diumenge, 17 de gener del 2010

Joan Amades i el sexe del àngels


A en Lluís Bosch i als seus comentaris antiAmades com aquest: Celebro especialment que s'acabi la tabarra del Joan Amades. Penso que Amades és un tumor a la cultura catalana, ja que va destruir profundament l'imaginari popular a partir del seu pensament ultracatòlic. Més que homenatges, caldria dir clarament que fou un censor, un repressor i un genocida.


Això dels homenatges i commemoracions a les personalitats va bé perquè permet fer una revisió de la seva obra i de les seves virtuts, i perquè no dir-ho, també dels possibles defectes. D’entre de les commemoracions actuals, una de les personalitats que ha despertat més afectes ha estat la de Joan Amades, potser perquè en altres moments la seva tasca va passar per una espècie de purgatori intel·lectual en el qual es va qüestionar la seva feina, per poc acadèmica, entre altres crítiques.

Pàgina de la primera edició d'El Pessebre d'Amades amb el caganer com a El qui fa ses feines

En el cas de l’actual commemoració del final de l’any Amades, em va sorprendre alguns comentaris que Lluís Bosch va deixar en diversos apunts d’altres blocs, en els quals manifestava la seva indignació quan algú deia de portar una iniciativa col·lectiva dels blocaires a favor de la figura de Joan Amades, perquè considerava que havia estat un castrador de la cultura catalana popular i autèntica. Una mica en la línia dels que critiquen -no sense raó- la institucionalització i manca de pluralitat de la sardana com a dansa nacional perquè ha provocat que tota la resta de danses tradicionals, tant o més arrelades dintre de la diversitat del territori, siguin menystingudes.

Pàgina de la tercera edició d'El Pessebre d'Amades (2009) amb l'explicació del caganer com a El qui fa ses feines però amb la nota d'Albert Dresaire i Josepfina Roma explicant aquesta manera d'anomenar la figura

Segons Lluís Bosch i moltes altres persones, el conservadorisme de Joan Amades l’hauria dut a fet neteja dels vestigis més arrauxats (sobretot els referents al sexe i l’escatologia) i hauria dotat d’una pàtina de seny religiós tota la cultura catalana, que no era del tot certa, amputant o senzillament silenciant tots aquells aspectes que no passessin pel sedàs de la moral i el bon gust. Com que m’agrada la gent que fa plantejaments diferents i dóna noves visions del que hom pensa malgrat que tampoc ho justifiqui gaire, vaig canviar la idea inicial de dedicar aquest apunt al Costumari Català (1950-1956) de Joan Amades per a discutir sobre el sexe dels àngels a l’entorn de Joan Amades.

El primer exemple en l’obra Joan Amades que em va venir al cap per il·lustrar aquest aspecte fou la de la de la figureta del caganer, que púdicament en el seu llibre El Pessebre Joan Amades l’anomena com el qui fa ses feines. Aquesta imatge és la que en un primer moment confirmava l’afirmació de Lluís Bosch, i també és una de les imatges que ha donat la visió generalitzada d’un Joan Amades púdic que s’ha anat repetint. I ja se sap que una cosa repetida mil vegades acaba sent certa.

Pàgina del Costumari amb un cornut

Per aquest motiu, en aquest homenatge blocaire a la figura de Joan Amades, he intentat fer una revisió panoràmica i en diagonal per falta de temps i dedicació (més algunes idees prèvies sobre el tema) del Costumari Català, la Biblioteca de Tradicions Populars i diverses monografies que tenia per casa i veure què hi havia de cert i què de repetició acrítica sobre el tema del pudor de Joan Amades i la seva presumpta capacitat capadora de la cultura arrauxada.

Interior d'un prostíbul amb la tarifa de preus on consta al final que El precio de una puñeta son dos reales vellon (Cercle d'Eusebi Planas, darrer quart del s. XIX. Barcelona, col·lecció particular)

Abans de començar hem de comentar que ben poca cosa ha arribat als nostres dies d’erotisme gràfic dels nostres avantpassats. De l’edat mitjana: uns dibuixos molt divertits realitzats sobre pergamí en llibres de notaria (n’hi ha a Girona, Mallorca...) i passada l’època medieval, encara en conservem menys cosa, per no dir res. El Concili de Trento va fer la seva feina a l’edat moderna i per exemple a Catalunya la Inquisició va prohibir (1782) l’obra literària del Rector de Vallfogona; també el bisbe de Barcelona, Josep Domènec Costa, el (1856) va fer capar (literalment!) l’escultura dedicada al Geni Català que hi ha a prop de la Llotja, o el cas de la frase anar a fer punyetes que ens ha arribat interpretada de moltes maneres però que en realitat volia dir que et masturbis, per posar només tres d’exemples prou eloqüents de la repressió oficial o intuïtiva contra el que es considerava mal gust.

Pàgina del Costumari amb una monstrua marina que serví de capçalera de romanç

La prova és que quan Xavier Domingo va voler il·lustrar el seu llibre d’Erótica hispánica (editat a París el 1966) gairebé totes les il·lustracions a què va recórrer són modernes, o en el recent llibre de Pep Vila d’Els sentits d’Eros (2008), dedicat a l’erotisme gironí, les il·lustracions provenen majoritàriament d’obres estrangeres. Això ens mostra el desert iconogràfic i literari que tenim en el nostre país sobre aquests temes, sobretot en època moderna.

Pàgina del Costumari amb l'Auca de La vida de Sant Antoni Abat amb les temptacions del dimoni

Si analitzem la figura concreta de Joan Amades veiem que era una persona d’origen obrer i popular, nascut en una família tradicional, en la qual la seva mare era la transmissora del coneixement tradicional popular. Ideològicament té dos vessants que em semblen prou interessants: un catalanisme proper de Torres i Bages i una gran vinculació amb l’esperantisme i el món dels ateneus populars. És a dir, es debat entre un catalanisme catòlic i conservador i una visió més o menys universalista i idealista del món. Ambdues visions, però, tendeixen cap al puritanisme per raons diferents; la primera per una qüestió purament de moral i castedat religiosa (és el moment de La lliga del bon mot o la Lliga antipornografia -en contra de les revistes sicalíptiques- i altres iniciatives semblants d’adoctrinament catòlic); en canvi la segona raó podríem definir-la com d’estricta moral laica.

Pàgina del Costumari amb una xilografia d'uns enamorats. Prèviament va ser publicada a les Xilografies gironines

Dintre dels ambients més idealistes de finals del s. XIX i principis del s. XX hom intentà superar el que es consideraven vicis (les partides de cartes i de dòmino, les begudes alcohòliques com l’absenta, la prostitució... en general tot l’inframon que convergia a les tavernes...) com una lacra del proletariat, per tal d’alliberar l’individu sobretot a través de la cultura. Per això els moviments més idealistes (esparantistes, ateneus populars, centres d’excursionisme, cors de Clavé...) intentaren redimir les classes populars per a fer-les més lliures intentant apartar els obrers dels vicis que es considerava que els esclavitzaven.

Pàgina del Costumari amb una xilografia d'uns enamorats. Prèviament va ser publicada a les Xilografies gironines

Si comprenem l'abast d'aquests dos condicionants personals (el catòlic i el laic) podrem veure que Joan Amades no era amo de les seves circumstàncies, ja que a més l’ambient del moment portava cap a una societat puritanista. Si a això sumamen les dificultats de censura que va haver de superar en determinats períodes (el cas d'El Pessebre és més que evident) observarem que difícilment Joan Amades podia escapar d’un cert pudor en el moment de parlar de certes temàtiques com veiem en el caganer del pessebre.

Malgrat això, l’actitud de Joan Amades la podríem qualificar de certa murrieria. En certa manera em fa la sensació (analitzant les seves obres com farem tot seguit) és que es tapa la cara amb la mà per no veure segons què, però que deixa el dits entreoberts per veure-ho tot... i el més important, mostrar-ho als lectors.

Llibre de Les rajoles catalanes de Joan Amades amb una il·lustració d'un nu femení

Per aquest motiu sempre que pot i el guió ho exigeix il·lustra els seus llibres amb els poquíssims gravats de temàtica eròtica (nus i poca cosa més) que s’havien conservat i que ell recol·leccionava. Així, si mirem el seu llibre sobre les rajoles catalanes ens adonem que reprodueix una rajola amb un nu. Aquestes rajoles són escassíssimes a Catalunya i moltes ens han arribat mutilades posteriorment per algun integrista. Entre els centenars de tipologies de rajoles que es conservaven... per què en tria una d’un nu si comptava amb prou varietat per poder il·lustrar el seu llibre?

Pàgina del Costumari amb la il·lustració a tot color de les invitacions per als balls de Carnestoltes amb la invitació de la disfressa eròtico-festiva

El mateix ens passa amb les invitacions de les festes de carnestoltes del darrer quart del s. XIX, de les quals coneixem aproximadament un miler llarg de models... per què en selecciona per al Costumari precisament una en la que apareix una disfressa de clar significat fàl·lic i genital i que ja en el seu moment fou considerat groller i xaró?

Pàgina del Costumari amb centaures femenins

Si a més de les il·lustracions que afegeix als seus textos repassem el que ha escrit, veurem que la seva obra va traspuant anècdotes (com les seves detallades explicacions del carnestoltes com el concurs de disfresses per veure qui anava més nu i que va guanyar el Dr. Letamendi, per exemple) que ens mostren un gran coneixement del que passava en dels ambients més xarons o llibertins de l’època. Això sí, són petites píndoles que ens va subministrant com aquell qui no vol la cosa, distribuïdes per la seva infinitat de llibres.

Pàgina del Costumari amb la dansa de fertilitat neolítica de Cogul

La dispersió de les dades que aporta dintre la seva magne obra ha provocat que passessin desapercebudes com a conjunt. Així, ens parla dels cornuts, de les infidelitats matrimonials i de canvis de parella, de Pasqües abans de Rams, del fet que dur roba interior no era costum entre de les dones d’abans, de paremiologia de dubtosa moralitat, dels versos atrevits i poc morals de les santantoniades, de personatges curiosos de la vida popular més alternativa, d’endevinalles escatològiques i sexuals, de mètodes anticonceptius tradicionals, de signes fàl·lics des de la prehistòria i la seva pervivència fins els nostres dies... tot sempre amb una certa contenció, amb discreció... però deixant-ho escrit.

Pàgina del Costumari amb el Ball dels Cornuts

Malgrat això, observant l’Auca de la Vida alegre Barcelonina podem lamentar que, sabent tot el que sabia, no deixés escrit un llibre sobre la sexualitat dels catalans que estigués ben farcit d’anècdotes, de tipus populars, de costums, d’informacions que avui ja no podem tenir... De fet, però, no només ell no ho va fer (que tampoc se li pot retreure!) sinó que ningú més va engegar un projecte que intentés ser una compilació de tots aquests aspectes. Només després de la mort del General Franco, quan la major part de les fonts directes (coneixedores dels costums i anecdotari del s. XIX) ja havien desaparegut i ja no les podrem tornar a tenir, hom ha intentat reconstruir el nostre passat més canalla. Només s’escapa d’això el bibliòfil i traductor cervantí al català, Antoni Bulbena i Tusell, qui el 1920 deixà un manuscrit (publicat finalment el 1982) sobre La bibliografia eròtico & priàpica catalano-valenciana (del que algun dia en parlaré en el bloc).

Auca de la Vida Alegre Barcelonina (1911) que Amades mai va publicar, que a mi em consti

Si hem de ser justos no podem acusar a Joan Amades de ser el capador sexual de la cultura catalana perquè precisament és ell qui més informació ens pot aportar i perquè quan ell va recollir la tradició i la cultura popular catalana a nivell oficial s’estava reforçant amb projectes seriosos (noucentisme, Mancomunitat i República, Biblioteca de Catalunya, Col·lecció Bernat Metge, Escola Superior de Bibliotecàries, Xarxa de Biblioteques i Museus...) que no admetien el que es considerava literatura menor o encara menys, literatura pornogràfica. Que en aquestes circumstàncies Joan Amades recollís tot el que recollí de cultura popular (i no d’elit) té un mèrit molt gran perquè precisament ell, entre altres però amb un protagonisme destacat, va fer valorar tota la imatgeria popular i els costums que sense ells no haguessin tingut valor i haguessin desaparegut sense deixar cap mena de rastre.


BIBLIOGRAFIA

VV.AA. El món de Joan Amades. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1990.

PD. Aquest apunt també el trobareu al Bloc de Piscolabis Librorum Maiorum

40 comentaris:

  1. un apunt important, gràcies :) no hem de deixar mai de contextualitzar :)

    ResponElimina
  2. T'agraeixo que em llegeixis i que em citis, òbviament. De fet no pretenia tant de rebombori i naturalment tan sols buscava una mica de polèmica -sana i espontània- a poder ser. Les persones som polièdriques i tenim costats foscos. El problema dels homenatges és que tendeixen a mostrar una sola cara, i solen obviar la visió més crítica.
    Com que sóc una mica al·lèrgic a les hegemonies vaig voler introduir la nota discordant, i en tant que també al·lèrgic al catolicisme, en Joan Amades m'ho posava la mar de bé.
    Crec que has escrit un text ben treballat, fent a la vegada la contextualització i incloent-hi la crítica. Les dues coses són molt necessàries.
    Celebro haver contribuït modestament a aquest article, que rellegiré més atentament. I espero que les disputes sobre la cultura i la història siguin així d'incruentes. Em comprometo a moderar algun adjectiu per part meva, a canvi. Salut!

    ResponElimina
  3. Galderich,
    És un ponderat comentari crític de l'obra de Joan Amades.
    Ja se sap que, per dir-ho d'alguna manera, totes les fílies aixequen fòbies. De tota manera, ara més mai, el pensament ha de ser lliure.
    L'obra d'Amades és un patrimoni que, amb les seves mancances, no serà mai prou ben valorat. La millor manera de fer-ho, crec jo, és assumint els defectes que pot tenir i fer-los virtut. Moltíssim d'allò que ens explica en les seves obres ja hauria passat a l'oblit dels temps si no hagués estat per la seva recerca i la seva producció bibliogràfica. I, en un ordre de coses, gràcies a ell, a alguns ens va atacar el "microbi" de furgar en la cultura popular.

    ResponElimina
  4. L'he enviat al Maiorum, i te'l reprodueixo aquí:

    Galderich, no deixaràs mai de sorprendre'ns per la teva capacitat de fer de l'anècdota fets copsables i ben visibles.

    D'un petit detall en fas històries meravelloses. Amb aliats com tu no fa por emprendre les aventures que calguin a la xarxa, mai que sigui anar a fer caure molins de vent.

    Jo crec que és injust carregar en Amades un fet que cal recriminar a tots i cadascun dels integrants, individual o grupal d'aquella societat i que perdura des de fa molts segles.

    Mitjan segle vint no era un bon moment per a la llibertat d'expressió, ni per a la llibertat de càtedra i menys si escrivies en català. Hi havia una dictadura ultracatòlica (més que el catolicisme que es pugui atribuir a Amades).

    Penseu què seria de la cultura popular catalana sense Amades. Pregunteu a Google qui consulta i cita Amades (i ja no dic res dels qui el consulten i ni tan sols el citen).

    A més serveix com a model per pensar que des de l'autodidactisme es poden bastir grans obres.

    ResponElimina
  5. Un apunt magistral! Amb tota la feina ingent que va arribar a fer Amades, no li podem recriminar que no anés encara més lluny.

    ResponElimina
  6. La veritat, si filéssim tan prim rebutjaríem també el Fabra, que no va recollir moltes paraules per aquest mateix tema 'conservador'. Una cosa és completar i contextualitzar i l'altra rebutjar aquesta tasca ingent i magnífica i caure en la trampa anti-Amades, que portem arrossegant per molts motius durant dècades. No tan sols, ni molt mensy, per conservadursime, sinó també -és la meva opinió- pel menyspreu que els sectors acadèmics oficials universitaris -conservadors o no- han mostrat des de sempre pels autodidactes. En fi...

    ResponElimina
  7. Molt ben explicat. Em trec el barret, jo també!

    ResponElimina
  8. Impressionant entrada per la contextualització i la precisió. Qualsevol obra, i em refereixo també a altres arts com l'escultura, la pintura, la fotografia, etc..., cal "llegir-la" en el seu propi context. No podem negar-li a Amades el mèrit d'haver-nos donat a conéixer un patrimoni immaterial que, d'altra manera, de ben segur que no ens hagués arribat. Gràcies per acostar-nos aquest tipus d'obra que, malgrat les possibles mancances o interpretacions, és un referent de la nostra cultura.

    ResponElimina
  9. Trobo molt encertat aquest article. Amades era, com tothom, un home del seu temps i hi havia -com també avui hi ha- temes dels que no es parlava.
    El que passa és que avui ens creiem tan moderns i tan lliures que som incapaços d'entendre altres moments històrics.
    Has deixat de banda el tema de la religiositat, que crec que encara ens duria a un debat més enriquidor. I ens faria entendre que el temps ha canviat molt depressa i que en una societat secularitzada com la nostra, no podem entendre amb facilitat la visió que tenien no fa tants anys aquells "altres catalans" i catalanes...

    Francesc

    ResponElimina
  10. Això que dius a la presentació d'un posicionament ultracatòlic del Joan Amades, en què està basat? Que jo recordi, Joan Amades va freqüentar en la seva joventut els moviments esperantistes i llibertaris... els quals no es reunien pas a la sagristia de l'església del barri.

    ResponElimina
  11. Clídice,
    Ja veus que la meva mania és contextualitzar... sóc un pesat!

    ResponElimina
  12. Anònim,
    I tant crak, que tot em fa crak, crak...

    PD. Intenteu deixar un nom encara que sigui un pseudònim (com el meu) però ho fa més personal! Tinc certa alèrgia a la paraula anònim... coses que passen!

    ResponElimina
  13. Lluís,
    La lectura dels teus blocs són gairebé una obligació per a mi perquè aportes moltes coses.
    No estic d'acord amb tu amb que tenim costats foscos (això no li diguis mai al Leblansky que infarta!) sinó costats diversos dintre de la nostra poliedria i estic d'acord amb tu quan dius que els homenatges tendeixen a la hagiografia i per això vaig valorar molt els teus comentaris. He posat el darrer comentari que li vas deixar a en Pàmies perquè va ser ahir i perquè no recordava on havies deixat els altres. Per això el vaig aprofitar però l'apunt ja el tenia escrit fa uns dies... que per cert, m'ha portat força feina!
    Jo als meus alumnes sempre els dic que quan vegin que alguna cosa s'ha aprovat per majoria absoluta han de plantejar-se (amb totes les excepcions que hagi) que estem parlant d'una dictadura i per això estic d'acord amb tu amb el plantejament i per això vaig decidir canviar d'apunt i dedicar-te'l.
    Celebro també la teva contribució a aquest apunt i ja saps que la història l'hem de veure amb una certa perspectiva, contextualitzant (que no relativitzant) i amb un esperit crític i de reconeixement dels encerts vistos en la perspectiva que ens dona el temps. Els nostres nèts ja ens corregiran...
    I si m'ho permets, crec que el gran problema que tenen els teus comentaris es que són massa abrandats i poc argumentats, el que els fa perdre l'equilibri. Als qui et seguim no ens sorprenen però has de reconèixer (i per això ho fas!) que són sorprenents.
    Ha estat un plaer dedicar-te un article.

    ResponElimina
  14. Joan,
    Estic totalment d'acord que hem d'assumir els defectes però en el cas d'en Joan Amades quan posem la balança... uf, no hi ha color!
    Com tu dius en Joan Amades és un dels elements claus que ens han motivat a afeccionar-nos al que ens hem afeccionat i això també seria una altra cosa a afegir al plat de les coses positives de l'Amades: tota la colla de grillats per la tradició, la imatgeria, la festa popular...

    ResponElimina
  15. Víctor,

    Gràcies per deixar el missatge al Maiorum perquè, com Joan Amades, l'apunt també és transversal i serveix per a tots dos. Era una llàstima soterrar aquest apunt a l'Infern Bibliòfil...
    Toques aspectes molt interessants en parlar d'un s. XX bastant dur per a bastir res (i malgrat tot es va fer tanta cosa des d'una militància autodidàctica!). I què dir de la teva frase final sobre l'autodidactisme tant desprestigiat i alhora tant important per a la nostra Cultura. Potser sense els autodidactes ja no hi seriem.
    En una entrevista Pierre villar va comentar que una de les coses que més l'havien sorprès de Catalunya és que en els bars podia trobar discussions sobre història medieval i altres fets d'altres èpoques. La feina feta des dels ateneus populars i des de la literatura divulgadora per a autodidactes mai rebrà el reconeixement suficient per haver creat consciència de Poble.

    I ja saps que és un plaer apuntar-me a un bombardeig (cultural!) quan calgui amb algú que sap dinamitzar una xarxa des dels seus 300.000 blocs...! o eren registres?

    ResponElimina
  16. Allau,
    Crec que aquest punt que toques és essencial per entendre en Joan Amades. Quan algú escriu tant és normal que cometi errors, tingui omisions o es permeti alguna llicència... però la feina feta per Joan Amades no només sóc incapaç d'escriure-la sinó tan sols de poder-la llegir de cap a peus!
    Com es nota que no tenia internet...

    ResponElimina
  17. Júlia,
    Això del Fabra no ho diguis que el Gazo s'enfadarà!
    Més que en Lluís, l'acte de contricció en aquest any Amades l'haurien de fer els acadèmics que han blasmat d'ell per pura enveja.

    ResponElimina
  18. Carme,
    Gràcies, sort que el Biblioaprenent me n'havia donat un en el primer comentari perquè no tenia barret!

    ResponElimina
  19. Esther i Toni,
    La contextualització com feu vosaltres és fonamental. Molts dels costums dels nostres avantpassats (del cicle de la vida fins a la mort i els funeraris) van ser recollits per Joan Amades i per a nosaltres és una referència.

    ResponElimina
  20. Francesc,
    El tema de la religiositat l'he deixat una mica de banda per una qüestió d'espai i per una qüestió que no sóc cap especialista en Amades, només un admirador.
    A partir d'aquest apunt, però, haig de reconèixer que em vaig plantejar per primera vegada quin era el pensament religiós de Joan Amades, en quina sintonia es trobava dintre de l'Església. Esperem que algun dia hom pugui fer un estudi a l'entorn d'això perquè seria molt interessant.

    ResponElimina
  21. Xavier-Fary,
    El tema de l'ultracatòlic no ho dic jo sinó en Lluís. Això es fonamenta, suposo, perquè com diu la biografia de l'interessantíssim catàleg que cito a la bibliografia, Joan Amades seguia la línia de Torres i Bages i ja se sap que aquest Bisbe no militava a "Cristians pel socialisme"... Arran d'aquí suposo que se li ha penjat la llufa d'ultracatòlic.
    Sobre el tema esparantisme i catòlic explicaré l'exemple de la meva família i perdoneu-m'ho:
    El meu avi era un actiu esperantista de base i catòlic i amb amics que militaven en moviments anarquistes. Una cosa no treia l'altre. Un dels seus millors amics (esparantista, vegetarià, llibertari... que es deia Masachs) va fer un atemptat simbòlic a Primo de Rivera saltant-se els controls policials, pujant al cotxe oficial i posant-li al coll un talla ungles mentre li deia que l'hagués matat sinó fos pacifista i vegetarià. Portava una targeta del meu avi perquè sabia que en ser amic i no tenir cap vinculació amb grups llibertaris malgrat ser esperantista i d'idees molt progressistes podria testificar a favors seu (després de la programada pallisa que rebria a comissaria) i declarar que el seu amic no era cap membre de la branca dura dels anarquistes.
    A casa meva les cartes, les apostes, els jocs competitius, els renecs, insults, els "això és meu", les armes de les joguines (jo he traficat d'amagat amb les armes dels Madelman amb un cosí que ens les subministrava)... sempre han estat prohibits i no per ser família catòlica sinó per aquest vessant universalista del meu avi que no vaig conèixer perquè va morir abans que jo arribès a aquest Món.
    En certa manera, estudiant una mica la trajectòria d'en Joan Amades he fet un paral·lelisme amb el meu avi que era sabater però interessat per la cultura (guardo els seus llibres d'art i cultura i esperantisme com un dels meus tresors més preuats). En certa manera tot això ens demostra que som molt complexos i que la dicotomia en història no serveix per explicar res perquè les coses no són senzilles com el nostre pensament que tampoc ho és.
    Llavors, si som complexos, per a què reduir la història en etiquetes (conservador, ultracatòlic, esperantista, llibertari...) si la transversalitat sempre ha estat?
    No sé si us he embolicat més però...

    ResponElimina
  22. Galderich
    Me gustó tu narración. Se puede o no gustar de Amades, pero creo que no se puede olvidarlo.
    Buen artículo.
    Saludos bibliófilos

    ResponElimina
  23. Rui,
    Ja ho pots ben dir. Podem criticar però l'hem de tenir sempre en compte!

    ResponElimina
  24. Galderich.

    Muy buen título para este magnífico artículo.

    Muchas de las personas que dedicaron tiempo y esfuerzo en el pasado para preservar lo que ahora llamamos "cultura popular" permanecen completamente olvidados.Que bueno que este no fue el caso.

    Lo polémico que pudiera resultar el personaje, ya es un segundo paso, sobre el que se puede ir trabajando. Una entrada muy interesante acompañada de comentarios igualmente interesantes.



    Saludos.

    ResponElimina
  25. Després de la confessió personal de l'anterior comentari ja entenem més els teus vicis, Pisco ;)

    T'ha sortit rodó, com d'habitud. No hi ha com contraexemples per modificar els enunciats massa categòrics. Ni ultracatòlic ni llibertari, probablement.

    ResponElimina
  26. Marco Fabrizio,
    Ja veus que a tot arreu estem distrets amb les reivindicacions i relectures del nostre passat. La humanitat, afortunadament, no canviarà mai!

    ResponElimina
  27. Gazo,
    Si senzillament en Joan Amades, amb totes les seves contradiccions, virtuts i defectes.

    ResponElimina
  28. Sí, encara et llegeixo. Et llegeixo sempre, el que passa és que ja t'he dedicat tots els adjectius d'admiració, merescuts, que conec. Salut.

    ResponElimina
  29. RSM,
    Ens seguim llegint i aportant dades a la xarxa per deixar-la ben farcida d'informació i imatges, les nostres dèries.
    Una abraçada

    ResponElimina
  30. Galderich, totes aquestes disquisicions bizantines em depassen. La meva admiració pels teus articles em porta a copiar una endevinalla divertida de l’Amades dedicada al llibre -al tipus de llibres antics que acostumes a comentar- que ell mateix identifica amb “la família d’endevinalles o enigmes eròtics”

    “És mal comprès i ben dit:
    pell sobre pell
    i el belluguet al mig”

    ResponElimina
  31. Zerosetze,
    Molt bona aquesta dita. Saps a quin recull pertany? M'interessa.

    ResponElimina
  32. Hola,
    M’apunto a les dites amb to picant. La meva mare en deia una de molt similar que feia:

    “Molt ben dit
    i mal comprès:
    una noia s’ho ha pres,
    amb els dits ho ha agafat
    i al forat s’ho ha ficat.
    Com que el forat tenia virtut,
    Tot el suc se li ha begut”.
    Què és?

    Resposta: un gra de raïm

    No sé d'on l'havia tret però jo sempre li havia sentit dir quan volia expressar que, a vegades, es prenen coses per altres.

    ResponElimina
  33. Galderich: l’endevinalla de l’Amades pot llegir-se a dues obres seves:
    El llibre segons el poble. Barcelona: Diàfora, 1981. Edició facsímil de la publicada l’any 1938 que no porta ni paginació ni foliació. Al capítol “Nova i curiosa relació que parla de les endevinalles...” es troba aquesta amb l’aclariment “pertany a la família d’endevinalles o enigmes eròtics”
    També surt inventariada a Folklore de Catalunya, cançoner: cançons – refranys – endevinalles, tercera edició. Barcelona: Selecta, 1982, p. 1279, núm. 659, sense cap comentari.

    ResponElimina
  34. Zerosetze,
    Gràcies per l'aclariment. Veig que en Parèmies no és l'únic que es dedica al tema amb profunditat!

    ResponElimina
  35. Deluxetr,
    No sé què hagués dit en Joan Amades davant d'aquestes pàgines que mostres!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols