dilluns, 5 de setembre del 2011

Crimen (1934) d’Agustín Espinosa, la quinta essència del surrealisme espanyol

A l’Eduard Ariza, el meu alumne més surrealista

El surrealisme és un moviment que en principi no gaudeix de la meva més gran estima. Ho reconec com a defecte, perquè és un moviment avantguardista molt trencador en el seu moment. El que encara no sé com és que compta amb una gran fortuna de públic, ja que no és gens assequible. Potser és degut al fet que deforma la realitat mantenint-la, o que parla de somnis i de subconscients, el que fa que hom cregui que entén allò que expressa. En canvi, molt d’aquest públic entusiasta es nega a entendre l’abstracció, molt més clara conceptualment, però no visualment.


El fet és que quan em va caure a les mans aquest llibre, malgrat els meus recels vers el surrealisme, no vaig dubtar en comprar-lo perquè el disseny de la coberta sortia del comú i m’agradava molt, de manera que vaig considerar que valia la pena que un fetitxista com jo incorporés a la seva col·lecció un llibre així.

La sorpresa, com si d’una història surrealista es tractés, és que quan vaig començar a investigar (sempre ho faig) sobre el nou llibre, em vaig adonar que no només m’agradava, sinó que a més donava per més d’un apunt.


L’autor, Agustín Espinosa (1897-1936), és un autor canari que en la seva joventut va estar a Granada i a Madrid, en contacte amb García Lorca, Buñuel, Gerardo Diego, Pedro Salinas, Dámaso Alonso i Ernesto Giménez Caballero i, un cop retornat a les seves illes, va esdevenir catedràtic de literatura a un institut públic. Fou un dels integrants del grup d’intel·lectuals canaris, conjuntament amb Eduardo Westerdahl, Domingo López Torres i Luis Rodríguez de la Sierra Figueroa, que van fer pinya a l’entorn de la Gaceta de Arte (1932-1936) que suposava una autèntica raresa tant a les Canàries (on es calcula que el 80% de la població era analfabeta) com a la resta d’Espanya. Només agrupacions com el dels arquitectes del GATECPAC, l’ADLAN a Barcelona o determinats cercles com els de la Residencia de Estudiantes de Madrid o de la revista Alfar de La Corunya parlaven de manera desimbolta dels moviments més avantguardistes d’Europa.


Aquest estar al dia, va fer que el 1935 una representació de surrealistes composada per André Breton, Jacqueline Lamba i Benjamin Péret visités Les Palmas per inaugurar una exposició surrealista amb obres de Dalí, Miró, Hans Arp, Magritte, etc., i el també canari Oscar Domínguez. Aquesta visita fou l’esdeveniment més important que van poder protagonitzar i dinamitzar aquests intel·lectuals situats a l’altra part del món, i per això mateix amb un dinamisme més valuós i sorprenent. Aquesta visita no va estar exempta de polèmica, de manera que la projecció que s’havia de fer de l’Edat d’Or de Buñuel i Dalí -prèvia presentació d’Agustín Espinosa- fou.

(Reproduït d'Impresos de vanguardia en España (1912-1936) de Juan Manuel Bonet)

En aquest ambient intel·lectual d’avantguardes va néixer el llibre Crimen d’Agustín Espinosa, amb una estètica deutora de les seves circumstàncies. Així, doncs, fou publicat per la Gaceta de Arte i la coberta fou dissenyada pel canari Oscar Domínguez (signada com Oscar X.), dintre d’un tarannà surrealista. Aquest surrealisme contrasta amb la tipografia racionalista d’una Futura sans seriff. Això és degut a que la Gaceta de Arte que es publicava a Santa Cruz de Tenerife a la Imprenta Sans utilitzava aquesta tipografia i el seu dissenyador i alma mater, Eduardo Westerdahl, l’aplicà també a aquest volum. Sobre la utilització sistemàtica d’aquesta tipografia s’explica l’anècdota que quan Federico García Lorca rebia aquesta revista anava pregonant entre les seves amistats que ja tenia la Gacera de Arre per la confusió que comportaven les majúscules de la capçalera de la revista.


El disseny del llibre per dintre és d’una puresa extraordinària i amb una composició de la doble pàgina molt interessant. La disposició del text és diferent a cada doble pàgina. En algun cas, el text ocupa la part central de les dues pàgines encarades, de manera que en la part superior i inferior respiren grans espais buits. Tant la tipografia Futura, ja esmentada, com aquesta composició àmplia facilita la lectura de les onze narracions de l’obra que s’agrupen en quatre grans apartats (primavera, verano, otoño i invierno) i un pròleg i un epíleg. El pròleg, curiosament, ha estat imprès amb tipografia negreta, com també ho són els títols de les diferents parts de l’obra.


La imatge triada per l’artista Oscar Domínguez com a coberta és una interpretació del llibre mateix en què la mort d’Ana Maria és el fil conductor i en el que la imatge d’una mà blanca és omnipresent:

Yo busco una mano desesperanzadamente. Imitada sin fortuna en mármoles, ceras y bronces. Una mano lívida, fría, yerta. Que descorra las cortinas de mi alcoba, que guíe mis deslucidos pasos, que quiebre en el aire, entre sus dedos dulces, saetas enemigas, que se apoye en mis peores horas sobre mis desvelados hombros.

Una mano pálida, fina y trágica. Una mano recién mutilada.
(...)

Yo conozco una tibia mano, una mano rosada y blanda. Para mis labios, para mis manos y para mi cuello. Para mis noches de amor, en torno a mi cabeza o sobre mi espalda.

Pero no es ésa.

Yo busco otra mano. Ala de mis pies. Apaciguadora de mis ansias. La que se apoye sobre mi hombro sólo y deshaga mis postreros quebrantos.

La que cierre mis ojos y vista mi cuerpo muerto y preceda mi entierro.

Una mano mutilada y única. Pálida, fría.

Una mano olvidada ya de que fue mano de amante.

Una mano angustiosamente blanca.


Com es pot observar, el text -encara que escrit en prosa- és d’un lirisme molt accentuat i d’una musicalitat extraordinària. Per això, malgrat que sigui considerada l’obra narrativa més important del surrealisme castellà, cal tenir en compte que el text és compost per formes de novel·la, conte o diari, tot sempre des de l’experimentació. A més, l’obra passa desimboltament de la primera a la tercera persona i els temps verbals juguen un protagonisme interessant amb canvis constants.

Argumentalment, es parla del crim de l’esposa del narrador, Ana Maria, que l’enganya amb un amant jove i que l’aparença d’un suïcidi l’allibera de condemna legal, però no de remordiments de culpa. A partir d’aquí un seguit d’imatges d’altres crims i de visions d’imatges surreals oníriques s’entortolliguen entre la realitat i el subconscient dels dimonis que Agustín Espinosa intenta exorcitzar. Aquest seguit d’imatges que l’autor ens va proporcionant ens produeix la sensació d’estar presenciant una pel·lícula coproduïda per Buñuel i Dalí, a la manera d’Un chien andalouse. De fet, es diu que en una d’elles Espinosa hi apareix com a extra.


Tota l’obra es basa en l’inconformisme social, l’exaltació del que és màgic, del món dels somnis i el subconscient, amb un contingut sexual exempt de pudor, l’animalització o totemització del cos, un esperit lúdic i jocs de comparacions i metàfores -de semblances insòlites de dues realitats que no tenen res en comú-, humor negre, la negació de valors tradicionals i amb l’absurditat a vegades com a protagonista. Les imatges i la textura de les paraules són permanents en textos com aquest: Me invadía una ternura que me llevaba a acariciar todas las cosas: picaportes, barandas de escaleras, frutas podridas, relojes de oro, excrementos de enfermo, bombillas eléctricas, sostenes sudorosos, rabos de caballo, axilas peludas y camisitas sangrientas, pezones, copas de cristal, escarabajos y azucenas naturalmente húmedas. L’erotisme, permanent en tota l’obra, passa de la sensualitat més romàntica al sadisme més refinat, del plaer al dolor amb una triangulació de sang, crueltat i erotisme com si de Sade o Lautréamont es tractés.


L’aparició de l’obra, malgrat que ja s’havia publicat fragmentàriament a la Gaceta de Arte, va provocar un escàndol a les Illes Canàries en ser considerada irreverent i blasfema i fou denunciada al Ministerio de Instrucción Pública. De fet, no és estrany, perquè el llibre comença de manera contundent i no dubto que avui en dia també podria ser l’epicentre d’alguna polèmica:
Estaba casado con una mujer lo arbitrariamente hermosa para que, a pesar de su juventud insultante, fuera superior a su juventud su hermosura. Ella se masturbaba cotidianamente sobre él, mientras besaba el retrato de un muchacho de suave bigote oscuro.
Se orinaba y se descomía sobre él. Y escupía –y hasta se vomitaba- sobre aquel débil enamorado, satisfaciendo así una necesidad inencauzable y conquistando, de paso, la disciplina de una sexualidad de la que era la sola dueña y oficiante.
Ese hombre no era otro que yo mismo.
Los que no habéis tenido nunca una mujer de la belleza y juventud de la mía, estáis desautorizados para ningún juicio feliz sobre un caso, ni tan insólito ni tan extraordinario como a primera vista parece.
Ella creía que toda su vida iba a ser ya un ininterrumpido gargajo, un termitente vómito, un cotidiano masturbarse, orinarse y descomerse sobre mí, inacabables.
Pero una noche la arrojé por el balcón de nuestra alcoba al paso de un tren, y me pasé hasta el alba llorando, entre el cortejo elemental de los vecinos, aquel suicidio inexplicable e inexplicado.

L’obra, publicada el 1934, fou prohibida del 1936 fins el 1977 per les autoritats espanyoles franquistes. El 1936, així que les Canàries van ser ocupades per l’exèrcit revoltat, La Gaceta de Arte es deixà de publicar i el grup d’intel·lectuals va ser perseguit de tal manera que Eduardo Westerdahl pogué fugir perquè era de pare suec, Luis Rodríguez de la Sierra Figueroa fou afusellat i Domingo López Torres llançat al mar dintre d’un sac. Agustín Espinosa, sense passat polític, per salvar la pell, s’afilià a la Falange ràpidament però fou denunciat i el 16 de setembre –dos mesos després del Alzamiento- el Governador Civil i el Comandant General de les Canàries el van cessar dels seus càrrecs a l’institut on treballava, tant per haver escrit el llibre Crimen, com per haver facilitat -com a director de l’Ateneo- l’exposició surrealista i el projecte de visionat de l’Edat d’Or


Maldà per aconseguir que li tornessin la plaça de catedràtic i, quan ho aconseguí, el nou director de l’Institut Pérez Galdós, el capellà Manuel Socorro, el tornà a delatar conjuntament amb un altre professor (denúncia que es guarda encara a l’arxiu d’Alcalà d’Henares), dient que: se nota bastante sorpresa y cierto malestar en la opinión sensata y de sano criterio de esta Ciudad, y ello me induce a exponer el caso a V.E., con toda clase de reservas, por si estima en su justo y elevado criterio que es conveniente atenuar los efectos de estas reposiciones para el mayor prestigio de la enseñanza oficial.
"El señor Espinosa fue propuesto por la Comisión Depuradora para traslado, por haber escrito y publicado un libro de tipo inmoral que produjo bastante escándalo en la población (...)

Agustín Espinosa, però, moria el 28 de gener del 1939 a causa de problemes de salut intestinal i d’una operació d’úlcera de duodè que no donà el resultat esperat. Malgrat les intrigues de Manuel Socorro, l’expedient de depuració datat a Vitoria el 16 d’abril del 1939 li restituïa la càtedra per ensenyar però l’inhabilitava per ocupar càrrecs directius o de confiança. De res servia, ja que aquesta ordre arribava ja mort el nostre autor i la seva obra quedà igualment proscrita.

BIBLIOGRAFIA

ARIAS SOLÍS, FRANCISCO. Agustín Espinosa: Crimen. Breve notica de un surrealista atlántico.
BONET, JUAN MANUEL. Impresos de vanguardia en España, 1912-1936. València, Campgràfic, 2009

JIMÉNEZ FUENTES, JUAN ENRIQUE. "Gaceta de Arte: el surrealismo en las Islas Canarias" a Escritos. Revista del Centro de Lenguaje. Madrid, 1989. (nº 5 pàgs. 119-138)

MÉNDEZ, LENINA M. Del acantilado al abismo: La Vigilia Perpetua de Agustín Espinosa a Espéculo. Revista de estudios literarios”, nº 19. Madrid, Universidad Complutense de Madrid, 2001.

PÉREZ CORRALES, MIGUEL. "Algunas notas en torno a "Crimen" de Agustín Espinosa" a Boletín Millares Carlo. Las Palmas de Gran Canaria, Centro Regional Uned, juny 1980 (pàgs. 149-166)



TRAPIELLO, ANDRÉS. Imprenta moderna. Tipografia y literatura en España, 1874-2005. València, Campgràfic, 2006 


 Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació



24 comentaris:

  1. Hola de nou, interessant peça tan formalment con de contingut... els fragments que cites són altament suggestius!....
    Jo formo part d'aquesta massa que es sent atreta irresistiblement per les avantgurdes de principis de segle. El surrealisme no es excepció, van aportar-nos molt....

    ResponElimina
  2. Galderich, no sé ni que decir, bueno si que sé...
    Que digo que yo que seguramente también lo hubiera prohibido ya que los fragmentos que citas me parecen además de cursis,- ¿se descomía?-, ¡anda ya!, muy poco sensuales y eróticos y si muy pretenciosos y petardos, y si esta es la cumbre del surrealismo español, en fin...
    ... a ver cuando hablas de surrealistas como mi parienta Remedios Varo, mucho más interesante que la mayoría de hombres de su movimiento, en fin que para surrealistas, nuestros políticos, esos si que son autenticos...
    En cambio estoy de acuerdo contigo en que la estética del libro es muy interesante.

    ResponElimina
  3. El surrealisme i jo mai no ens hem avingut, tanmateix no deixa de ser interessant tota la història i el seu embolcall, et pots fer una composició de l'espai i l'època.

    ResponElimina
  4. Rokins,
    A mi les avantguardes m'atreuen molt però el surrealisme, malgrat que vaig descobrint de mica en mica, no és de les que més em motivin. Aquest llibre però, ha estat un descobriment que em permet descobrir-hi coses interessants.

    ResponElimina
  5. Pombolita,
    M'agrada la diversitat d'opinions sobre temes literaris. La teva crítica és contundent i no és l'única que he sentit però a mi m'agrada tant el contingut com el continent!

    ResponElimina
  6. Clídice,
    Ja he dit que jo tampoc tinc una relació molt clara amb el surrealisme però en aquest cas, i en contra de l'opinió de la Pombolita, m'agrada.

    ResponElimina
  7. Bona troballa, Galderich (és la conseqüència de que viu buscant) La figura d'Agustín Espinosa (com la de Pérez Minik o José María Hinojosa...) és un bon referent per copsar la força d'una moda trencadora però, pel que es veu, molt arrelada al suposat "gust comú". És interessant el text que rescates i tot el seu context.
    L'explicació de l'èxit del superrealisme rau, crec (i Dalí ho va portar a la seva màxima expressió, com molt bé saps) en que fa figurativa la força de les pulsions oníriques que, amb més o menys detall, els èssers humans compartim. És com dir o pintar o filmar el que hem pensat o vist i no ens atrevim a compartir fins l'artista l'objectiva.
    Gràcies per donar llum intel.lectual a la racionalitat irracional d'escriptors com Agustín Espinosa.

    ResponElimina
  8. Jo he après a estimar i valorar el surrealisme a poc a poc. D'entrada em feia mania perquè l'associava a una faceta d'en Dalí que al capdavall no és important. Com a moviment dins de la història de l'art m'impressiona veure com un grup de persones va saber assumir tota la cultura anterior, devorar-la i retornar-la fent-ne una lectura completament nova. Junt a l'expressionisme alemany, crec que és un moment d'explosió creativa sense precedents. I d'altra banda, m'agrada veure que el surrealisme va arribar al cim justament a Espanya. Potser perquè vivim en un país que és surrealista per naturalesa. En tot cas, aquest "Crimen" que desconeixia m'ha fet venir ganes de saber-ne més.

    ResponElimina
  9. Molt interesant el tema del surrealisme a Canaries i aquest autor que cites. Es increible com els anys trenta ja es feien textes d'aquests escatologics i hard core que avui serien considerats pornografics. A mi em passa el mateix amb el surrelisme, que el trobo molt interessant encara que no m'acabin de convèncer els resultats artístics. Molt bona troballa, com sempre!

    ResponElimina
  10. Galderich.

    Imposible dejar escapar un ejemplar con portada tan atractiva.
    Y si el contenido genera una interesante entrada. Mejor -qué mejor-

    Después de que André Breton visitó mi país, al surrealismo, aquí se le llamó costumbrismo... :-)

    ResponElimina
  11. Ábradas,
    És curiós com el surrealisme (o superrealisme com l'anomenes) ens porta una mica de bòlit. Potser veient la diversitat d'opinions que genera hauré de veure-li més la gràcia!

    ResponElimina
  12. Lluís,
    Haurem d'apreciar el surrealisme a poc a poc per a apronfundir-hi. Crec que la clau és en això que dius que de la lectura completament nova.
    I sobre el país surrealista, veient una mica l'arxiu de llibres i impresos que he anat publicant hem d'arribar a la conclusió que si, que som molt surrealistes en contingut i continent!

    ResponElimina
  13. Aris,
    El text a la seva època ja va ser considerat pornogràfic i d'aquí la seva prohibició però el que ens sobta és que el que podem dir ara ja ho van dir... i això ens frustra perquè veiem que ens han avançat... i 77 anys abans!

    ResponElimina
  14. Marco Fabrizio,
    La coberta del llibre és única dintre del panorama espanyol. Una portada tant netament surrealista no es troba en cap altre llibre.
    Sobre el terme "costumbrismo"... per què es va dir així i quina connotació tenia aquesta paraula?

    ResponElimina
  15. Durante la visita que hizo Breton a México le sucedieron algunas cosas, que le llevaron a afirmar que México era el país surrealista por naturaleza.
    A partir de ese comentario se dijo, que el surrealismo era la normalidad para nosotros. Hasta el punto que un conocido escritor afirmaba que "Si Kafka hubiera sido mexicano sería un escritor costumbrista"
    Se trata de una broma, que tiene mucho de fondo.

    ResponElimina
  16. COm sempre una gran entrada. Coneixia Agustí Espinosa com un nom més, però no tenia ni idea de que fos surrealista.
    PD. A mi el surrealisme m'agrada perquè és l'avantguarda que dóna més joc al pensament personal.

    ResponElimina
  17. Marco Fabrizio,
    Fina ironia la mexicana i no excepte de raó. M'imagino en Breton tant anar a Mèxic com a Espanya i trobar-se desubicat acostumat a la vida parisina.

    ResponElimina
  18. Eduard,
    No sé si dona més joc al pensament personal però si que permet fluir el subconscient. A mi el pensament personal me'l motiven altres avantguardes, però això són qüestions personals...

    ResponElimina
  19. Fantàstic llibre, Galderich! No només per la portada, que és magnífica, i la tipografia o l'estructura. Els dos extractes que publiques han despertat el meu anhela de lector. No vaig a parar fins aconseguir-ho!. Gràcies per donar-nos a conèixer aquest llibre.
    Una abraçada.
    alfonso

    ResponElimina
  20. És que... parlem de surrealisme com si fora una marca distintiva i perfectament identificable, i no és així. Darrere hi ha una actitud, una percepció, una anàlisi... La manera com després es genera idees, propostes, literatura, art, és tan àmplia i diversa...

    ResponElimina
  21. Bach,
    Endavant amb la lectura. A més en ser un text curt no hi ha gaires problemes de temps...

    ResponElimina
  22. Enric,

    El surrealisme és molt complex com ho demostra aquest llibre. El problema és la simplificació perquè de propostes n'hi va haver moltíssimes. M'imagino el pobre Breton intentant controlar el moviment on cadascú intentava cercar la seva manera de fer a partir dels seus raonaments, o no raonaments, propostes, anàlisis...

    ResponElimina
  23. Quants poetes d'ahir i d'avui voldrien escriure coses com el trosset que has posat de " les mans", és poesia pura.
    L'edició del llibre és una obra d'art.
    I del surrealisme, només dir-te que des que vaig mirar amb deteniment "El Jardín de las Delicias" del Bosch crec que Dalí va copiar i aprendre unes poques coses.

    ResponElimina
  24. Biblioaprenent,
    En art no es copia, s'inspira! ;-)
    Tots els surrealistes anaven bojos amb en Bosch!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols