¡Enhorabuena!

    Abrazos

    ResponElimina
  17. Ara mateix llenço la Lonely Planet a les escombraries! M'ha fet gràcia també això del recorregut al revés i el que has comentat de les llistes de les ciutats i les distàncies. Justament avui he vist un mapa similar buscant informació sobre l'InterRail, un mapa d'Europa fantàstic amb les distàncies en hores entre ciutats amb tren. Veient aquesta guia i les dates que comentes, em diverteix imaginar quina guia devia dur Goethe quan va fer i escriure el seu viatge a Itàlia al 1786. Val a dir que més que un viatge fou una fugida i que l'home es passà un any i mig passejant-se per allà.

    ResponElimina
  18. Diego,

    No hay nada como viajar a través del papel viejo, y ya lo sabes.

    Un abrazo y a ver si descansas lo suficiente para poder seguir tus viajes a través de los libros.

    ResponElimina
  19. Marta,

    Jo de tu miraria el què és complementari i no llençaria la Lonely Planet, potser per temes d'allotjament t'aniria bé...

    Goethe segurament devia fer servir el que se'n deien els "Itineraris de postes", és a dir, els itineraris de les diligències i els correus. Mira, potser l'any que bé en parlaré per a concloure'l!

    ResponElimina
  20. Bé, si toca esperar un any, esperarem :) Gràcies!

    ResponElimina
  21. Marta,
    Els meus amics que saben que sóc un caos i que tot ho deixo a darrer moment al·lucinant amb les meves programacions del bloc, diuen que em transformo... I si, l'any que ve intentaré tenir preparat aquest apunt sobre els Itineraris de postes.

    ResponElimina
  22. Quina enveja poder fullejar aquesta guia...aquest tipus de llibres antics per a viatgers són fascinants. I si és de Roma, el Caput mundi, encara més. Relíquies 'literàries' tan valuoses com les 'altres'!

    ResponElimina
  23. Zerosetze,

    Això del Caput mundi està molt bé! I malgrat que ara no ho sigui continua mantenint com a ciutat alguna cosa que la fa molt atractiva!

    ResponElimina
  24. Es una guia estupenda, ya se ve, y muy necesaria aún hoy en día, el martes pasé por Roma y me pareció desde el bus que andaban todos muy perdidos con un calor inhumano, buscando esas maravillas, entre chiringuitos de souvenirs, guias vestidos de romanos y puestos de comida rápida...

    ResponElimina
  25. Pombolita,
    Roma no es para el verano. Mejor la primavera!

    ResponElimina
  26. Galde, trobo que aquesta guia encara pot ser utilíssima: total, als últims segles, apart de la màquina d'escriure aquella, no han construït res de nou. I bones vacances o similar!

    ResponElimina
  27. Un bon amic italià que ve tot sovint aquí, un dia em deia que li resultava molt curiós notar, cada vegada que tornava a Barcelona i tot al contrari del que passa a Roma, que la ciutat, poc o molt, havia canviat. Aquesta guia li dóna, i des de fa segles, la raó.

    És curiós perquè ahir mateix vaig començar a llegir un llibre de Pedro Antonio de Alarcón titulat “De Madrid a Nápoles”, i com que darrerament he estat treballant sobre Bernini, vaig buscar de seguida quin efecte li havia causat a un intel·lectual de mitjans del segle XIX (la primera edició del llibre és de 1861) l'obra del genial artista barroc, sobretot pel “morbo” que em suposava el menyspreu que hi havia en aquella època -i avui en dia encara déu n'hi do- cap a aquest estil artístic.

    Doncs bé, vet aquí tot, però TOT, TOT, eh?, el que en diu:

    El baldaquí de Sant Pere del Vaticà el descriu, sense anomenar-ne l'autoria, com un “[...] suntuso tabernáculo de bronce dorado (cuyo bronce procede del Pantheon de Agrippa) de una enorme altura y singular belleza”, i l'única vegada que anomena Bernini ho fa per dir que la càtedra de sant Pere “[...] se halla bajo un magnífico revestimiento de bronce dorado, obra maestra de Bernini”.

    Diuen que el millor menyspreu que et poden fer és que t'ignorin, oi?... :))

    P.S. Ah!: D'entre les relíquies que més van impressionar a Alarcón hi ha: La cabellera de Jesús; la taula del Darrer Sopar; un retrat de Jesús quan tenia 12 anys; varis retrats de la Mare de Déu pintats per Sant Lluc; la vara d'en Moisès, “[...] y, finalmente, la Tablilla que colocó Pilatos sobre la cruz, y en la cual se lee todavía (yo lo he leído): `Jesus Nazarenus, rex judaeorum´”.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  28. Allau, ja ho veus, no s'ha fet res de bo des del 1700!

    ResponElimina
  29. Assur,

    És curiós com donem més importància als artistes ara que en temps una mica passats però no tant allunyats com aquest que expliques de Perdo Antonio de Alarcón. Avui anar a Roma es gaudir de Bernini però ja veus que no se'n diu gairebé RES, RES... d'aquest autor.

    Sobre les relíquies, sensacionals, no?

    ResponElimina
  30. És una guia molt maca, i a les mans ja deu ser la glòria.

    ResponElimina
  31. Bilbioaprenent,
    El que és glòria és Roma, antigua i moderna!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols