dissabte, 1 de novembre del 2008

El bes de la Mort, el vers petrificat de Mossèn Cinto

Al picapedrer i oncle Artemi Barba, que d’aprenent va esculpir les costelles de la Mort

Taller de marbres de J. Barba situat al carrer Guillem Tell/Saragossa (Sant Gervasi) on ara hi ha una farmàcia. D'esquerra a dreta el meu besavi Jaume, la meva àvia Paz i les seves germanes Aurora, Júlia i Dolors, futura esposa de Joan Fontbernat (1910 aprox.)

Coincidint en Tot Sants us parlaré d’una obra molt propera a mi des del vessant familiar. És una escultura que es va elaborar al taller del meu besavi Jaume Barba i concretament va ser concebuda per l’escultor més destacat d’aquell taller i gendre de l’amo, en Joan Fontbernat, casat amb la seva filla Dolors. Era l’orgull de la família en tota la seva extensió i consideraven que era l’obra culminant del taller. La meva àvia Paz en parlava amb orgull igual que el meu pare, maltrat tots els lapsus de memòria que té, encara ho fa.


Vista del Departament III amb el Bes de la Mort

Jaume Barba (signaven les obres com a J. Barba) comptava a final dels anys vint amb dos tallers, un a Sant Gervasi i l’altre al Poble Nou, a prop del cementiri. En aquest darrer es va elaborar l’escultura de la que ara parlarem. Normalment les escultures mortuòries són al·legòriques de conceptes religiosos i/o de figures religioses (àngels, sagrats cors...) i algun retrat. En el cas d'aquesta escultura, feta el 1930, és un encàrrec de Teresa Soler Pintó, vídua de Llaudet en ocasió de la mort del seu fill.


L'escultura compta amb els versos de la introducció de L'Atlàntida (1877) de Mossèn Cinto com a epitafi per a la tomba:


Mes son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sanch s’atura y glaça
y l’esma perduda amb la fe s’abraça
sentint-se caure de la mort al bes.

Joan Fontbernat, l’operari-escultor més destre del taller com s'ha comentat, partí d'alguna fotografia de l'obra de Lorenzo Maroni escolpida per a la família d'Ercole Mentasti (1843-1909) del Cimetero Monumentale de Milà vers el 1910. Les relacions entre ambdues obres així ho delaten i el fet que l'obra d'Ercole Mentasti sigui anterior marca molt clarament que Joan Fontbernat com a bon artesà fou qui sabé relacionar aquests versos amb la fotografia de la que devien disposar en el seu arxiu de taller, actualment totalment desaparegut. 


Lorenzo Maroni. El bes de la Mort. Panteó de la família d'Ercole Mentasti del Cimentero Monumentale di Milano (1910), en el Rialzato Levante A, número 192. (Fotografies de Toni i Esther del blog Imatges de pedra i silenci)

L'altre mèrit de Joan Fontbernat fou el de passar d'una concepció de l'escultura en relleu a una en tres dimensions i dotar a l'esquena de la mort d'una força expressiva molt interessant. En certa manera es passa d'un interessant difuminat del relleu a la rotunditat de les formes plenes d'una volumetria més agossarada i per això més impactant, si és possible.

Permís d'obres del Bes de la Mort (1930)

En el dibuix que hi consta a l'arxiu municipal amb el que es demanava el permís d'obres a nom del propietari del taller, en Jaume Barba, podem observar que el domini del dibuix no era el fort d'un picapedrer com Joan Fontbernat. El traç és insegur i segueix al peu de la lletra una fotografia de l'obra milanesa amb alguna varietat com la situació del rostre o la situació de la mà esquerra de la mort.

Vista frontal del Bes de la Mort amb la inscripció epigràfica del poema de Mossèn Cinto

L’obra representa la mort amb ales (i no amb la dalla com és tradicional) i intenta captar el moment en que l’alè abandona el cos i la persona passar a mans de la Mort que l'acull amb força, gairebé com una enamorada. El resultat final és una obra corprenedora i efectista que sorprèn el visitant del Cementiri del Poble Nou. Tant és així, que ha estat exposada en diverses mostres d’art mortuori que s’han celebrat arreu d’Europa.


Vista posterior del Bes de la Mort amb les costelles esculpides per Artemi Barba


Sobre el significat més profunt del conjunt escultòric s'ha de tenir present la interpretació que en fan el Dr. Raimon Arola en el seu article a la revista virtual dedicada al Símbol en l'Art, ArsGravis.

Del taller es coneixen diverses obres de menys o més qualitat, sobretot de feines de làpides i tombes i també altres escultures de certa qualitat com la del panteó de la família Falcón Vernís al cementiri de Puigcerdà. Aquesta també és una obra molt subtil que ajuda a entendre la qualitat del taller de Jaume Barba com a especialistes en treballs funeraris.

(Fotografia de Tony Collbató, Novembre 2017)

NOTA:
Aquest apunt ha estat substancialment retocat entre el 31 de març de 2012 i el 27 de novembre de 2017 gràcies a les aportacions sobre l'escultura milanesa de Lorenzo Maroni que ha aportat el Sr. Carlos Saguar Quer en l'interessantíssim grup de Facebook Apoyamos la Ruta Europea de Cementerios i a través del comentari al blog. A més aporta bibliografia específica sobre el tema i d'on ha sortit la reveladora imatge. A més hem pogut identificar el nom de la família que va encarregar l'obra i també l'origen dels versos a L'Atlàntida de Mossèn Cinto. A més en Tony Collbató ens ha passat la informació del panteó Falcón Vernís de Puigcerdà que ajuda a entrendre el taller de Jaume Barba.

BIBLIOGRAFIA:

AROLA, RAIMON. La muerte del beso. ArsGravis, 1 juny 2012

BERRESFORD, SANDRA. Italian Memorial Sculpture 1820-1940. A legacy of love. Londres, Frances Lincoln, 2004

BARBA I REBERT, ARTEMI. Vivències d'un picapedrer. Balaguer, 1999 (treball inèdit)

BRULLET, JUNY. Pinzellades d'una vida activa. Barcelona, 1998 (treball inèdit)

MARTÍ I LÒPEZ, ELISA. Un passeig pel cementiri del Poblenou. Barcelona, Serveis funeraris de Barcelona-Ajuntament de Barcelona, 2004

SAGUAR QUER, CARLOS. "Reseña al libro Italian Memorial Sculpture 1820-1940. A legacy of love" a GOYA nº 301-302. Madrid, 2004.

28 comentaris:

  1. L'art funerari sempre m'ha causat desassossec. De fet sóc poc amic de cementiris.

    Sempre he pensat que no em cal un racó per recordar les persones que ja ens han deixat: en tinc prouamb un bocinet de memòria.

    ResponElimina
  2. Ja,ja... suposo que el meu cas és el contrari per deformació familiar. De fet em passejo pels cementiris amb total tranquil·litat i fins i tot admiració per algunes obres tant escultòriques, arquitectòniques com literàries.
    Ja aniré publicant altres articles sobre epigrafia funerària, epitafis, llibres sobre el tema...
    De molt petit (malgrat que la branca de la meva família no es dedicà al marbre) em vaig acostumar a la mort com un fet normal i a tenir un cert distaciament. Estic d'acord amb tu que el millor, però, és la memòria que tenim dels morts.

    ResponElimina
  3. En la mort millor ni pensar-hi, però posats a imaginar és preferible una dansa que no un bes. Realment espectacular, l'obra.

    ResponElimina
  4. Ja, ja... jo no sé que triaria! Una dança? Per on l'agafaríem, per la cintura? No sé, no sé... ja m'està bé que sigui una escultura.

    ResponElimina
  5. Hola Galderich muchas gracias por tu comentario espero hayas podido ver los videos con toda la resolución y que bueno que te hayan gustado. Disculpa que escriba en español pero el catalán apenas si logro leerlo porque soy de México.

    Tienes también un hermoso blog y veo muchas imagenes llenas de nostlagia, te envío un saludo y buena vibra.

    ResponElimina
  6. Home, els cementiris, són interessants. Fa unes setmanes a París en vaig visitar el de Père Lachaise, ja se sap ple de celebritats. Interessant em va semblar els petits mausoleus que hi ha de finals del XIX i principis del XX. Però espcialment el de la família Rotschild, fantàstic... la gent i tirava diners, a veure si en el més enllà la fortuna dels Meier els torna alguna cosa. Com d'altres elements, els cementiris són un factor molt interessant per a conèixer les diverses parts del món on un viatja. Veieu els mausoleus a Còrsega, perduts per les carreteres, al mig dels pobles... o els de Sicília...

    ResponElimina
  7. Per cert, gràcies per situar-me al teu blog. Com pots llegir al meu darrer post, estic en unes hores-dies d'espessor mental, i va bé llegir, al marge de llibres, alguna cosa que no t'esperes.

    Arnau.

    ResponElimina
  8. A mi aquesta figura de la mort em fa pensar en aquells personatges horribles de la saga de Harry Potter, els demèntors. Amb la diferència que ells quan et fan un petó no et maten, sinó, segons el llibre, molt pijor: et xuclen l'ànima.
    Aiaiai que macabra tot plegat! I dius que això et ve de família?

    ResponElimina
  9. No tinc el plaer de conèixer els demètors però pel que sembla la qüestió de la Mort amb el temps s'ha anat complicant...
    Ai si el besavi Jaume aixequés el cap, ja no entendria res dels éssers fantàstics i altres mitologies d'avui!

    ResponElimina
  10. Hola,a "En memoria" Cementiri de Poble Nou tambe possan en dubte l'autoria de"El peto de la mort".Som Esther i Tony de "Imatges de pedra i silenci" on intentem ,desde el respecte,mostrar l'art funerari que hem vist i ens ha agradat

    ResponElimina
  11. Esther i Toni,
    Felicitats per la vostra pàgina, que crec que és molt necessària ja que és un art que ningú li fa cas.
    Sobre "En memoria" ja els he comentat que com dic en l'article el taller era de Jaume Barba i l'excecussió de l'obra de Joan Fontbernat com a operari del taller.
    Gràcies per comentar-ho.
    Les fonts familiars que esmenta són les meves però mal interpretades...

    ResponElimina
  12. Hola,

    Fa un temps, amb el permís del Ajuntament, vaig fer unes fotografies de l'escultura "El bes de la mort", peró no puc publica-les sense el permís de l'autor. L'Ajuntament em va dir que els hi enviés les fotografies i la numeració del sepulcre, que ells transmetrien la meva petició al propietari. No he rebut resposta.

    Seria possible posar-me en contacte amb tu o la persona a qui pertanyin els drets d'autor d'aquesta escultura? Aquests drets són vigents fins 80 anys després de la mort de l'autor.

    El meu correu és ivan.ms, arroba, telefonica.net

    Moltes gràcies per endavant per la teva ajuda.

    Iván Melenchón Serrano

    ResponElimina
  13. Iván,
    Si tens permisos fotogràfics de l'Ajuntament per a fer la fotografia pots reproduir-la sense problemes perquè és una obra a l'aire lliure.
    En tot cas, ni els Barba (la meva família) ni els Fontbernat (família del meu oncle avi) et dirien mai res perquè mai hem cobrat res per les fotografies... Ni les que publica l'Ajuntament!
    Les pots reproduir sense problemes legals.

    ResponElimina
  14. hola lo había visto aquí.

    http://veodigital.blogspot.com/2009/12/el-beso-de-la-muerte-la-fusion-de.html

    me ha gustado leer más de la escultura.gracias

    ResponElimina
  15. WiFi,
    Gràcies per l'enllaç que ens passes. Sobre el tema de l'escultura que copia aquesta no en sabia res!

    ResponElimina
  16. Hola! molt xulo el post! ha sido mi inspiración para ponerle letras a unas fotos que hice hace ya un tiempo en el cementerio del Poble Nou en un post en mi blog, aprovechando también que se acerca Halloween, te he creditado en él :)

    http://www.xixerone.com/2010/10/curiosidades-de-barcelona-el-beso-de-la.html

    ResponElimina
  17. El naturalisme fantàstic, és genial. L'obra italiana té un to impressionista, però l'escultura del teu parent és terriblement realista. A més a més les figures estan elaborades a la mida natural. L'esquelet alat, vist pel darrera, és extraordinari perquè està dotat de moviment i fins i tot de sensualitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. LLuís, tens bon ull estètic i de gran capacitat d'anàlisi!

      Elimina
  18. Estic content, soc net de Joan Fontbernat i besnet de Jaume Barba el ultim tambet el recordo, fa molts anys que la meva mare Marina filla de Dolors ha demanat al ajuntament de Barcelona que a les informacions s ha anomanés el nom del escultor Joan Fontbernat Paurtivi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon, jo també sóc besnèt de Jaume Barba, fill del Sergi i nèt de la Paz. Jo ja els vaig comentar per activa i per passiva qui era l'autor concret de l'obra malgrat pertànyer al taller de Jaume Barba però no ho he aconseguit. De fet gràcies a aquest article a internet tothom sap qui en va ser autor però des de Serveis Funeraris sembla que no ho saben... Una abraçada ben forta que encara recordo en Ramon i la Marina com si fos avui amb el seu super cotxe!

      Elimina
  19. Hola, estic fent un article, amb una companya, sobre la imatge de l'àngel a l'escultura funeraria i citarem correctament l'autoria de l'escultura

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, em sembla que aquest apunt -modèstia a part- és el que te les coses més complertes. Si tens alguna informació que el millori t'ho agrairia així com que em passessis l'article que esteu fent. Si necessiteu res més ja direu.

      Elimina
  20. Felicidades Galderich Piscolabis por tu excelente blog, no sólo por la entrada referente al Beso de la Muerte, sino por todas las demás, incluida la de la ilustración erótica, que no todo van a ser muertos... Y muchas gracias por la generosa mención de mi contribución en el nº 301-302 (2004) de la revista GOYA. Convendría que lo corrigieras porque por un absurdo lapsus que tuve en Facebook bailé los nombres del difunto titular de la sepultura de Milán (Ercole Mentasti) y el del autor del relieve que la decora (el escultor Lorenzo Maroni). La obra fue realizada en 1910. Saludos cordiales, Carlos Saguar Quer

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carlos, una vez más muchas gracias por la información facilitada que ha sido corregida inmediatamente. He aprovechado la ocasión para buscar más información y he conseguido localizar la familia que encargó la obra y el origen de los versos de Mossèn Cinto que corresponden a L'Atlántida. Muchas gracias por tus comentarios. Un saludo.

      Elimina
  21. Podries afegir més dades del Jaume Barba?, cognom, matern, lloc i data de naixement i traspàs ,…, tambe del’Artemi Barba , del Joan Fontbernat Paituví, del que localitzàvem la data del seu traspàs :
    http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1954/12/16/pagina-22/32793348/pdf.html?search=Juan%20Fontbernat%20Paituv%C3%AD

    ResponElimina
  22. http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/el-peto-de-la-mort/

    ResponElimina
  23. Bon dia!
    Voldria fer-vos una consulta, a tot arreu consta com a data de la realització 1930, però justament al permís d'obra publicat aquí, per cert gràcies, l'arquitecte interí marca com a data 1 de setembre de 1920 si no ho he vist malament, és a dir 10 anys abans... el meu dubte és, la data és errònia o van trigar 10 anys a fer-la des del permís?
    Atentament

    ResponElimina
  24. M'agradaria seguir amb la hipòtesi, car hi ha tota una sèrie de dades que em ballen:

    Sempre es parla de Teresa Soler Pintó esposa de l'empresari tèxtil Josep Llaudet Soler...

    Teresa Solé pintó estava casada amb José M.Llaudet i Bou mort el 2 de setembre de 1914.

    Un dels fills de la parella va ser l'empresari tèxtil Josep Llaudet Soler

    L'altre fill de la parella ENRIQUE LLAUDET SOLER va morir el 16 (?) d'abril de 1917. El que quadraria amb la data de 1920 ja que entre l'encàrrec, l'esbós i la presentació del permís d'obres la data de 1920 seria correcta.

    També va haver 2 defuncions més a la família, la primera esposa de Josep LLaudet soler, Concepció Ponsa l'any 1918.

    El net de Teresa Soler, de la seva filla M Angels Llaudet va morir l'any 1922 als 3 anys es deia Jose Antonio Echave Llaudet.

    Atentament

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols