Colección de Epitafios (1842), la poesia de la Mort a Barcelona

Aquest bloc té un secret. És algú que prefereix l'anonimat, que corregeix amb paciència cada apunt i hi aporta la seva visió i el seu esperit crític. Suporta les neures d'un bibliòfil, aprecia com a obsequi d'aniversari un llibre com el que comentem avui, perquè també li agraden els llibres i perquè comparteix algunes de les meves neures i sap que és el millor obsequi que sóc capaç de fer... A ella va dedicat aquest apunt.

Que la mort impacta i ha impactat la humanitat és una realitat inqüestionable. De fet, hom diu que podem interpretar que l’ésser humà és humà des del moment que hi ha enterraments rituals, perquè aquest fet implica que hi ha un pensament abstracte -la reflexió sobre la mort- que ens separa dels animals. A partir d’aquest moment la humanitat ha volgut preservar el cos de la intempèrie i preservar la memòria dels difunts a través dels monuments més diversos.


Els monuments més modestos dedicats a la memòria dels difunts són els nínxols dels cementiris, en els quals els nostres avantpassats resten apilats -en un ordre perfecte- uns sobre els altres. Els familiars, per preservar la memòria del difunt, han col·locat davant d’aquests nínxols una placa commemorativa amb diverses inscripcions, normalment el nom i algunes altres dades. Antigament, però, hi havia més el costum de preservar aquesta memòria a través d’epitafis amb el nom del difunt i algun detall personal. Precisament el llibre del que avui parlem és un curiós recull d’aquest difícil art literari.

Portada amb elements tipogràfics

La Colección de epitafios del cementerio general de Barcelona fou publicat per la “Junta administrativa del Cementerio general de Barcelona” el 1842 a la impremta d’Antoni Brusi. En un format de mig foli (20 x 14 cm.) aquest recull d’epitafis compta amb una esplèndida portada composta d’elements tipogràfics i una litografia de Bodin que reprodueix la façana del cementiri dissenyat per l’arquitecte italià Antonio Ginesi, en el qual podem observar com era aquesta façana abans de les reformes que en canviaren alguns aspectes i en el qual veiem molt destacades les dues piràmides laterals que es convertiren en símbol de monument funerari. Aquest cementiri, el primer que es feu a Barcelona com a tal, era fora muralles i continua avui en ús amb un projecte de reformes i millores en execució. Té una extensió notable, uns cinquanta mil m2 i més de trenta mil sepultures. Actualment du el nom de cementiri del Poble nou, però també s’havia dit Cementiri Vell o de l’est.

Epitafis amb el d'una partera

El llibre en qüestió, però, va ser publicat amb la finalitat de millorar el cementiri ja que la junta administrativa veia que anava de mal en pitjor, tant des del punt de vista estètic com literari. Així, en la seva Advertencia preliminar pretenia desterrar el monótono y vulgar aquí yace, que parece ser el último esfuerzo del talento de nuestros compatriotas en la redacción de las cuatro mil y mas inscripciones esculpidas en nuestro Cementerio, bien diferentes de la que leemos en otros, muchas de las cuales arrancan lágrimas de la mas deliciosa ternura por sus ideas y modo de espresarlas, y ninguna buen seguro contienen los despropósitos ortográficos y de otras clases que tan poco favor harian al estado de cultura de nuestra Capital.

Des de l’any 1836 la Junta va crear un comitè d’examen de les inscripcions que hom volia col·locar i fins i intenten anar introduciendo y aumentando el buen gusto en la calidad y ornato de las lápidas sepulcrales (con destierro de las de azulejos que tan perjudiciales eran), se nota igualmente una mejora en la composición de los epitafios, de manera que pertenecen á la última época la mayor parte de los que componen esta coleccion. Si ara veiessin el cementiri amb tot el mostrari de marbres, vidres, acers inoxidables, flos de plàstic, fotografies... s'escandalitzarien, i és que fins i tot en els cementiris hi hauria d'haver normatives urbanístiques estètiques com les que es van intentar amb aquest llibre. Però si no n'hi ha ni en les cases on vivim, què hem de fer on morim!


Així, aquest llibre pretenia ser, sense embuts, un model per a futurs epitafis quan diu que aquí hallarán los padres, los hijos, los esposos, los hermanos, los amigos, ideas y sentimientos adecuados para recordar las gracias y vitudes de las prendas mas queridas de su corazon. De fet, els aproximadament 150 epitafis que conté són un autèntic mostrari de totes les diverses pèrdues de familiars i amics. Al final del llibre hi ha un llistat dels difunts més destacats que hi reposen, una petita història de la construcció del cementiri i un balanç econòmic de la Junta.

Epitafis entre els que hi ha el d'Antoni Brusi, introductor de la litografia a Espanya.

A mi personalment, que m’agrada passejar pels cementiris (si, ja sé, sóc raret...) i m’agrada llegir les làpides i observar curiositats (tampoc ho faig cada dia!) m’han cridat l’atenció unes quantes inscripcions del llibre. En primer lloc les làpides dedicades a pare i fill de la dinastia dels Brusi, introductors de la litografia a Espanya i editors del Diari de Barcelona i d’aquest llibre. A més hi ha enterrat l’arquitecte neoclàssic Antoni Celles que va criticar aferrissadament l’arquitecte italià Antonio Ginesi per utilitzar elements no clàssics al cementiri, com les ja comentades piràmides i alguna altra simbologia oriental, ja que creia que això sortia del cànon clàssic. El pobre Celles finalment fou enterrat en un recinte pel qual es barallà i protagonitzà una sonada polèmica a l’època.

Epitafis amb el de l'arquitecte Antoni Cellés que fou enterrat en el cementiri que tant criticà per la seva estètica.

Després n’hi ha d’altres que corprenen per la seva cruesa, per la seva resignada acceptació o enfrontament a la mort, o per la descripció apassionada del difunt. A mi personalment n’hi ha dues que em tenen el cor robat. Una, és la làpida feminista de la nena Francesca Barris i Vidal, de dos anys, la que correspon al nº 738 i l’altra és la de l’àvia Maria Pujol i Marcè, de 83 anys, en la qual consta una estadística de la seva família (en total té 173 descendents) amb la relació dels morts i vius en el moment de la seva defunció. Són dos exemples d’una gran contundència i que ens expliquen més de la vida quotidiana del moment que molts llibres sobre l’època.

Epitafis amb el de Maria Pujol i Marcè, àvia de 83 anys, amb l'estadística dels seus descendents

En fi, un llibre que ens permet passejar per la història del segle XIX contemplant els neguits i les angoixes del seu temps i ens fa copsar que la mitjana d’edat dels difunts era molt baixa. Fins i tot algun epitafi contradiu la gent que afirma que antigament ja estaven acostumats a la pèrdua de nens petits i que no afectava de la mateixa manera com ho fa ara! Veient les làpides dedicades a infants podem fer-nos el càrrec que una cosa és l’acceptació de la mort com un fet normal, sigui causada per vellesa, un accident o una malaltia i l’altra és la desesperació amb que s’afronta la pèrdua d’un infant.

Epitafis amb el de Maria de la Concepció Marrugat de 2 anys, un al·legat feminista en ple s. XIX